Dia 2 (Dijous 9 de gener de 1964)

En menys d’un mes tot havia canviat radicalment. L’Ignasi, segons en Miquel, havia superat la mort de l’Alícia sense massa dificultats i, fins i tot, actuava com si res hagués succeït. D’altra banda, en Miquel havia patit una transformació important. Ja no era el noi introvertit, estudiós i centrat d’abans. Havia esdevingut un rebel i havia agafat el costum de faltar a les classes de la facultat per anar-se’n cada tarda a algun bar a prendre alcohol i tornar de matinada ben ebri. Aquell matí l’Ignasi exigí al seu amic de quedar per la tarda a qualsevol lloc per parlar de la situació i de la seva actitud. Ell no es negà, però ficà la condició d’escollir ell el lloc. Va ser aquell requisit el que l’havia conduit a un petit bordell del barri del Born, on totes els membres marginats de la societat i aquells que subsistien per mitjà de sospitosos i qüestionables negocis es reunien per excedir-se, emborratxar-se i, si les circumstàncies eren propícies, barallar-se de tant en tant.

-M’estàs escoltant?- de cop i volta se n’adonà que havia deixat de parar atenció al que en Miquel li deia.

-Sí, sí,...

-Mira, eres tu que volies parlar, no jo. Si vols dir-me alguna cosa digue-la ja, tinc la Victorinne esperant-me.

-Qui és la...?-abans d’acabar la seva pregunta en Miquel li indicà amb el cap una dona al fons del local. Duia un vestit vermell ajustat que no li arribava a cobrir els genolls i un escot que l’Ignasi considerà una asfíxia pels seus pits copiosos que acollien entre ells les perles d’un llarg i elegant collaret. La noia era alta i esprimatxada; i fumava un cigar refinadament. Durant uns instants, l’Ignasi sentia que havia viatjat al París de finals del segle XIX i que es trobava al Moulin Rouge al costat d’un jove i inexpert Toulouse-Lautrec que pintava amb frenesia totes aquelles dones que donaven vida a la nit parisenca. Es girà de nou cap el seu amic i aquest li digué:

-Mira Ignasi, jo no tinc cap problema. Potser no t’agradi el meu caràcter, però aquest és el meu jo veritable. Si t’agrada bé i si no et fots.

-Aquest no ets tú.- va replicar l’Ignasi.- No sé que coi et deu passar, però estic aquí per ajudar-te. Si no vols la meva ajuda doncs perfecte; veste’n amb la teva Victorine a fer punyetes i perdeu-vos entre els llençols d’aquest tuguri repugnant!

-D’acord! Moltes gràcies per la teva pèrdua de temps! Ens veiem a casa!

Dit això s’aixecà i s’allunyà cap a la prostituta que l’esperava recolzada al marc de la porta que conduïa al passadís tot ple d’habitacions, deixant al seu amic tot sol dins d’aquella caverna de bèsties salvatges. L’ignasi no volia quedar-se en aquell antre ni un segon més i sortí al carrer per a respirar l’aire fresc que bufava a aquelles hores de la nit. Es recolzà en una les portes d’entrada del local encengué un cigarret per a intentar expulsar tota la seva ira en cadascuna de les calades que anava donant.

Mentrestant, en Miquel s’havia acomodat en una de les habitacions d’aquell bordell. Estirat sobre un llit, la Victorinne s’anava despullant peça per peça davant seu desenmascarant paulatinament les seves virtuts. Aquella delicadesa i lentitud alimentava vertiginosament el desig del Miquel. Un cop nua, s’estirà al seu costat i començà a descordar-li la camisa. Més tard, ja es trobaven rebolcant-se entre els llençols com si fossin un únic ésser. Però de sobte, en una de les carícies de la prostituta, la imatge d’una Alícia furiosa a la qual li gotejava sang del cap se li aparegué i, involuntàriament, agafà a la Victorine del coll i començà a asfixiar-la.

