Dia 5 (Dijous 6 de febrer de 1964)





Des que havien tornat la nit passada, no s’havien tornat a dirigir la paraula. Havien recorregut els carrers barcelonins amb silenci i un cop arribaren al seu pis, l’Ignasi sense obrir la boca, entrà a la seva habitació i allà havia romàs fins aleshores.



En Miquel no podia dormir. Se suposava que la confessió l’hauria d’haver fet sentir alliberat, però els remordiments ara eren encara més forts i el pitjor era la por que tenia de perdre el seu amic. Ja eren les dotze del matí i encara que havia anat a veure l’Ignasi a la seva habitació perquè s’aixequés, aquest no havia donat cap contestació. Feia temps que no es presenciava tant de silenci en aquell petit piset al qual fins feia res anomenaven llar. Veient que no tenia res a fer, en Miquel es dirigí al menjador i s’estirà al sofà, on en un tres i no res s’adormí. Més tard, quan ja devien d’ésser les cinc de la tarda, l’aixeta de la cuina oberta el despertà. Cautelosament, s’apropà i allà es topà amb el seu amic. L’Ignasi el mirà, s’emportà el got d’aigua que sostenia amb la mà a la boca i començà a empassar-se el líquid. Un cop finalitzà, mirà a en Miquel i preguntà.



-En vols un?



En Miquel es quedà bocabadat amb l’actitud del seu amic després del seu comportament durant la nit anterior i tot aquell matí.



-Tu estàs tocat de l’ala, oi?-contestà sense pensar.- Et passes tot el dia tancat a la teva maleïda habitació, sense contestar a les meves súpliques i ara em surts aquí com si no hagués passat res.



-No em sembla molt diferent del que has estat fent tu fins fa poc.- l’Ignasi posà la seva ferma mirada en la del seu amic.



-Mira no em surtis amb aquestes eh, que per aquí no hi passo. He estat aguantant el que realment va succeir! Gairebé m’he tornat boig per tal de no ferir-te amb la veritat! I ara em dius això…



-Mira no em vinguis de víctima!-en el mateix instant del crit, l’Ignasi llençà el got de vidre a terra, fent que s’esmicolés en mil bocins.- Aquí qui ha acabat més tocat per aquesta situació he estat jo. He estat aguantant la teva actitud de nen petit, el teu comportament agressiu… Tot! Perquè ets el meu millor amic, perquè m’’importes i perquè...-no pogué dir allò que sentia en el més profund del seu cor.- Potser hagués estat bé dir-me la veritat! Penso que tenim suficient confiança com per haver-m’ho dit…



-Clar! No veus que l’Alícia era la teva xicota? Què volies? Que me la jugués a que anessis a la policia?



-Ho podria fer ara mateix si volgués. Però el fet és que tot això no ho has amagat per no fer-me mal a mi. Tu mateix ho has dit: ho has fet per tu. I només per tu.



Un breu silenci s’establí a la cuina i poc després en Miquel reprengué la paraula:



-Mira ho sento. Tens raó, he sigut un imbècil i un egoista. Però entén que pogués tenir por, no sabia com actuaries!-sospirà profundament i continuà.- I que sàpigues que també ho sentia per tu. T’aprecio, ets el meu millor amic i tot el que va succeir, que fou accidental, et juro que ho canviaria si pogués. Sé que estimaves l’Alícia i ho sento de veritat. Em podràs perdonar?



L’Ignasi no pogué més amb el seu paper d’enfurit i davant les paraules d’en Miquel tornà a la seva habitual actitud de serenitat i a la seva mirada tendra.



-Com vols que no et perdoni tros de lloca!-s’apropà lentament al seu amic.-El passat, passat està. I pots estar ben tranquil que no aniré a la policia.- llavors ambdós es fongueren en un aprofunda abraçada que demostrà que un sempre estaria allà per ajudar l’altre. Un cop se separaren, l’Ignasi digué:



-Sobre el tema de l’Alícia, m’agradaria parlar-ho tot més profundament.-tornà a dirigir la seva benèvola mirada a en Miquel.-Vols anar a donar un tomb?





Tots dos es vestiren amb el primer que van trobar i sortiren al carrer. Passejaren una estona per les Rambles i entraren a un petit bar que trobaren a la Plaça Reial. Allà l’Ignasi li explicà que feia temps que no sentia res per l’Alícia, que tenia pensat deixar-la però que li feia pena perquè li semblava que ella estava molt enamorada d’ell i no volia ferir-la. En Miquel dubtava si explicar-li al seu amic que l’Alícia havia anat a casa d’ells i se li havia insinuat al bell mig del menjador. No volia crear més problemes entre ells, però com que li acabava de dir que ja no estimava la noia, explicar-li tot allò podia ser una bona coartada pel que havia fet, així que al final li explicà el que havia succeït. L’Ignasi no podia creure allò que li estava relatant el seu amic. De veritat l’Alícia estimava el seu amic? Quina gràcia! La parella enamorada del mateix xicot! L’Ignasi tranquil·litzà el seu amic, tragué importància al que li havia explicat i tornaren cap a casa.







