Capítol 3

Dia 9; (Divendres 24 de Gener de 1964)

L’Ignasi no volia que acabes el divendres, per que això significava que no el veuria en tot el cap de setmana.

En arribar a la feina tenia una nota d’en Miguel a la taula, la va llegir amb cautela. La nota deia així:

T’espero a les 21:00 al teu portal, et convido a sopar a casa.

L’Ignasi estava nerviós, no s’ho esperava, però va acceptar encantat.

El capvespre es va fer molt llarg, l’Ignasi mentre treballava de valent, mirava de tan en quan els seus companys i al Miguel, que aquest, en canvi no el mirava ni el dirigia la paraula.

No entenia el perquè d’aquest comportament, com era possible que un dia en Miguel pogués ser tant atent i simpàtic amb ell, i a la oficina ni li dirigeixi la paraula? En aquell instant totes les ganes que tenia d’acceptar el sopar es van esfumar.

Eren les 20:30, L’Ignasi, amb la mateixa actitud que en Miguel, va marxar de la oficina sense dir res i va anar cap a casa.

Cada cop quedava menys per les 21:00h, i com que encara no sabia si continuava en ferm, es va apropar a la finestra per observar si venia.

10 minuts més tard, va aparèixer el seu cotxe, no sabia si baixar o no, però les seves ganes de veure que podia passar amb ell, eren majors que el seu orgull, així que va baixar cautelosament sense que se’n adonessin els seus pares.

Es va quedar davant del cotxe, mirant-lo fixament, però no s’atrevia a obrir la porta. Ell va baixar del cotxe i li va dir:

- Puja, que fem tard (en un to estricte).

- No estic segur d’anar-hi.

- Puja, i ho parlem.

Va entrar al cotxe, , però l’Ignasi es mantenia sec, tot i que la seva conducta el va trastocar.

Va aturar el cotxe, i el va fer baixar. Estava davant d’una casa enorme i molt bonica. De sobte en Miguel va treure les claus i va obrir aquella porta gegant. Va quedar bocabadat, era immensa, es van dirigir cap a la cuina , feia molt bona olor, va obrir la porta i es va quedar bocabadat al veure el sopar que hi havia sobre la taula.

L’Ignasi va decidir deixar l’orgull al veure tot lo que havia fet per ell, es va seure a la cadira mentre en Miguel li servia una copa de vi i acabava de preparar el sopar.

- Espero que t’agradi aquest vi RB Rioja Bordón Selección.

- Segur que si – Va tastar el vi i immediatament va notar l’aroma i el gust d’aquell vi tant bo, del qual va voler repetir més d’una copa – no havia provat mai un vi així en la meva vida.

- Estava segur de que t’agradaria.

En Miguel va servir el sopar. Van començar a menjar.Cada cop que l’Ignasi veia com es ficava un tros de carn a la boca no podia parar d’imaginar tot lo que podria fer amb aquells llavis... Ja no podia més, així doncs va decidir anar al bany per poder tranquil·litzar-se, i continuar amb la ment freda com abans.

- Em podries dir on es el bany siusplau?

- Millor, t’acompanyo i així no et perds!!

- Ostres la casa es impressionant, cada racó es únic i molt maco.

- Aquí esta, si et perds crida i vinc!!

- Gracies!

L’Ignasi no va aguantar més, es va girar va córrer fins on era ell, li va tocar l’esquena, ell es va girar, i gairebé sense que li dones temps a pensar-s’ho dos cops va agafar-lo del cap, va ajuntar els seus llavis contra els d’ell i li va donar un apassionat petó. Van separar els llavis.

- Ho sento no he pogut controlar-me.

- Esperava aquest moment des del dia en que et vaig conèixer.

Aquest cop en Miguel el va estampar contra la paret del bany el va començar a petonejar, es van magrejar, en Miguel va apropar el seu penis contra el d’ell, el va aixecar pel cul, va pujar-li les cames i es van abraçar però sense separar les seves boques, el va pujar a l’habitació i el va llençar contra el llit, es van començar a despullar l’un a l’altre, es van donar petons per tot el cos. Però de cop l’Ignasi va parar.

- Para, para siusplau...

- Que passa? Et faig mal? Estàs bé?

- No puc seguir.. jo mai...

- Tranquil·litzat, deixat anar, confia en mi, t’ho passaràs bé...

Així doncs, van continuar per on estaven. I els seus cossos van passar a ser un. Quan van acabar en Miguel es va estirar al costat de l’Ignasi i el va abraçar contra el seu pit. Van quedar-se adormits durant una estona, però l’Ignasi es va vestir ràpidament al veure l’hora que era, els seus pares no es podien adonar de que ell no hi era fora de casa, el va despertar com un boig per que el portes fins a casa.

De camí a casa l’Ignasi no parava de pensar en lo increïble que havia sigut la nit, mai s’havia imaginat poder sentir-se tan bé amb una persona.

-En que penses?

