Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

L’Ignasi tornà a tancar la porta i es quedà darrera d’aquesta amb un somriure murri. Li hagués encantat enxampar en Miquel sense roba i poder escrutar aquella pell pàl·lida sota l’aigua bullent. Aquell cos el delectava i sincerament no sabia per què. Mai li havia passat. És més, tenia l’Alícia, la seva xicota. Però se li feia impossible evitar mirar de reüll aquell tors robust quan l’Ignasi passejava pel pis lleuger de roba. En Miquel era completament inconscient que el seu company de pis de vegades el feia emprenyar perquè adorava aquella mirada irada que li llançava amb certa tendresa com aquell mateix matí, quan havia entrat sobtadament al lavabo voluntàriament fent veure que creia que no hi havia ningú. Llàstima de la mampara nova. La banda translúcida impossibilitava veure-hi res. Tanmateix, l’Ignasi no es rendia i un parell de cops per setmana tornava a posar en joc el seu estratagema. Coneixia l’estrany costum del Miquel d’eixugar-se el cos amb l’assecador de cabells en comptes de fer-ho amb una tovallola com fa la gran majoria de la gent; i va veure en aquesta quotidiana consuetud l’oportunitat perfecte d’empipar-lo sovint i poder gaudir de la seva colèrica mirada que tant apreciava. Així doncs, el proper cop que ho va intentar no va errar. Quan escoltà que el seu amic ja havia engegat l’assecador a l’endoll, comptà vint segons per a què res semblés sospitós i entrà amb l’excusa d’agafar el mòbil que carregava al costat de la pica per trucar l’Alícia. Quina ironia! En Miquel es tapà com va poder i l’Ignasi sortí del bany satisfet. No havia vist gran cosa, però aquella mirada irada havia estat més forta que mai. Més tard, encara la sentia clavada al seu clatell.

Després d’aquell esdeveniment, esperà uns dies per tornar a entrar en acció. No podia arriscar-se i que el seu amic sospités coses que no eren. Ell tenia molt clar que ho feia per diversió. El plantejament d’alguna mena d’amor “especial” cap a en Miquel l’obligava, dia rere dia, a autoconvèncer-se que no li agradava i que estimava l’Alícia, tot allò per l’estúpida idea de no caure en temptació i fer alguna bajanada. Però aquell joc s’acabà ben aviat, ja que les següents vegades que intentà de nou entrar al bany es trobà que en Miquel havia posat el pestell de la porta. Mai més ho tornà a provar i s’hagué de conformar amb les mirades irades que li llançava quan es deixava tots el seus apunts universitaris escampats per la taula del menjador i el seu amic l’havia d’obligar a desar-los ordenadament a la prestatgeria del despatxet que hi havia al fons del passadís del petit pis del Raval. Després d’aquella temptativa infructuosa, l’Ignasi va marxar del pis camí de la universitat. D’una banda moix, només de pensar que ara li tocava suportar l’insofrible catedràtic Ramon Campdell; d’altra banda, amb la frustració de no haver enxampat al seu amic com sa mare l’havia portat al món.

Mentrestant, en Miquel sortí del bany i es començà a vestir a la seva habitació, davant del petit escriptori on tenia desplegada la carta que havia rebut de l’Alícia el dia anterior. Sense que l’Ignasi ho sabés, la noia li havia enviat una extensa declaració d’amor amb la seva gentil cal·ligrafia. Ell es quedà de pedra un cop llegida i durant tot el dia no va parar de pensar en un fragment escrit que deia: “Demà ens hem de veure. He de parlar amb tu seriosament”. En aquell mateix instant algú va trucar a la porta. Ell només duia posats uns calçotets, però davant de la insistència va abandonar l’intent d’acabar de vestir-se. Es dirigí al rebedor, tragué els pestells de la porta i l’entreobrí. Allà davant aparegué l’esvelta figura de la femme fatale: l’Alícia. La noia es llençà d’una embranzida als braços d’en Miquel.

L’Alícia era una dona forta, amb caràcter, d’aquelles que dominen les situacions i no es deixen trepitjar per ningú. Amb pas decidit i ferm, entrà al menjador on hi ressonaven les seves passes per les sabates de taló puntiagudes que duia.. Deixà la gavardina beix penjada en una de les cadires de la taula central i s’assegué al sofà amb les cames creuades, alliberant d’entre els plecs de la falda l’erotisme singular de la seva essència. L’escot exuberant del jersei de caixmir blau cridà l’atenció dels ulls d’en Miquel, que s’hi clavaren en els seus pits ufanosos. Com de costum, la noia va haver d’espetegar els dits de la mà dreta per a despertar en Miquel d’aquella abstracció a la qual hi estava tan acostumada. Al despatx d’advocats on treballava per les tardes es passava el dia espetegant els dits ja que el seu cap, el senyor Cambó, sempre que es dirigia cap ella semblava que no podia fer altre cosa que guaitar furtivament el seu escot copiós. Feia uns mesos havia decidit comptar quantes vegades espetegava els dits en una setmana, tant a la feina com en el seus temps d’oci; i comptà fins a cinquanta. Algun cop havia pensat usar roba més pudorosa, però s’hi negava, no volia renunciar-hi perquè quatre poca-soltes bàsics i primitius no podien mirar-la només als ulls i sense haver de fer esforços titànics per no desviar la mirada. Tanmateix, no només eren els homes qui la miraven. Algunes dones pel carrer també l’escrutaven, però no precisament per admirar la seva morfologia opima, sinó amb la ferma intenció de criticar-la i titllar-la de desvergonyida, procaç i descarada, entre d’altres vituperis menys amables dels quals ella, essent una dona moderna, se'n descuidava. Hi havia gent que no entenia què feia amb l’Ignasi, un noi tòtil, fleuma i amb un físic molt normalet. Tanmateix, aquests són els misteris de l’amor o del desamor, perquè la cosa no semblava fluir com mesos abans. Els seus sentiments cap a l’Ignasi ja no eren els mateixos. Només sentia una simple estima, una amistat, un apreci, i el pitjor era que aquest sentiment era recíproc, perquè ell tampoc se’l veia molt capficat en la seva relació.

