Els dolors que em produïen les costelles em van fer despertar. Possiblement havia dormit unes cinc o sis hores, em sentia millor que abans però els dolors seguien allà. Com a mínim estava sol, no tenia a ningú que em volgués apallissar; així també tenia temps per intentar trobar un mètode per fugir.
Sabia que els que m’havien raptat no tenien molts recursos, ja que la corda que em tenia subjectat no era molt llarga i també sabia que qui m’hagués lligat no tenia molts coneixements sobre nusos. Alliberar-se podia ser fàcil si forcejava les cordes. Em vaig moure d’esquerra a dreta fins que vaig caure de costat junt amb la cadira. A terra vaig seguir movent-me, com si d’un peix fora de l’aigua es tractés. Després d’uns quants minuts de moviments bruscos, que de tant en tant em recordaven que tenia ferides internes, vaig poder alliberar-me de la cadira que em tenia pres. Em vaig posar dempeus i, mentres pensava en la situació, vaig trencar les potes de la cadira per poder tenir algun objecte amb el que defensar-me. Del que no em podia defensar era del fred. Durant uns instants trobava a faltar el meu uniforme.
Em vaig apropar a la porta, que era tancada des de fora, i vaig decidir esperar a que algú entrés. Tant el terra com les parets tenien molta humitat, tenia els peus congelats.
No se quanta estona havia passat des de que estava esperant, però ja no tenia sensibilitat alguna als peus. Els tremolors que feien les meves extremitats feien que fos una feina dificultosa estar dret.
La porta per fi es va obrir, i va tancar-se rere el jove d’ahir. En qüestió de segons es va girar, adonant-se de que jo no era a la cadira, i jo m’hi vaig llençar a sobre amb la pota de fusta agafada amb les dues mans. Amb un moviment ràpid va poder parar el meu atac. Aquesta vegada sí que es podia veure la por al seu rostre. Em va donar un cop de genoll a l’abdomen, fent-me recular mig ajupit. De sobte em vaig posar dret fent un petit salt mentres aixecava el braç diagonalment, deixant inconscient al noi d’un cop amb el garrot improvisat a la galta.
Me’l vaig mirar mentres recuperava l’alè; ell ni cap altre persona mereixia el que estava passant al món per culpa d’uns quants polítics, amagats rere escriptoris mentres els seus compatriotes morien al camp de batalla. Després de mirar-lo a ell, vaig mirar la seva roba. Sense dubtar-ho, el vaig despullar, deixant-lo només amb la roba interior. Em va costar molt posar-me-la, a part de que les costelles no em deixaven, tenia un parell de talles més petites que la meva. Quan ja era vestit amb aquell uniforme negre, vaig venerar el fet de portar botes; el que no venerava tant era no poder-me moure lliurement amb aquella indumentària.
Per fi podia sortir d’aquella sala infernal, però vaig sentir compassió pel noi, i li vaig deixar la porta mig oberta. Rere la porta només hi havia unes escales de fusta que pujaven al que semblava ser una casa. Pujar va ser tota una aventura, no podia flexionar gaire les cames, i cada esglaó que escalava era una possibilitat més de que el botó del pantaló sortís disparat.
Estava equivocat, no estava sota una casa, on em vaig trobar va ser dins d'una fàbrica tèxtil convertida en una base d'operacions provisional. Des d'on era podia veure uns vint homes, tots d'uniforme d'oficina i no de combat. També es podien veure piles i piles de caixes de fusta, totes de diferents mesures. Cada una d’elles tenia una destinació impresa sobre la tapa, i al costat hi havia un símbol estrany imprès també. Tot i això, el símbol em resultava familiar, era com una espècie de clau piramidal amb mànec de punyal. Me’l vaig estar mirant una estona, l’havia vist a algun altre lloc, però no em venia al cap…
Els meus pensaments es van interrompre de cop quan unes passes que corrien sonaven a les escales per les que havia pujat. Era el noi, necessitava amagar-me i marxar d’aquell lloc. Una caixa propera era mig oberta, i sense dubtar-ho hi vaig entrar. Una veu va començar a cridar “Der amerikaner!” una i altra vegada, mentres altres anaven dient coses impossibles d’entendre per a mi. Sabien que era a prop seu, però no sabien on.
La meva caixa va ser segellada a cop de martell, cosa que em va espantar. Les dimensions d’aquesta no és que fossin per estirar-s’hi i passar l’estona; estava en posició fetal, i sota meu tenia objectes metàl·lics que m’esclafaven les costelles contra la fusta. Es va inclinar durant uns instants, intuïa que em carregaven a algun vehicle, i de cop em van tornar a deixar com al principi. Va sonar un motor i es va començar a moure tot. Pel so i la inclinació vaig saber que em trobava a un avió de càrrega.
A la foscor de la caixa no hi tenia noció del temps, potser havien passat minuts o havien passat hores. La única opció que tenia era esperar…
⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗
Els dos dies següents de rebre la carta van ser una tortura. La rutina se’m feia més pesada, i el meu cap només tenia lloc per pensar en la carta i la clau. Al tercer dia, després de finalitzar el meu torn, em vaig dirigir a la biblioteca de la capital, on hi treballava la meva bona amiga Maylien Müller.
Aquell edifici era gegant, i si no trobava res sobre la clau allà, no ho trobaria enlloc. Com de costum, la Maylien estava asseguda a la seva taula, llegint un llibre. Va veure que m’hi acostava, i amb un petit somriure em va saludar. Ens vam abraçar, en aquells moments era la única persona en qui podia confiar. De dins la meva gavardina vaig treure la clau, que estava embolicada en paper de diari, i les meves preguntes van sortir disparades de la meva boca, per veure si ella en sabia alguna cosa.