-Penso en lo bé que he estat amb tu, mai m’havia imaginat poder viure aquesta nit tan màgica.

- Jo penso igual, però Ignasi, això que ha passat avui no ho pot saber ningú, pensa que jo sóc el teu superior, i la nostra relació... no esta ven vista.. ja ho saps, així que això no ha passat mai, d’acord?

- Estic d’acord.

La nostra relació? Així que tenim una relació? L’ignasi no va parar de rumiar en tot això, no sabia si aquestes paraules havien sigut bones o dolentes. Tenia moltes preguntes sense resposta.

-Senyoret ja pot baixar del cotxe!

Va donar-li un petó a la galta i li va dir adéu. L’Ignasi no entenia res.





Dia 10 ( Dilluns 27 de Gener de 1964).

Va estar tot el cap de setmana sense saber res d’ell. Es moria de ganes de poder veure’l per poder preguntar tot lo que tenia en el cap i no el deixava avançar.

Un cop al diari va començar a redactar les noticies del cap de setmana. Va passar pel seu costat i li va donar un paper on posava que aquella mateixa nit el passaria a buscar per casa per anar a sopar que li havia de donar una noticia.

Estava molt preocupat, per que només pensava en que aquella noticia no seria pas bona.

Era incapaç de centrar-se en la noticia que estava redactant així que es va aixecar de la cadira i va anar directament al despatx d’ell, va tocar la porta i va obrir-la.

- Bon dia Ignasi, que passa? Per que has vingut aquí?

- Sento molestar, però tenia la gran necessitat de preguntar-te sobre la nota d’abans.

- Ens podrien escoltar, millor ens veiem després i t’ho explico amb calma. Ara fes el favor de marxar del meu despatx.

- Aquesta nit, no puc veure’t, tinc un sopar amb la família.

- Llavors ja ens veure’m, ara marxa.

L’Ignasi va marxar del despatx sense dir paraula.

Estava molt enfadat, no entenia per que sempre li havia de parlar malament i quan l’altre volgués comportar-se d’una altre forma. Va decidir intentar no pensar en tot lo que va passar aquella nit i deixar que passessin els dies, per poder veure que passaria entre ells.



Dia 11 ( Dilluns 3 de Febrer de 1964)

Van passar els dies i la cosa no millorava, en Miguel no va tornar a parlar amb l’Ignasi pràcticament en tota la setmana.

Aquella mateixa tarda l’Ignasi no es trobava força bé, així que va decidir no anar a treballar. Va trucar des d’una cabina telefònica directament al Miguel.

-Bon tarda Miguel, sóc el – i sense deixar que acabes la frase en Miguel va contestar-

-Ignasi que passa?

-Veig que m’has reconegut.. veuràs, no em trobo pas bé, aquesta tarda no aniré a treballar, un altre dia recuperaré les hores.

-No et preocupis, descansa i recupera’t.

-Gràcies, i fins demà.

-No pengis encara, necessito parlar amb tu i dir-te una cosa, a les 22h passo per casa teva i parlem.

-Millor un altre dia..

-No, ha de ser avui.

L’Ignasi es va ficar en el llit, la seva mare li va estranyar que no anés a la feina, va pujar escales amunt i va entrar en la seva habitació.

-Ignasi et trobes bé? Que passa? Per que no vas al diari?

-No em trobo gaire bé, avui no aniré a treballar.

-D’acord.

-Mama no marxis, m’has de fer un favor, necessito que em cobreixis a les 22h, no ho pot saber el pare que he marxat, tinc que fer una cosa i no tornaré tard.

-Però.. no em pots demanar això.. el teu pare no es burro i et pillarà, serà pitjor.

-Siusplau mare..

A les 22h va baixar al portal, va anar directament cap el cotxe que hi havia aparcat a la cantonada, va entrar al cotxe.

-Bona nit, que volies dir-me?

-Molt bona nit, no saps les ganes que tenia de veure’t a soles.

-No crec que fos això lo que em volguessis dir abans. Tinc que entrar a casa lo més aviat possible.. així que diga’m-ho ja..

-Veuràs Ignasi, he estat pensant molt, i he arribat a una conclusió. Vull que siguis la meva mà dreta, s’aproxima molta feina, i vull que estiguis al meu costat. Tot i que acabes de iniciar-te com a escriptor ho fas molt bé, crec que es una bona oportunitat per tu, es una forma de tenir més coneixements i estic segur que et pot obrir moltes portes en un futur. Que dius?

-Com? Però, i això? Estàs segur?

-Si Ignasi, jo ho tinc molt clar, vull que siguis el meu ajudant personal, vull que m’ajudis amb tot. Així que el càrrec es teu, acceptes?

-Si, es la millor noticia que em podien donar!

L’Ignasi el va abraçar molt fort, estava molt entusiasmat, li va sortir un somriure d’orella a orella, va fer-li un petó i va marxar corrents a casa, abans de que el pare sospites.

Dia 12 ( Dijous 6 de Febrer de 1964).