-Atura’t! Atura’t!-cridava la noia. Però ell no reaccionava.

Finalment, amb el poc aire que li entrava als pulmons va fer un gran esforç i li estocà una patada als genitals. Immediatament, en Miquel deixà de subjectar-la i ella tota atemorida sortí de l’habitació sense vestir-se, cercant ajuda. Al cap d’una estona, l’encarregat i uns quants membres més del local entraren a l’habitació. El van apallissar fins deixar-lo gairebé mort i el llançaren al carrer per la porta del darrere després d’haver-lo saquejat i deixar-li el portamonedes buit.

L’Ignasi, que no havia marxat a casa i que s’havia quedat fent un tomb pel barri, va veure tota aquella última escena. Sortí corrents a socórrer el seu amic i se l’emportà de retorn a casa. Un cop al pis, l’estirà sobre el seu llit i començà a curar-lo després de la pallissa que havia rebut. Tots dos es quedaren adormits al llit i, de sobte, en Miquel es despertà i mig inconscient cridà:

-Era ella, Ignasi! Et juro que l’he vista! Era l’Alícia!

-Com? Però què estàs dient? L’Alícia ja és morta, Miquel. Au va, no diguis ximpleries!

-Et juro que era ella! Ha tornat per a venjar-se! He vist en els seus ulls com anhela vessar sang! La meva sang!

L’Ignasi no entenia res del que deia. Primer de tot, ell no creia en esperits i, en el cas que el de l’Alícia rondés per allà, per què voldria ella la sang del Miquel? Tot allò era molt estrany.

Dia 3 (Dilluns 20 de gener de 1964)

En Miquel continuava tenint visions de l’Alícia. El rostre esgarrifós de la noia el perseguia; el veia a totes bandes: a la universitat, al mercat, a la biblioteca,... Sentia que el perseguia, però semblava ser que perpellejant l’esborrava i tornava tot a la normalitat. No va ser així un dia que es trobava a una botiga de roba de Portal de l’Àngel. Tots els maniquins van prendre la cara sagnant de l’Alícia. Va perpellejar fins a deu cops, però el realisme d’aquella situació anava creixent a mida que tancava i obria els ulls. Sortí corrents d’allà com si hagués vist el dimoni i entrà en la botiga del costat. Uns segons després es repetí la mateixa història: els maniquins tenien de nou el rostre de l’Alícia, però a més a més, ara parlaven. El cridaven, deien el seu nom. El cor de veus s’enquistà al cap del Miquel, que començà a donar voltes. Aquelles figures podien caminar i començaren a acorralar en Miquel mentre el grapejaven i l’ofegaven amb una olor nauseabunda que transportà el noi al dia en què matà l’Alícia. En Miquel escridassava que havia estat sense voler, que ell no volia, que li sabia greu i que si us plau no li fessin res. Les Alícies s’anaven multiplicant fins al punt que va ser enterrat per totes aquelles siluetes. Caigué a terra inconscient i es col·locà en posició fetal per a poder protegir-se de les imaginacions que ell considerava ben reals.

Hores més tard, l’Ignasi anà a veure en Miquel a l’hospital. Aquest es trobava estirat en una d’aquelles lliteres blanques tan incòmodes típiques dels centres de salut. Tot i així, semblava haver trobat un moment de repòs absolut i el seu tors s’elevava amb cadascuna de les pausades respiracions. Poc després arribà el doctor, un tal Jaume Valls segons la tarja d’indentificació que penjava de la seva bata blanca, i li explicà la situació del seu amic. Digué que en Miquel havia tingut un brot psicòtic molt fort degut a factors desconeguts, però que semblava que el seu estat s’havia estabilitzat. Tanmateix, el doctor Valls insistí que fóra bo que es prengués un parell de mesos de complet repòs, durant els quals estava prohibidíssim que en Miquel prengués cap substància addictiva, sortís de festa, acudís a la universitat i un llarg etcètera que l’Ignasi anotà en la llibreteta de butxaca que sempre duia al damunt. Després de tota la llarga xerrada el doctor i veient la profunda preocupació que l’Ignasi sentia pel seu amic, digué:

