Dia 6; (Dilluns 20 de Gener en 1964)

Avui, començava una nova etapa en la seva vida. Va arribar a la seu del periòdic i es va topar amb la secretària. Ella li va indicar on s’hauria d’esperar per que el rebessin els seus superiors.

Després d’esperar durant uns llargs minuts, es va apropar un home seriós, alt, elegant i amb un cert encant. Es va quedar bocabadat i immòbil.

- Vostè es el senyor Rodríguez?

- Sí, sóc jo (tartamudejant).

- Jo sóc en Miguel, el propietari del diari.

- Encantat de ser aquí, i de tenir aquesta oportunitat.

- Segueix-me, t’ensenyaré el teu lloc de treball.

El dia va ser molt llarg, però es sentia realitzat, havia aprofitat el dia a l’institut i al periòdic, el lloc de treball era molt acollidor i els companys de feina molt agradables, sobretot en Miguel.

Dia 7; (Dimarts 21 de Gener de 1964)

En arribar a classe el professor els va preguntar com els havia anat el primer dia de becari:

- Nois, com us va anar ahir al periòdic?

- Molt bé Don Rafael – va respondre l’Ignasi - El lloc de treball és molt confortable i en Miguel es veu un bon professional!

- Me n’alegro, Ignasi. Ara heu d’aprofitar aquesta oportunitat més que mai.

En acabar les classes tenia el temps just de passar per casa, dinar, agafar la bicicleta i arribar a temps al periòdic.

En girar la cantonada va xocar amb un home gran i van caure els dos a terra. El va ajudar a aixecar-se, i quan es va assegurar que estava bé, va marxar pitant cap el periòdic.

Només entrar va veure en Miguel esperant-lo en el seu lloc de treball. Tenia la cara molt seriosa.

- Ignasi, al despatx.

A l’entrar al despatx el va fer seure, i li va canviar la cara.

- Ho sento Ignasi, però arribes tard el primer dia i a ulls dels altres m’he de posar seriós.

- Sento haver arribat tard, venint m’he xocat amb un home gran. Anava massa ràpid amb la bicicleta. No tornarà a passar.

- Ah, vens amb bicicleta?!

- Sí, casa meva està a 30 minuts caminant d’aquí, entre que surto de classe i vaig a dinar no tinc gaire temps.

- Doncs no et preocupis, a partir d’ara et passo jo a buscar per casa amb el cotxe.

- De veritat? No fa falta, no voldria molestar.

- No es cap inconvenient, ara ves a treballar i abans de marxar apunta’m la teva adreça en un paper. Per cert, quan surtis posa cara seriosa, perquè si no se’m pugen a las barbes. I que no torni a passar.

L’Ignasi va anar cap el seu lloc de treball bastant sorprès de l’oferiment d’en Miguel.

Dia 8; (Dimecres 22 de Gener de 1964)

L’Ignasi no va poder dormir en tota la nit, estava nerviós, molt inquiet, i per més que pensava no sabia per que estava així.

Es va dutxar i vestir tranquil·lament, va agafar les coses i va marxar cap a classe.

Un cop a classe, va intentar centrar-se però li era pràcticament impossible estar atent. Dintre seu només volia que arribessin les 15:30h per poder veure el Miguel. Estava molt confós, tot era molt estrany, mai li havia passat una cosa semblant, ell pensava que s’estava tornant boig, era impossible que li agradés un home.

Aquell matí els minuts es feien eterns, cada cop que mirava el rellotge es feien segons. Va arribar l’hora.

Va decidir baixar al portal uns minuts abans de l’hora per poder pensar com començar una conversa interessant amb ell; volia causar una bona imatge, i no semblar un nen.

Minuts més tard, va veure en la llunyania un cotxe bastant nou i d’aparença car. Va suposar que era ell, el Miguel. Es va posar més nerviós i no sabia com dissimular-ho. El cotxe va parar a centímetres d’ell. L’Ignasi va obrir la porta del copilot, va pujar i es va seure.

- Bon dia senyor Rodríguez.

- No, si us plau aquí no em parlis de vostè. Bon dia!

- Com estàs? Li va preguntar cordialment.

- Doncs bastant bé, i tu?

- Molt bé, amb ganes de començar a escriure un nou article.

Tot el camí van estar en silenci. L’Ignasi estava tant nerviós que no sabia ni què dir. Un cop en el diari, l’Ignasi va anar a la seva taula de treball i el Miguel va anar al seu despatx.

Era hora de plegar però l’Ignasi encara no havia acabat l’article, i no volia marxar fins tenir-lo enllestit. Tots havien marxat excepte en Miguel, a l’estona va sortir del despatx per anar a fumar, i es va trobar amb l’Ignasi treballant, sorprès li va dir:

- Marxa cap a casa, ja ho acabaràs demà.

- No, vull acabar-ho avui.

- D’acord, farem una cosa, jo encara tinc feina i trigaré en marxar cap a casa, si vols podem sopar aquí, baixo a fer el cigarret i agafo alguna cosa per sopar del bar de sota. Què et sembla?

Llavors l’Ignasi, va pensar que seria una oportunitat que no tornaria a succeir, així doncs va acceptar la seva proposta.

Un cop acabat el cigarret, el Miguel va pujar amb el menjar i el va deixar a una taula. Per ser del bar de sota, el menjar tenia molt bona pinta, però en realitat, l’Ignasi no sabia què li agradava més, si l’entrepà de llonganissa, o la presència del Miguel. Era una sensació estranya per a ell, però que a la vegada no volia deixar córrer, li intrigava i en ell recorria una gran adrenalina.

No podia deixar de mirar-li la boca, li excitava el moviment que feia amb els llavis, no podia parar de pensar en imatges obscenes amb el seu cap superior. Va començar a notar com li pressionava el penis contra el pantaló. Va creuar les cames per intentar dissimular l’erecció. Va decidir centrar-se amb l’entrepà per relaxar-se. Ell, volia saber què li passaria pel cap al Miguel en aquells moments. Durant el sopar no van parar de parlar i d’explicar-se anècdotes, es sentien molt còmodes l’un amb l’altre.