Els dies anaven passant, i cada cop estaven més units, tot i que continuaven mantenint la seva relació en secret. Amb una mirada s’ho deien tot. No feia falta paraules per entendres entre ells.

En Miguel va cridar al Ignasi al seu despatx.

- Ignasi diumenge vull que vinguis a dinar a casa meva, venen uns convidats i vull presentar-te’ls.

- Demà? Però qui són?

- Et donaré una gran sorpresa, no et puc dir res més!

- D’acord.

- Només et poso una condició. Has de venir bé vestit.

- Però no tinc res que posar-me.

-Tranquil no et preocupis per això.

Hores més tard, en Miguel es va aprofitar que tots els membres de l’oficina ja no estaven i li va entregar una capsa gran i elegant al Ignasi.

-Espero que t’agradi. No ho obris fins que arribis a casa.

-Moltes gracies, però que es això?

-No t’ho puc dir, obra’l allà.



Obre la caixa, i es troba amb un vestit d’etiqueta. Se’l proba ràpidament i veu que li queda a la perfecció, semblava que li haguessin fet a mida.



Dia 13 ( Diumenge 9 de Febrer de 1964).

Prèviament, l'Ignasi havia quedat amb els companys de l’oficina que també anaven al dinar per portar-lo en cotxe . Al arribar els companys estaven bocabadats al veure l'impressionant casa del Miquel. L’Ignasi reia perquè recordava el primer cop que ell va veure la casa, també es va quedar igual, bocabadat. Però per dissimular, va fer veure que no havia vist mai aquella casa i intentava expressar amb eufòria el mateix sentiment de sorpresa.



- Hola Ignasi

- Hola Miguel.

- Et queda molt bé el vestit.

- Si es nou, no sé qui m’ho ha regalat…



Van riure i van anar amb tots els altres a la taula.

L’ Ignasi va quedar molt sorprès al veure arribar a Francisco Franco el president del Govern Espanyol, entre altres càrrecs importants del Govern Espanyol.



El dinar es va fer molt llarg, amb molts debats, opinions, converses polítiques, estratègies militars, etc.



Més tard, van passar a la segona sala, allà l'ambient era més relaxat, gent dreta parlant els uns amb els altres, uns fumant i altres bevent .

L’Ignasi es sentia dispers entre tanta multitud i no sabia com actuar, així que va seure a una de les butaques, i dissimuladament va observar de lluny al Miquel, que en aquell moment parlava amb Francisco Franco. Intentava llegir els llavis d’ells però no entenia res.



Una estona més tard van marxar pràcticament tots els carrecs polítics, i ja només quedaven els membres de l’oficina.

L’Ignasi estava parlant amb un company de feina, es va apropar el Miguel .



-Diego necessito robar-te al Ignasi uns minuts. Es important. Ignasi tinc que parlar amb tu d’una noticia que em de publicar si o si demà.



Van marxar a una sala que hi havia al final d’aquell pis.

- He parlat amb el Franco, m’ha comentat que tinc que fer una noticia de portada on es parli de la nova llei que trauran a partir de demà. Es una llei que ens posa en risc a nosaltres.

- A veure tranquil·litzat , de que tracta aquesta llei? Per que ens posa en risc?

- Els militars faran una persecució i mataran a tots els homosexuals d’Espanya. Sense cap tipus de mirament.

- Però... però...

- Si, jo m’he quedat igual i he dissimulat tot lo que he pogut.

- Que fem ara miquel?

- De moment només podem publicar-la, va en contra de la meva ideologia, però si no ho fem ens estarem delatant i només cavaré la meva pròpia tomba.

- Llavors publicarem la notícia.

- Demà a primera hora nosaltres ens hi posem, ara marxem amb els altres, intenta actuar amb la màxima normalitat possible.





Els companys de la feina que quedaven van portar a l’Ignasi a casa.



Dia 14 (Dilluns 10 de Febrer de 1964).



L’Ignasi al sortir de classe va anar directament al quiosc d’aquell mateix carrer, no podia aguantar més sense veure tota la noticia, la qual van parlar el dia anterior. Al llegir aquelles maleïdes paraules van començar a caure-li llàgrimes dels ulls sense parar. No donava crèdit a la massacre que farien.

Va entrar en un estat crític, en que els seus actes eren casi inconscients.

Dia 15 ( Dijous 27 de Febrer)

Aquell mateix dia, en Miguel va demanar a l’Ignasi com a mà dreta, que l’acompanyes a un Meeting sobre la nova llei que havia fet el dictador.

Ella va acceptar, però abans havia de passar a per una cosa a casa. Al arribar al centre de Madrid, va quedar impressionat amb la gent hi havia, estava tota la capital present. En primera línia els militars, polítics i els periodistes. Els dos es van apropar a Franco per fer les salutacions corresponents. L’Ignasi va saludar-lo amb la mà esquerra, va ficar-se la mà dreta a la butxaca de la jaqueta, va treure un arma i va apuntar al cap d’en Franco.