Just quan en Miquel es girava després d’haver tancat la porta, l’Ignasi s’abalançà sobre el seu amic i començà a besar-lo vivament. En Miquel tenia els ulls oberts com plats; estava aclaparat. De nou no tornava a saber com reaccionar i se sentia igual que amb l’Alícia. Però no volia fer mal al seu amic.



-¿Què fas Ignasi?-digué nerviós.



-El que crec que hauria d’haver fet fa temps.- l’Ignasi el mirà als ulls i llavors ho digué.- T’estimo.



Llavors, l’Ignasi es tornà a abalançar contra els llavis del seu amic. Començà a jugar amb la seva llengua a la boca del Miquel. Besant-se encara, arribaren al sofà. La boca i els llavis carnosos de l’Ignasi viatjaren fins al coll i començaren a recórrer la pell nua del seu amic. Li mossegà el lòbul de l’orella esquerra i una força sobrehumana sortí de les venes del Miquel. Empenyé el fràgil cos del seu amic com temps enrere havia fet amb l’Alícia i aquest al seu torn patí el mateix atziac destí. De la força del cop, relliscà de la prestatgeria el test amb l’heliotropi que l’Alícia havia comprat mesos enrere per a que els dos amics decoressin el petit pis que acabaven de llogar. Aquest s’esquinçà en mil bocins al cap de l’Ignasi impregnant les flors violetes de la planta de sang i provocant que el cos de l’Ignasi quedés inert al terra amb la testa partida regalimant tot un rierol escarlata .



A continuació, en Miquel es reclinà al sofà i es quedà mirant a l’horitzó, com si ja res a la vida importés, pensant en la repulsió que sentia cap a ell mateix en aquells moments. Les llàgrimes començaren a córrer pel seu rostre i poc tardà en fondre’s en una lamentació inabastable que s’apreciava amb el mar de llàgrimes que creava.Tot just després, uns forts cops sonaren a la porta. Era el veí del costat. Aquest xisclava, intentant trobar resposta de l’interior d’aquell piset, preguntant si tothom estava bé. En Miquel no respongué i al cap de poca estona el veí cessà els seus cops. Però en ell sabia que el tafaner aquell no pararia fins a descobrir què havia estat aquell terrabastall que havia escoltat al pis dels joves estudiants. Passades un parell d’hores, la policia arribà i veient que ningú responia, tombaren la porta trobant-se amb una escena dantesca difícil d’oblidar. Quan el comissari Alcover s’apropà per a detenir en Miquel, aquest es llançà al cos mort del seu amic i el començà a besar, suplicant que es despertés. Veient la negativa del Miquel d’accedir a acompanyar-los, li etzibaren un cop amb la porra a tota la nuca, fent que aquest caigués inconscient al terra banyat de sang de l’Ignasi.









Dia 6 (Dilluns 2 de març de 1964)



Tot al voltant és blanc. Tanco els ulls perquè aquestes parets monocromàtiques em crebanten el cap. He perdut la noció de temps, no sé quan porto en aquest maleït antre. Cada dia és igual: a una determinada hora, que desconec completament, un home ve i em fa una llarga interrogació; em pregunta si ho estic portant bé i, si estic exaltat, em punxa amb un instrument igual de llarg que una espasa i tan prim com un fil, el contingut del qual em fa caure adormit. Vull tornar a casa amb l’Ignasi. Segur que està preocupat. Deu estar preocupadíssim. I jo aquí sense saber que hi faig. Ningú m’escolta. Estic atrapat dins d’aquesta camisa que no em puc treure de sobre. Si algun dia surto d’aquí penso denunciar a la modista que creà aquesta terrible camisa i… perquè no?, de passada la puc matar també, així no farà més mal a aquesta societat. Avui és el dia, ho sé. Avui tinc el pressentiment de que succeirà alguna cosa bona. Em deixaran sortir? Vindrà l’Ignasi? Em deixaran conèixer la modista? Matar-la? O em deixaran matar l’odiós home que sempre ve amb la seva execrable bata blanca? Tot blanc! Prefereixo el negre: el negre de la foscor, dels corbs, de les coves, de l’univers, dels túnels, de… Vull sortir! Perquè no em deixen sortir? La porta s’acaba d’obrir. Mira-te’l, aquí ve aquest estúpid. Vinga Miquel fes bona cara que avui serà un gran dia i et deixaran sortir.



