El viatge en tren va durar un parell d’hores, el temps suficient que tenia per poder descarregar tot el mal del trajecte en avió. Alguna costella encara em feia mal.
Des de la finestra veia com deixava rere meu files i files d’arbres, i poc a poc se’m començaven a aclocar els ulls. Una profunda son es va apoderar de mi, no m’hi volia resistir, era molt temptadora. De sobte començava a veure imatges del passat: la família, els temps de pau, l’infant de Gaalkacyo, el jove que m’apallissà.... Després aparegué una noia, d’uns vint anys, amb uns brillants cabells rossos i vestida amb gavardina. La noia plorava. A poc a poc, el seu cap s’anava alçant fins que es va parar, amb la mirada fixada en mi, i de sobte va demanar-me ajuda.
D’un esglai em vaig despertar. El tren seguia fent camí, però els cartells ja anunciaven la imminent arribada a l’estació de Knittlingen. Així va ser, des de que m’havia despertat fins que vam arribar van passar aproximadament uns deu minuts.
Quan el tren ja s’havia aturat ningú es va aixecar, segurament només volia baixar-hi jo. Cap mirada es va fixar en mi, tots intentaven evitar mirar a una persona amb l’esvàstica al braç. Si el Tercer Reich el que volia era unir països i societats, no ho estava aconseguint, és més, els hi donava por. Veient el que m’estava mostrant la gent, em vaig arrencar l’esvàstica del braç i la vaig deixar caure a terra. Aquest cop si que em van mirar, i en alguns se’ls hi veia una càlida brillantor als ulls d’admiració que em va demostrar que a tots ens estaven fent mal.
L’estació estava situada sobre un petit turó, però no es podia veure del tot la petita ciutat de Knittlingen per culpa d’uns matolls que l’amagaven del meu camp visual. Unes escales de pedra em van conduir cap uns carrers buits, solitaris i humits. No hi havia ningú al carrer, només algun negoci obert amb poca llum. Em va cridar l'atenció una sastreria que hi havia al final del carrer, necessitava roba més còmode per moure'm lliurement per on fos.
Era un petit negoci, amb un finestral de vidre que protegia l'aparador, i al costat una porta també de vidre amb el cartell d’obert penjat. Unes petites campanes que penjaven del sostre van avisar al propietari que una persona estava entrant a la seva botiga. Era un home d’estatura baixa, amb quatre cabells als cap, amb una prominent papada que conjuntava amb el seu ventre. Quan em va veure, tot i portar uniforme i una gorra tapant el meu rostre, va poder esbrinar que no era alemany. Em va sobtar que em parlés en anglès, tot i que el seu accent era molt de la zona, tot i això el parlava fluïdament.
– Si vens a buscar problemes, aquest no és el teu lloc, foraster.
Aquestes van ser les paraules que van sortir de la seva boca mentre netejava una sabata de pell.
– Necessito roba nova, la que porto no és de la meva talla ni del meu gust.
– Si és això el que vols, llavors sí que et puc ajudar. Tens diners?
Sobre el mostrador vaig col·locar el bitllet de vint reishmarks. La seva mirada no em va agradar gaire, i vaig afegir que li podria oferir l’uniforme complet que portava posat.
– Amb aquest pressupost no et puc fer res a mida, tot i això tinc un parell de draps vells de la meva joventut guardats que segur que t’aniran millor que el que portes.
L’home va entrar per la porta de la que havia sortit i passada una estona va tornar amb un conjunt d’americana i pantalons de color marró. Em va senyalar amb el braç un emprovador que hi havia a la paret i em va donar la roba. Era molt més còmode que l'uniforme del noi, d’amplada m'anava molt millor, però els pantalons se'm quedaven una mica curts. No em podia queixar. Quan ja era llest per marxar, se'm va acudir preguntar-li a l'home si sabia alguna cosa del símbol estrany que m'havia portat a Knittlingen. La descripció que li vaig fer del símbol li va fer obrir els ulls. Em va agafar del braç i em va fer entrar per la porta rere el mostrador. Quan ja érem a dins em va preguntar com sabia jo aquestes coses Quan ja érem a dins em va preguntar com sabia jo res sobre aquell símbol, li vaig explicar tot el que m'havia passat i com havia arribat allà. Tot i haver entès la situació l'expressió de l'home no va canviar. Em va explicar que aquell símbol era part d'un grup d'homes amb cert poder militar que es dedicaven a l’assassinat polític i a planejar atemptats contra ciutats. Va afegir que ell va ser membre d'aquesta organització, però va voler abandonar el projecte ja que cada cop se'ls hi pujava més el poder al cap i volien arribar a nivells de terrorisme inimaginables.
