El temps passava, i mentre els problemes no paraven d’aparèixer va arribar l’hivern, aquella estació que ningú de la fàbrica estimava. Les èpoques hivernals en aquella colònia eren dures, i només eren els nens qui estaven contents quan queien quatre volves de neu. Tenint en compte que dintre la fàbrica tèxtil no hi havia calefacció i que de tant en tant apareixien goteres, treballar aquelles llargues jornades era encara més feixuc i esgotador.







L’arribada de l’hivern semblava que no afectava gens a la Marta i en Joan. La parella, absent de tot el que succeïa a l’exterior, es passava el dia estirada al sofà ben a prop de la llar de foc. Pocs haurien sortit de casa amb aquell ambient tan agraït quan feia un fred de cru hivern, però pobre el treballador que es saltés un dia de feina, perquè l’encarregat el faria a miques amb l’esbroncada que li cauria a sobre. Va ser precisament en una d’aquestes esbroncades que en Jaume, un treballador forçut que li agradava treballar pel món sindicalista, va tenir un rampell i es va enfadar contra el seu superior. Aquest, que era de petita estatura i que encara mai s’havia trobat en aquesta situació, es va quedar glaçat. El fet que tot plegat succeís davant d’altres obrers, va provocar que es giressin per saber el que estava passant. En saber-ho, no van tardar a mirar de forma amenaçadora a l’encarregat…







Un ric davant d’uns obrers que fan mans i mànigues per sobreviure, una fàbrica que fa temps que no funciona, unes persones oprimides que se les tracta com objectes i sense respecte i un ambient hivernal que empitjorava la vida de l’obrer. Era un còctel interessant que va provocar l’esclat contra el poder. El treballador ja no va aguantar més.







La organització no era un dels punts forts de en Jaume, però tot i així va ser ell el que va començar a idear un pla. Cada dia hi havia més obrers que s’unien a la seva causa, i cada dia arreplegaven més i més armes. Tot i així, en Joan creia que no estaven preparats. Dins la fàbrica hi bullia l’excitació i la impaciència, i amb cada hora de treball, tots anaven reunint més i més esperança de poder acabar amb aquesta vida tant desgraciada, plena d’injustícies.







Aliè a tot això, l’amo de la casa tenia problemes diferents. En Joan veia la Marta cada vegada més i més lluny d’ell, cada vegada més absent. Al preguntar-li què li passava, si tenia algun mal, la resposta era sempre la mateixa: no. No obstant això, en Joan veia com la Marta es tancava a la cambra on es vestia, on només hi entraven ella i les seves criades.







Totes aquestes situacions feien que la fàbrica desprengués tensió en entat pur. Ningú sabia ben bé quan explotaria, però tothom es veia a venir el pitjor. Fins que un dia, i complint amb les expectatives d’aquella pobre gent.







Amb la primera sirena tot es va començar a descontrolar. A la que va començar a sonar, es podia veure com multituds de gent amb torxes, ja que encara era mig fosc, avançava pel carrer principal. Al arribar a una dels carros que els portava cada setmana el cotó, el van cremar. Un seguit de cants de victòria van seguir la foguera, mentre s’enfilava poderosa cap a l’albada a punt de despuntar. De seguida, Els guàrdies, sobrepassats, van avisar a en Joan. Aquest, amb bosses als ulls i un pijama de ratlles, va sortir a la finestra per veure l’espectacle que estava començant a consumir els vorals d’un dels edificis més grans de la fàbrica. De seguida que va tenir contacte visual amb el foc, un seguit d’emocions els van sobrepassar. Fum, confusió i ombres era l’únic que podia veure davant seu.







A l’altra banda de la fàbrica, en Jaume liderava els obrers mentre anaven cremant tot al seu pas. Podies veure les cares de la gent, amb diverses emocions mesclades: ira, emoció, inquietud… A cada torxa que llançaven contra un edifici, més decisió, i a cada crit, més valentia. En Jaume només esperava que el pla funcionés bé i el cop final sortís tal com l’havia planejat.







La Marta arrossegava en Joan dins el caos. La seva mirada era sospitosa, però el pànic s’havia apoderat de las ànimes de tota la fàbrica així que ningú li va comentar res. El camí era una mica llarg, i les cames li pesaven. Va arribar un moment el en qual ja no veia res més que fum. Per fi, va arribar a la seva destinació. Sabia el que havia de fer. Només havia de tenir el valor de fer-ho. Els records arribaven a la seva ment. Era l’única opció.







En Joan va recuperar el coneixement. Estava en un magatzem. Li semblava que era un dels més allunyats, però ell no anava mai allà. Semblava mig abandonat. No el sorprenia, ja que amb la mala sort que tenien últimament no tenien aires provisions i no feien servir tots els magatzems. Es va voler aixecar, no podia. Estava lligat de mans i peus. Va voler cridar, no podia. Tenia alguna espècie de tela a la boca, que li va recordar a una mitjó. Va estar esperant molta estona, però ningú arribava. Quan distanciava una teranyina del fons de la sala, una llum intensa el va enlluernar. Van entrar dues persones. Un era un home de la fàbrica, el que li van dir que s’havia manifestat. Es deia Josep? Jaume? No ho recordava. L’altra era… no. Dins el cap d’en Joan no entrava el fet que no hagués vist l’evidència. Tantes hores tancada havia de significar alguna cosa. L’altra persona era la Marta.







En Jaume li va treure el mitjó de la boca, però en Joan va romandre callat. Per el seu cervell passaven mil i un pensaments, però no en podia expressar cap. Al final, va poder mormolar un dèbil; “Per què?”.







- Perquè, diu! - va dir en Jaume - veus més raons que ser un tirà i un dèspota? Per si no ho sabies, jo i tots els treballadors de la fàbrica també som persones. Tenim vida, mengem, respirem, estimem, i també podem odiar. Us aprofiteu de la situació econòmica de totes les famílies de la fàbrica i feu que el treball sigui una tortura, sense cap mena de protecció ni de condicions acceptables, i ja no parlem de drets. I mai ens heu agraït res. Creus que és bonic llevar-se a les 5 del matí, treballar 12 hores sense descans i no poder ni veure la teva família, i acabar cobrant una misèria que igualment us acabem retornant amb tot el que us comprem? Veneu la imatge de un lloc ideal, i potser és cert que tenim de menjar, però a quin preu? Això no és pas gaire lluny dels esclaus. D’això no se’n diu vida. Tan sols és existir.







En Joan no podia dir res. Tots els arguments que havia anat pensant havien quedat arraconats al fons de la seva gola. Amb veu petita, es va mirar la Marta, i ara va ser aquesta que va començar a parlar:







- Quan era petita, les monges que em cuidaven no em van avisar. No em van dir que el meu destí era ser objecte d’un home que ni tan sols em volia pel meu cos. Pots dir que vas estar enamorat de mi, però estar enamorat només és el pròleg d’una vida desgraciada. Estava farta de ser la teva esclava, ara que ja t’havia donat els fills que volies. Un dia, em vaig trobar en Jaume anant cap a aquest magatzem, i el vaig seguir. Em van explicar el que defensaven i hi vaig anar reflexionant. Em vaig decidir per unir-m’hi. Cada dia que em tancava al meu tocador, m’escapava per la finestra per anar amb ells. I ben orgullosa que n’estic.







Ni un mot va sortir de la boca d’en Joan. Sentia com en Jaume continuava parlant però no sabia què deia. Era com estar sota l’aigua. No va reaccionar mentre tiraven gasolina al seu voltant ni mentre les flames l’embolcallaven, per segon i últim cop.