La va observar una estona, amb uns ulls molt dubtosos, i finalment va decidir dir-me que no sabia d’on sortia aquella espècie de clau. El que si que em va dir és que busqués a uns llibres que em va deixar que parlaven de relíquies antigues i objectes de sectes.
Vaig estar llegint una bona estona, buscant respostes entre aquelles antigues pàgines, però ja era fosca nit i la millor opció era seguir a casa. La Maylien em va fer un gran favor deixant-me emportar aquells llibres a casa, semblava tant neguitosa com jo per saber l’origen d’aquell objecte.
El carrer seguia blanc. La neu seguia envaint Berlín. El camí fins a l’estació va ser com sempre, blanc i ple de gent amb la mirada perduda. El mateix trajecte en tren de sempre, asseguda a la finestra contemplant el viatge a casa…
Tanta fredor em començava a cansar. Necessitava descobrir l’orígen de la clau i poder viatjar, evadir la rutina que em cansa cada dia més.
Un cop a casa, vaig començar a llegir un dels llibres que m’havia deixat la Maylien. Pàgina rere pàgina, amulet rere amulet, tot el que hi havia allà escrit no em va servir de res. Sense donar-me ni compte ja havia finalitzat el llibre i ja eren tres quarts de deu de la nit. Quan et perds entre paraules, el temps passa com si no existís…
L’endemà seria un altre dia.
Així va ser: com cada dia; tot era igual. Vestir-se, el cafè, posar-se la gavardina i cap a l’estació. El trajecte en tren anava més lent del que acostuma a ser, però igualment vam parar a l’estació de Berlín. Tothom va baixar del tren, però uns homes que esperaven a la sortida no m’ho van permetre. Em van fer seure al mateix lloc. La por em feia suar, però intentava mantenir una mirada serena. Els dos homes van entrar al vagó i van tancar les portes rere seu. Durant tot el viatge no van dir res, només es van dedicar a observar-me. Les estacions anaven passant, ningú entrava al vagó i ningú en sortia. Cada cop que paràvem a una estació ens allunyàvem més de la capital. Wolfsburg, Hannover, Northem, Kassel, Fulda, Mannheim, Karlsruhe… Knittlingen. Quan vam arribar a aquesta última, un dels meus segrestadors es va acostar i em va agafar del braç. Portava una pistola sota la jaqueta, resistir-se no era una bona idea.
Mirava per tot arreu, buscant algú que em pogués ajudar… no hi havia ningú.
⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗⬗
Després del que a mi em van semblar hores volant dins la foscor d’una caixa plena d’objectes que em van acabar de destrossar, l’avió va començar a descendir. Va ser en aquest moment quan vaig recordar que tot allò m’estava passant per seguir el que em deia el cor i haver ajudat a aquell nen.
Ser franctirador sembla fàcil, però només uns pocs poden aguantar la pressió que requereix aquest ofici; els que encara tenim sentiments, per molt petits que siguin, sempre acabem fent algun error per pensar en el que és correcte i no en el que t’han demanat.
L’avió per fi havia aterrat. Va passar una estona fins que algú va decidir estirar el recipient on em trobava cap a fora del vehicle. Com que era segellada amb claus, des de dins no es podia obrir. El primer que se’m va passar pel cap era començar a cridar “Hilfe!”, ajuda en alemany. La persona que era a fora es va adonar de que tenia un compatriota tancat dins la caixa, i la va obrir amb una palanca metàl·lica. Per fi podia veure la llum i respirar aire fresc. No se què em va dir l’home mentres m’ajudava a sortir de dins aquella presó de fusta, però el vaig deixar atordit i amagat dins la caixa. La gorra i la cartera amb un bitllet de vint Reichsmarks que portava a sobre em podien ser de molta utilitat.
La claror del sol em va impactar a la cara fora l’avió, sort de la gorra que em va poder protegir la vista. Estava a un aeroport gegant, va ser fàcil identificar on era. Aquell era l’aeroport de Stuttgart, recentment construït; unes instal·lacions molt avançades per l’època i el context social.
Durant uns segons em vaig enfonsar: havia viatjat milers de quilòmetres tancat dins una caixa; era impossible completar la missió que tenia encomanada. No hi podia fer res, no es pot canviar el passat. Però el futur sí. Si jo en aquells moments era a Stuttgart era per algun motiu, i aquell motiu era escrit al lateral de la caixa que m’havia fet arribar allà: Knittlingen. Necessitava trobar un medi de transport per poder arribar-hi.
Un cop fora l’aeroport només em podia guiar pels signes que hi havia als cartells del carrer. Buscava una estació de tren, però els cartells no em van ajudar. Com si d’un miracle es tractés, va aparèixer un cotxe amb la paraula Taxi escrita a la porta. El conductor va veure el senyal que li vaig fer i va parar a escassos metres de mi. Dins el vehicle tot el que vaig dir va ser Bahnhof (estació), i l’home es va posar en marxa.
El trajecte no va ser gaire llarg, però estar assegut a un seient de pell després de tot el que m’havia passat em va reconfortar. El cotxe s’aturà, i quan el pilot es girà per fer-me pagar, els seus ulls es van obrir i va fer una reverència, com disculpant-se. Sense entendre-ho vaig marxar.
El tren va trigar una estona en arribar, i durant aquest temps ningú em va mirar tot i l’estrafolaria pinta que feia. El revisor del tren feia pagar a tots els passatgers abans d’entrar, però quan em va veure em va fer passar mentres tenia el braç alçat. No recordava que portava un uniforme nazi.
El tren es posà en marxa; el viatge cap al meu destí just havia començat.