Va obrir una porta de fusta antiga que amagava rere seu unes escales, les quals vam baixar fins arribar a una petita habitació fosca. Allà baix l'home va encendre una bombeta que penjava del sostre que va il·luminar tota la cambra. La llum em va mostrar el que semblava un petit museu; l'habitació era plena de fotografies i documents penjats per les parets, estanteries amb objectes que no podia entendre i una vestimenta d'oficial militar penjada en una vitrina.
Tot d'una es va dirigir a mi dient-me que ell havia tingut contacte directe amb Adolf Hitler, i que en vàries reunions havien planejat diferents projectes que escapaven de la ment de qualsevol per poder guanyar la guerra i dominar el món. Va agafar una de les fotografies i me la va ensenyar, si podia veure la Terra dibuixada a mà i sobre seu una lupa gegant que il·luminava una petita part. Fins que el home no em va dir que allò era un invent per socarrimar ciutats no vaig poder entendre el dibuix. Tenia raó quan deia que arribaven a nivells inimaginables de terrorisme, i tenia el seus motius per abandonar el projecte.
– Si has vingut fins aquí per destruir aquesta organització, estic a favor teu.
Només em va caldre fer que sí amb el cap per respondre a la seva proposta. D'entre tots aquells objectes va treure una pistola Luger p08, un model alemany d’arma que va ser molt popular els inicis del segle XX, però que va caure en desús fa uns quants anys amb l'aparició dels nous models.
–Només hi ha vuit bales, però segur que et farà més servei que a mi.
Gràcies al venedor vaig marxar de la botiga amb roba més còmode, armat i amb la informació necessària per saber a què m'enfrontava. M'havia dit que si seguia muntanya amunt trobaria una petita caserna que em portaria cap a una base d'operacions.
Un cop al carrer vaig poder veure una parella d'homes vestits de negre que portaven una dona agafada pels braços. Aquella situació em va fer mal espina, i quan la dona es va girar vaig poder veure un rostre jove, un rostre que m’era conegut. Era la noia que m'havia paregut el somni en el tren, i quan em va veure va dir en silenci la paraula ajuda. El que havia somiat era una premonició i sé que aquella noia estava lligada amb el que necessitava fer jo allà.
⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗
Els dos homes m’estiraren carrer avall, apretant-me el braç amb una violenta força que no em permetia mostrar resistència alguna. La por que passava en aquells instants i el mal que em feia el braç van ser els causants de que les meves llàgrimes brollessin sense cessar per les meves galtes.
Rere meu van sonar una porta i unes campanes típiques de botiga local; durant un segon les meves llàgrimes van deixar de caure i els dos desconeguts van desaparèixer de la meva ment. El temps es va aturar. Tot es va tornar fosc, però uns petits fils de llum m’acaronaven el clatell i m’insinuaven que em girés. Així ho vaig fer, la llum de darrere m’estava mirant, tant impactada com jo. Era un home, probablement deu anys més vell, vestit amb una americana marró i amb una mirada de sorpresa. Si ell no era la meva salvació, la meva llum, tornaria a caure en la foscor que feia uns instants em retenia. Els meus llavis li van demanar ajuda, però la boca no va dir res; les llàgrimes deien més que qualsevol paraula, i ell va entendre el que li estava demanant.
L’home va acostar-se al trot mentres cridava “Stop” als meus raptors, fent-los aturar i mirar-se’l amb posat de superioritat. Un d’ells el va engegar a dida responent-li amb un “Geh weg, verdammt amerikanisch”, però no crec que ell ho entengués ja que va seguir avançant fins arribar on érem nosaltres.
A partir del moment en que ell va arribar a on nosaltres ens trobàvem tot va passar molt ràpid. El que em tenia agafat del braç em va deixar anar per donar-li un cop al ventre, que no va servir de res ja que el va aturar, fent que ell respongués amb un atac directe a la cara que el va fer recular mentres agonitzava i li rajava la sang del nas. El seu company va trigar una mica en reaccionar, però va aconseguir encertar-li un revés al lateral de l’abdomen que va fer cridar de dolor a l'americà; possiblement estava ferit i aquell cop no li va sentar gaire bé. Va tornar a atacar-lo però aquest cop amb una puntada de peu lateral a la panxa, que el va fer caure a terra. Jo ho mirava tot des d’una distància prudencial, agenollada a terra i amb les llàgrimes tornant a brotar. Un tret va trencar el silenci dels carrers durant uns instants. Unes gotes de sang van caure sobre la meva mà, que m’estava protegit la cara. Tot seguit, va caure l’opressor com si d’un arbre talat es tractés. El meu salvador es va alçar amb un braç al pit i amb l’altre penjant, amb una pistola agafada. Em va mirar, respirant costosament per recuperar l’alè, però després es va dirigir al primer, que encara estava encorbat i queixant-se; li donà un cop de genoll a la mandíbula que el va fer romandre en silenci estirat al terra.