Sense adonar-se’n, havia perdut el cap pel millor amic del seu xicot, en Miquel. Aquell cos perfecte, on els contorns de tots els músculs existents de la fisonomia humana s’hi emmarcaven, i la sensualitat viril que desprenia per naturalesa, en Miquel l’havia eclipsat lentament fins a tal punt que el desitjava amb totes les seves forces. Després d’aquelles breus reflexions, aterrà de nou al menjador i s’adonà que en Miquel ja s’havia vestit del tot i havia cobert de mala manera, barrejant colors que no lligaven, aquella figura que tant l’encisava.

-Per què has vingut Alícia? He de marxar a la facultat en cinc minuts -va dir en Miquel. I… respecte a la carta… és impossible. Oblida-ho. L’Ignasi és com un germà per a mi i no penso ferir-lo d’aquesta manera. És impensable.

L’Alícia tardà a reaccionar. Havia pensat que, per un cop que havia mostrat intencionadament la seva formositat esplendorosa amb aquell vestit blau cenyit, en Miquel cauria rendit als seus peus i tot giraria al seu favor.

-El cor té raons que la raó desconeix. No va afirmar això Pascal?- digué amb un to pedant. S’aixecà veloçment del sofà, es llençà impetuosament cap en Miquel, l’agafà per la camisa blava que s’havia cordat malament per les preses i el llençà al sofà.

Ell, tot enrojolat, es quedà paralitzat. Mai havia tingut cap relació seriosa amb ningú. Ho trobava innecessari i la seva timidesa mai havia col·laborat en aquest sentit. L’única vegada que s’havia enamorat d’una noia, aquesta ja tenia nòvio. Quan el xicot de la jove s’assabentà dels sentiments que en Miquel professava cap a ella li esfumà una pallissa de les bones. Des d’aleshores no havia parat esment a l’amor i el seu cor mai havia tornat a bategar tan fort com per la Cristina. Tot i així, a la facultat se li havia insinuat més d’una, o bé per aconseguir els seus apunts -ja que era un prodigi de la biologia- o bé per endur-se’l a fer coses més serioses de les quals en Miquel preferia prescindir.

L’Alícia començà a desbotonar-li la camisa i en Miquel no va saber reaccionar. La mirava amb els ulls esbatanats i tot i que el seu cervell li ordenava que aturés la noia, les seves mans no obeïen i es mantenien immòbils.

-No estiguis tan tens, caramelet.

-Però… no puc...para si us plau… L’Ignasi… ell...no... mereix…, va defensar-se amb un fil de veu.

-Calla, bleda! Ell no ha de saber res! Havent-li dit això, apropà els seus llavis als d’ell i el besà apassionadament. Just en aquell moment les mans de l’Ignasi reaccionaren.

Empenyé el fràgil cos de la noia cap endavant, caient d’una manera molt desafortunada contra la taula on l’Ignasi i en Miquel hi recolzaven sempre les cames per descansar. Jeia asseguda i immòbil a l’espai que hi havia entre la tauleta i el moble caoba de la televisió. Les cames damunt la taula i el cap clavat contra el caire del moble dotaven a l’Alícia d’una aurèola llòbrega i macabra. El coll formava un angle agut amb l’espatlla dreta i els ulls completament oberts que s’havien empassat les pupil·les, mostrant únicament un fons blanc que feia recordar el llenç verge d’un pintor invocant-ne la inspiració. En Miquel es quedà uns segons paint aquella escena dantesca de la qual, involuntàriament, n’havia estat el protgonista l’artista. De la boca de l’Alícia començà a rajar un fil prim de sang que començà a gotejar delicadament contra el jersei blau que havia estrenat aquell dia per rebre, sense saber-ho, el bitllet al més enllà. Es quedà mirant fixament les gotetes granats que li regalimaven, totalment com ho havia fet de petit amb les gotes de pluja de la barana de la seva habitació i, ràpidament, girà el rostre per a deixar de contemplar aquella escena sinistre. El seu cap rumiava sense parar, caminant amunt i avall per tot el pis, cercant una solució eficaç, i decidí fer com aquell personatge de la sèrie de televisió dels dijous a la nit quan trobà el cos sense vida d’un veí al replà: llençà el cos de l’Alícia pel balcó fingint així un suïcidi. El cos quedà estès contra la vorera, de bocaterrosa, i començà a crear-se tot un bassal de sang al seu voltant. Des del balcó en Miquel cridava simulant la desesperació i l’angoixa pròpies d’una persona que acaba de presenciar una escena com aquella. S’havia buscada ben soleta. aquell desenllaç, pensava en Miquel, no hauria d’haver anat a buscar-lo amb aquelles pretensions. Si és que mira que n’era de tonta, l’Alícia. Si s’hagués estat quieta ell no hauria hagut de llançar-la balcó avall ni hauria d’hagut de fingir un suïcidi que mai s’havia comès. Per descomptat també hauria de simular aquella aflicció pels fatals esdeveniments. Ara tocava fer el cor fort i recolzar l’Ignasi. D’un daltabaix d’aquella magnitud seria difícil refer-se’n, però a partir d’ara podia comptar amb ell i superar-ho junts!