-Això no hauria de comentar-t’ho, però sembles bon xicot i espero que el que ara et diré no surti d’aquí.- l’Ignasi afirmà rotundament i el doctor Valls li entregà una targeta amb un nom i una direcció: Madame Laveillefois. Carrer de Sant Sever, 8.- Si veus que la cosa no millora, et recomano acudir a aquesta dona. No és que sigui del tot legal, però ella podria solucionar el problema o els pensaments que martiritzen el teu company. Els seus mètodes no són del tot.. com dir-ho… ortodoxos, però crec que serien eficaços amb el teu amic.

Dia 3 (Dimecres 5 de febrer de 1964)

Al cap de dues setmanes, amb en Miquel tancat a casa i l’Ignasi fent-li de guardià, la cosa seguia sense millorar. Cada nit en Miquel tornava a cridar en somnis, demanant clemència a algú que l’intentava assassinar fredament. Llavors, un dia l’Ignasi s’enrecordà d’aquella targeta que li havia donat el doctor Valls i no trobà cap altra solució que no fós acudir a aquella dona.

L’Ignasi, després d’insistir durant una llarga estona, va convèncer en Miquel d’anar a veure Madame Laveillefois, que suposadament, posaria punt i final al seu estat. Sortiren del seu pis del Raval quan el sol ja s’havia post en el bell horitzó de la ciutat comtal i iniciaren el seu trajecte cap al Carrer de Sant Sever. Un cop a l’entrada d’aquell carreró, pogueren comprovar que la foscor ho dominava tot i difícilment es podia avançar sense ensopegar cada dues passes. Paulatinament els dos amics van anar avançant, comptant totes les portes fins arribar a la vuitena. Un cop allà, picaren a la porta i aquesta s’obrí, deixant visible la figura d’una menuda vella alcavota, vestida amb draps bruts i amb la cara tota pintada. L’Ignasi fou el primer en dirigir-li la paraula i li explicà el perquè de la seva visita a aquelles hores. La vella Madame Laveillefois els mirà fixament, després tragué el cap per mirar a banda i banda del carrer i, a continuació, els deixà passar dins el seu temple de relíquies, espècies i instruments de bruixeria. La dona els guià pels passadissos estrets i pudents d’aquella cofurna fins arribar a una petita sala rodona que acollia una taula de fusta al mig i quatre cadires al voltant d’aquesta. La vella els convidà a seure i digué:

-Doncs bé noiet, anem a veure quin és aquest patiment tan gros que t’atormenta. Dona’m la mà.-en Miquel obeí cegament.- Això et farà una mica de mal, però ja veuràs que serà un dolor momentani.- llavors tragué un ganivet d’entre la seva vestimenta i li feu un tall a la mà a en Miquel, que replicà amb un petit xiscle de dolor.- Ja està. Comencem.

Aleshores, Madame Laveillefois posà la seva mà sobre la d’en Miquel i l’apretà fortament. La vella inicià una llarga ronda de preguntes i respostes que durà fins a dues hores amb la ferma intenció de calmar en Miquel i apropar-se al quid de la qüestió. Finalment, la vella formulà la pregunta clau, aquella que alliberaria en Miquel del seu patiment i desencadenaria tot un seguit de succesos tràgics.

-Diga’m què amagues, allò que intentes sepultar dins del teu cor, allò que t’està matant i que no et deixa dormir tranquil. No tinguis por, diga’m-ho!

En Miquel començà a tartamudejar. Li era impossible confessar allò. Per molt que volgués, les paraules quedaven atapeïdes al seu paladar. Poc a poc el que deia es feia més clar i, finalment, escopí:

-Jo vaig matar l’Alícia.