“Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.”

Els xiulets de les bales i les explosions; crits de dones atemorides i plors de nens; gemecs d’agonia de joves que eren disparats per alguna tropa enemiga… era el que jo sentia des de la caseta on estava refugiat, aïllat del que estava passant a fora però alhora dins l’ull de l’huracà, mentre feia l’activitat que més m’ajudava en aquells temps de guerra: llegir. M’alliberava. Em portava a un altre món, on m’identificava amb els codis d’honor i els valors que influïen aquests. Sempre portava alguna novel·la cavalleresca a sobre que llegia quan tenia temps.

Aquella petita ciutat pacífica de Somàlia, Gaalkacyo si no recordo malament, estava patint un atac d’una amenaça desconeguda pels seus habitants: Alemanya, una paraula que no coneixien els residents de la zona, però molt odiada pels països en guerra.

La porta de la caseta es va obrir, vaig desenfundar amb un moviment veloç la meva Colt M1911 i vaig apuntar a la porta. El meu braç estava tensat, però no tremolós, era una posició serena i avantatjosa per un enfrontament cara a cara. Era un nen. Un infant d’uns sis anys, vestit amb una samarreta de tirants blanca i uns pantalons caquis trencats. Els ulls eren plens de llàgrimes, però al veure l’arma es va frenar en sec i es va quedar congelat davant meu. No va dir res ni es va moure, però els seus ulls parlaven per si mateix. Vaig tornar a enfundar la pistola, però el nen no es va moure d’on era. Vaig tancar la porta darrere seu amb tranquil·litat per no espantar-lo, ell seguia amb la por als ulls. Tenia una ferida de bala al braç que li sagnava. Em vaig ajupir i li vaig posar una bena a la zona afectada per fer-la parar de sagnar. El vailet va veure que podia confiar en mi i la mirada li va canviar. Parlava en francès, llengua que no s’acostuma a parlar a Somàlia. Vaig poder entendre’m amb ell. Em va explicar que una explosió els havia destrossat la casa on vivien la seva mare i ell, i que espantats van sortir corrent cercant refugi. Havia perdut a la seva mare mentre corrien pels carrers, ensordits per la tempesta de bales, atemorits per la pluja de bombes…

Aquella era una decisió moral. Fer esperar la missió per poder trobar la mare d’un nen possiblement morta, o abandonar el marrec i que es busqués ell sol la seva mare per així no interferir en el meu objectiu. El noi estava més que perdut, ja no li quedava res; però sempre hi ha esperança.

Vaig penjar-me el rifle a l’esquena i vaig agafar tot el meu material. La casa va quedar tal i com estava quan jo havia arribat.

El noi va aixecar el braç, demanant-me amb la mirada que l’agafés de la mà. Tenia por. És normal, era la primera vegada que els seus innocents ulls veien els efectes d’una guerra. Jo li vaig agafar, i junts vam sortir a buscar la seva mare…

Em va estar conduint entre els carrers per on ell havia passat abans de trobar-me, la majoria estaven bloquejats per runes i els havíem de rodejar o escalar. A mesura que avançàvem, el noi augmentava la seva velocitat, obligant-me a mi a fer-ho també ja que si no, el perdia. Els carrers es convertien en carrerons, i el noi no parava, com si es conegués el camí de memòria. Començava a fer mala espina tot això… El noi va girar de cop en una cantonada, jo el seguia. L’últim que recordo era la culata d’una arma fent-me caure alhora que perdia el sentit.

Despertar en una habitació fosca, sense noció de res ni roba és un “privilegi” que no et pots permetre gaudir cada dia… Vaig riure pensant en aquesta frase, així va ser el meu despertar. Dues bufetades a cada galta i el cop de puny directe a l’abdomen que vaig rebre van fer sacsejar la cadira on tenia lligades mans i peus. Entre la foscor vaig poder identificar la fesomia de la persona que m’estava estomacant. Era un noi jove, d’uns vint anys; amb la cara prima i allargada amb cabell curt i ros. Els seus ulls ja em deien que intentava creure’s que no tenia por. És obvi que un noi tan jove tenia por, però ho dissimulava perquè no l’afectés. Jo no sabia alemany, només coneixia algunes paraules que s’aprenen al camp de batalla; i el noi tampoc crec que tingués la menor idea d’anglès. Em preguntava coses cridant, i quan veia que la meva resposta era el silenci, em pegava. La sang em regalimava des de la cara i relliscava per tot el cos, fent dibuixos semblants a arrels d’arbres. De tant en tant, entenia alguna paraula que deia com dummkopf que com a mínim sabia que volia dir estúpid o imbècil, finalment es va cansar i mirant-me fixament, mentre s’eixugava la sang de la cara i intentava reprendre l’al·lè després de tantes coces i crits, em va dir nutzlos dumm, estúpid inútil si el meu malparlat alemany no em falla, i va marxar per una porta amagada entre les ombres.

Estava sol en una habitació o casa o magatzem fosc. No sabia ni on era. La sala era quadrada, d’uns sis o set metres quadrats. Parets, sostre i terra eren de pedra, l’ambient era humit. No hi havia res, només jo i la cadira on era lligat. Em costava respirar, possiblement tenia una o dues costelles trencades.

Dormir era l’única opció que tenia en aquell moment, no era ni el lloc ni la posició més còmode, però ho necessitava. Esperava despertar viu l’endemà i poder descobrir el que passava...

⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗

Per fi havia arribat l’hora de canvi de torn, estar tot el dia asseguda en una d’aquelles cadires de fusta tan incòmode et destrossava l’esquena. Totes les de l’oficina érem en fila. Ningú deia res. Una a una fitxàvem al registre per tornar a casa amb la família. Totes menys jo; a la meva casa de les afores de Berlín hi vivia sola. El meu pare era mort feia un any, la mare va marxar a fer de infermera a no sé on i hi vaig perdre el contacte. Estava sola. Sola en mig d’una guerra.

Per fi em va tocar. Li vaig dir el meu nom al registrador y vaig sortir per la porta, amb la mirada recta, sense distreure’m amb res.

El carrer era blanc. La neu cobria tot Berlín, ja era la segona setmana que nevava. Anava amb una gavardina grisa que em cobria de coll a genolls i una bufanda vermella tapant-me mitja cara. Tothom a qui veiés anava amb l’esquena recta i els ulls centrats en la direcció en què anava; a mi sempre m’havien desagradat aquests tipus de disciplines, però estava obligada a fer-ho o podria tenir problemes amb la ordnungspolizei.

Jo estava en contra del règim nazi i de les lleis que havien implantat, però estava obligada a seguir-les si volia sobreviure a la guerra. Treballava com a redactora de missatges, la meva feina era rebre trucades o codis secrets de les tropes aliades i escriure’ls amb la màquina d’escriure tan ràpid com pogués però sense cap error. Les que treballàvem en aquest àmbit ens assabentàvem de tot el que passava arreu del món.

Per fi vaig arribar a l’estació de tren, on tothom estava dempeus i quiet. Em vaig afegir a aquella concentració d’estàtues humanes i vaig esperar el tren, com cada dia. Vaig asseure’m al primer lloc que vaig trobar, el seient estava al costat de la finestra. Durant tot el trajecte les vistes de la finestra van ser la meva única distracció, en cap moment el noi que estava al meu costat em va creuar una sola paraula. És més, en tot el viatge ningú va dir res.

Per fi el tren va arribar després d’un llarg i silenciós trajecte a Großziethen, el petit poble on jo vivia a les afores de Berlín, a la comarca de Brandenburg. Des de la finestra podia veure la gent que esperava el tren; era la mateixa imatge que a l’altra estació. Els camps que es veien i l’aire que es respirava en sortir del tren em feien oblidar el fet que estàvem en guerra.

El camí de l’estació a casa era relativament curt, simplement estava a un turó d’allà, a uns seixanta metres a peu. La meva era una casa de fusta de pi d’una sola planta amb un sostre de pissarra. Estava tot nevat, i la imatge que donava la casa junt amb el paisatge era encisadora. Obrir la porta va ser una mica costós, la neu la bloquejava; però amb una mica de força es va obrir. A l’entrada, sobre l’estora, hi havia tres cartes que vaig recollir mentre em treia les sabates i penjava la gavardina. Dues cartes tenien el sobre blanc i l’altra el tenia groc. No era freqüent rebre una carta amb el sobre groc, normalment eren notícies importants. Mentre em posava les ulleres de lectura, vaig asseure’m al sofà per obrir la carta del sobre groc. Abans de llegir-la ja vaig veure el símbol de l’àliga amb l’esvàstica agafada amb les potes: em va esgarrifar. Amb les mans tremoloses vaig començar a llegir-la, amb por que el seu contingut no em portés a res de bo…

Kaiserliches Postamt, 1942/2/20

Elisa-Gabi Müllmaier

Branderburg

Benvolguda Sra. Elisa-Gabi Müllmaier,

Hem de comunicar-li que la seva mare, després de treballar com a infermera a Krasnoyarsk durant dos mesos, ha mort aquest matí, dimarts 20 de febrer de 1942. Les nostres més profundes condolences a vostè.

També tenim notícies sobre el seu pare, vam trobar la clau adjunta amb la carta dins la seva oficina amb una nota que deia que era per a vostè.

Atentament:

Departament de missatgeria privada Alemany

Heil Hitler

La carta era escrita del 20 de febrer de 1942, el dia en que jo la vaig llegir era 3 de gener de 1943. Havia passat gairebé un any des de que l’havien escrit. El fet que la meva mare fos morta no em va afectar gaire, ja portava molt de temps sense tenir contacte amb ella. També s’ha de dir que estar en guerra, treballar en les condicions en les que treballàvem i viure en un entorn com el que vivia; et fa tornar una persona freda.

Els dubtes m’acaparaven, massa informació en pocs minuts que havia d’assimilar. El fet que el pare demanés que m’entreguessin la clau volia dir alguna cosa important. Ell no havia estat una gran persona, però era el meu pare; i si aquesta clau tenia algun significat, l’havia de desxifrar. Aquesta mesurava uns dotze centímetres, era de plom si no vaig errada, i tenia forma piramidal, allargada, amb un petit mànec d’espasa, com si es tractés d’un punyal en miniatura.

Aquella nit els meus somnis no em paraven de fer pensar en la carta, en la mare i el pare i en com podia haver passat tant de temps des de que va ser escrita. Se'm va fer llarga la nit, per adormir-me vaig haver de creuar tot un laberint de records i preguntes que poc a poc em van acabar cansant a mi mateixa fent-me dormir; deixant per l’endemà dubtes i enigmes…