Estava impresionada: com una persona del bàndol contrari havia ajudat a una desconeguda en una situació que cap dels dos podien entendre?
Quan per fi es va dirigir a mi em va preguntar si entenia l’anglès, per sort s’havia topat amb una descodificadora i traductora de missatges amb més de dos anys d’experiència, llavors la meva resposta òbviament era sí.
Sense entendre el motiu, m’explicà com havia arribat fins a Knittlingen, i després em digué que m’havia vist en un somni i que necessitava preguntar-me qui era i a què hi feia allà.
Tot seguit de que ell acabés d’explicar i preguntar tot el que se li passava pel cap, va ser el meu torn d’explicar què hi feia allà i tota la peripècia del tren i els dos desconeguts.
Segons el que li havien dit, havíem d’anar muntanya amunt on trobaríem la resposta sobre la clau del pare, que resultava ser sobre una associació d’enginyers i inventors d’armes que escapaven de qualsevol ment humana.
Tots els camins del poble eren com els primers, sense rastre de vida però plens de cases amb les finestres tancades, com si fossin conscients del que estava passant prop seu i es volguessin amagar. Tot i ser estrany, ho podia entendre.
Per trencar el silenci va preguntar com em deia. No volia fer una presentació molt llarga, simplement li vaig dir nom i cognoms.
- Elisa Gabi Mulmaiyer. - vaig esperar uns segons i li vaig seguir el fil - i tu?
-Glenn Russell…
La conversa era bastant freda, però ens podia servir per evitar pensar en el camí que encara quedava fins a dalt de la muntanya. Com que després del seu nom no va continuar parlant, vaig ser jo la que vaig preguntar.
Abans m’has mencionat que estaves a Gaalkayo per completar una missió… Què havies de fer?
Matar a un home i recuperar uns documents, però segueix viu i els documents ja estaran a totes les oficines nazis donant ordres a oficials.
El to que va fer servir mentres responia a la meva pregunta era molt sec i amb una mica de ràbia, i de la manera en que m’ho va dir em va demostrar que tenia un odi profund a l’exèrcit alemany.
I la conversa va continuar, però igual de freda, amb preguntes i respostes curtes i senzilles.
Vam deixar el poble enrere i vam començar a entrar a un fosc i poblat bosc. Els arbres eren molt alts i pocs rajos de llum passaven entre les fulles. Tot i això, l’ambient que generava era molt pacífic i fins i tot, romàntic. Vaig baixar la mirada del cel i vaig mirar a en Glenn. L’home era atractiu, tenia un físic musculós i entrenat, i tenia una fesomia bastant ben feta, però teníem una diferència d’edat bastant notable.
A uns dos-cents metres vam poder veure una petita edificació de fusta amagada entre roques i plantes. Segons ell allà era on havíem d’anar i va ser per això que vàrem augmentar la velocitat per així descobrir què amagava la clau del meu pare i la del sastre de Knittlingen.
Des de fora vam notar una forta ferum, com si a dins hi hagués alguna cosa podrida. Un cop davant la porta la ferum es va intensificar i vaig estar obligada a tapar-me el nas.
La porta era mig oberta, ens va estranyar molt aquesta situació, en Glenn la va obrir a poc a poc i de dins van sortir volant centenars de mosques que marxaven de sobre el que feia tanta pudor. Eren cadàvers, i era tot el que hi havia dins la caseta de fusta. Cossos sense vida, en estat de putrefacció, no hi havia cap laboratori ni base, ni una simple taula amb quatre documents.
Va sonar un tret d’escopeta des de la porta, i en Glenn va caure a terra mentres li sagnava tota l’esquena. Jo vaig cridar, i per la porta va entrar un home baix, gras i armat amb un trabuc. Devia ser el sastre del que m’havia parlat en Glenn, encaixava perfectament amb la seva descripció.
M’estava apuntant a mi, tant amb l’arma com amb la mirada, però aquesta última feia més por que la pròpia escopeta. Em va demanar disculpes,i lentament va moure el dit fins que va sonar el tret i tot es va apagar.
