Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb que s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

- No puc dutxar-me tranquil ni a casa!

Això va ser el primer pensament que li va venir al cap quan l’Ignasi va tancar la porta. L’Aleix només volia tenir un moment de pau i tranquil·litat per evadir-se de tot el que li venia a sobre.

Va sortir de la dutxa, es va eixugar ràpid per deixar pas a l’Ignasi que no parava de picar a la porta per entrar.

- Ja tens el lavabo lliure pesat!

- Gràcies, ja era hora...

Es va vestir corrents, sense esmorzar i va anar volant cap a l’institut.

Un cop va arribar a classe, a l’assignatura de llengua, el professor els va proposar la idea de participar en el diari local de la ciutat de Madrid amb remuneració. Però no tothom tindria l’oportunitat d’entrar. Això era una gran oportunitat per l’Aleix i per al seu futur.

Va estar tota la nit rumiant, perquè aquella proposta del diari era una gran oportunitat, però a la vegada estava contradient les seves ideologies radicals.



Dia 2; (dimarts 17 de desembre de 1963)

Definitivament es va decidir i ho va voler comunicar als pares:

- Ahir a classe ens van proposar de participar en el diari de Madrid, seria una gran oportunitat per poder treballar de periodista.

La mare, que l’escoltava amb atenció va respondre:

- Ostres fill, em sembla una gran oportunitat, per que et donis a conèixer!

El pare, però no estava d’acord:

- Calla Elisabeth! Que n’has de fer tu en un diari? No, no hi aniràs.

- Però pare, és la meva vida, puc decidir per mi mateix. Vull treballar d’alguna feina important i no acabar en una merda de fàbrica com tu.



De sobte el pare es va aixecar de la cadira i li va cardar una bufetada sense miraments. La mare va començar a plorar i l’Aleix va marxar corrents cap al carrer.



Dia 3; (dimecres 18 de desembre de 1963)

Al dia següent, a l’institut, el professor va treure un full per apuntar la gent que volia participar. L’Aleix va aixecar la mà ràpidament.

- Don Rafael, m’agradaria saber si podria treballar de manera anònima.

- Crec que no és possible, tots els que hi treballen al diari han de posar el seu nom sota l’article. No pateixis, parlarem sobre això.

Després de parlar durant una llarga estona, i explicar-li tot el que havia succeït a casa, va arribar a un acord amb el professor Don Rafael.

En arribar a casa, va aprofitar per explicar-li tot a la mare i que l’ajudés perquè el pare no l’enxampés. Tot i que la mare tenia molta por va decidir ajudar-lo, ja que creia que tenia moltíssim talent per escriure.



Dia 4; (divendres 20 de desembre de 1963).

El professor els va encomanar fer l’esborrany de l’article, per poder fer la selecció dels nous becaris per treballar-hi.

- Com que s’apropen a unes dates tan assenyalades, i no ens veurem en uns dies, heu de portar vosaltres mateixos l’article al periòdic.

Aquella mateixa tarda va asseure’s a la cadira de la seva habitació, aprofitant que no estava el seu germà. Va agafar un bolígraf i un full, i les mans semblava que tenien vida pròpia. Pocs minuts després tenia enllestit tot l’article. Va agafar l’abric i la bicicleta, i va anar el més ràpid possible i ho va entregar.

Dia 5; (dilluns 13 de Gener de 1964)

Aquell dia se sabria els noms dels nous becaris, l’Aleix estava molt nerviós i impacient, ja que ell en el fons no creia que el seu article estigués al nivell d’un periòdic tant important, com el diari de Madrid. Un cop va entrar a l’aula, Don Rafael va començar la classe amb el que tots esperaven:

- Avui diré quins heu sigut els escollits. M’han dit que ha estat bastant difícil, perquè el nivell ha estat molt alt i la cosa ha estat molt renyida. Els escollits heu sigut: Oscar LaTorre, Kevin Ramírez, i Aleix Rodríguez.

Ell estava molt entusiasmat per la notícia, tenia moltíssimes ganes, però a l’hora tenia por que se n’adonés el seu pare, per tot el que podria ocasionar això. Així que va preferir no explicar-li-ho a ningú, per evitar problemes.

Dia 6; (Dilluns 20 de Gener en 1964)

Avui, començava una nova etapa en la seva vida. Va arribar a la seu del periòdic i es va topar amb la secretària. Ella li va indicar on s’hauria d’esperar per que el rebessin els seus superiors.

Després d’esperar durant uns llargs minuts, es va apropar un home seriós, alt, elegant i amb un cert encant. Es va quedar bocabadat i immòbil.

- Vostè es el senyor Rodríguez?

- Sí, sóc jo (tartamudejant).

- Jo sóc en Miguel, el propietari del diari.