Em fa mal la gola de tant cridar, però és que estic fins els pebrots d’aquest lloc. Quan torni a entrar aquest home me’l carrego! Com s’atreveix a punxar-me altre cop! Com s’atreveix! Empaito les parets i l’únic que aconsegueixo és embrutar-me les ungles de guix blanc; blanc com el sostre i la bata del senyor que em pregunta cada dia que com estic, que si recordo alguna cosa, que si… Estic fins els collons d’estar aquí! Vull tornar amb l’Ignasi a casa i estar tranquils. Veure una pel·lícula al sofà i menjar crispetes, que se’ns cremin i que tot el pis faci olor a socarrimat durant una setmana. Vull recuperar la meva vida. Maleïda Alícia! Si aquesta porca no hagués nascut, res d’això hagués passat. Ella és qui m’ha portat aquí. On deu ser ara? Si la trobo no penso deixar ni un membre sencer d’ella, l’eradicaré de la faç de la terra. Ningú la trobarà a faltar, ni tan sols l’Ignasi. Segur que ell m’ho agraeix. Aquesta dona és un plom! Pobra de sa mare, com li deuria costar parir tal bèstia! Estic cansat, esgotat. Miquel has de descansar, si no ho fas mai podràs sortir d’aquí. Has d’estar ple d’energia per poder fer justícia, per tornar a la normalitat, per… No pensis més, dorm, només dorm.







Dia 7 (Dimecres 4 de març de 1964)







Un, dos, tres, quatre,... set-cents vint-i-nou mil vuit-cents setze… Ja n’hi ha prou! Estic fart de les veus del meu cap. No les vull sentir més. No deixen de jutjar-me i em persegueixen pel que vaig fer. Em diuen que vaig matar l’Ignasi, però això no deu ser pas veritat. L’Ignasi m’espera a casa, oi? L’Ignasi m’espera a casa… L’Ignasi m’espera a casa! No és mort! Calla, imbècil! Que jo no el vaig matar! O no ho vaig fer a propòsit! No veig res clar, tot dins el meu cap està difuminat! I tu, Alícia, que em dius ara? Tot és culpa teva! Deixa de mirar-me amb aquests ullets… Si pogués et matava, mira el que et dic. Però és que no vull acabar tancat a cap lloc per haver acabat amb tu. Tot i que el plaer de fer-ho em tempta. Tant de bo pogués arrencar-te el cap del cos i esquarterar-te. Però què estàs dient capsigrany? Com pots dir aquestes animalades? Aquest no és el Miquel d’abans! El vull recuperar! Que em sent algú? Vull ser el Miquel de sempre! Aquell paio feliç i estudiós que vivia tranquil amb el seu millor amic. Aquell que no havia matat ningú, aquell que no cridava i que no tenia mil veus al cap que l’acuitessin. On ets Miquel? On ets!? Torna! Torna… Un altre cop aquí el de la bata blanca? I a sobre torna amb l’agulla de sempre. Implora-li Miquel. Demana-li que et deixi sortir. Tu no ets pas una mala persona. Vinga de genolls, estira-li d’aquesta bata blanca fastigosa, estira-li tant fort com puguis i aguanta-la tensada. No el deixis marxar. És la teva única oportunitat. O ara o mai. Ara! La veu de l’Ignasi crida que ara i la de la porca de l’Alícia diu que mai, que no tens salvació. Però en facis cas. Vinga plora-li, plora-li. Que s’apiadi de tu, vinga que ho pots aconseguir. Ara obrirà la porta i et deixarà sortir, ja veuràs. Què diu ara? El mateix de sempre… Estic bé doctor, clar que estic bé… Deixi’m sortir! Però crida en veu alta, tros de lloca. No veus que no t’escolta? No em surt la veu, no em surt. Deu ser el maleït líquid que cada dia m’injecten. Com m’hagi deixat mut, l’agafo i no ho explica. Babau! Però tu vols sortir d’aquí? Plora, plora, plora i no paris de fer-ho. Mira’l, aquesta careta és d’algú dèbil, d’algú que et vol socórrer. Segur que t’ajuda. Oh no! Altre cop no! Però no he fet res.. Crida-li que et mati, que acabi amb tu. Miquel, no t’enganyis, desitges la mort! És la teva única sortida. He de morir. El Miquel ha de morir i les seves veus amb ell. Repeteix això tres cops. El Miquel ha de morir i les seves veus també. El Miquel ha de morir i les seves veus també. El Miquel ha de morir i les sev...