Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.
Pensava en la seva vida. Que n’havia estat d’egoista! Tots els seus últims anys en aquell lloc que s’estava esfumant en tots els sentits. Poc feia cas dels seus fills i la seva esposa, només pensant amb la colònia i les dones. Les dones, la seva gran perdició. Va ser arribar al poder de la fàbrica que no hi havia treballadora que no passés per les seves mans.
D’aquell despatx, ara ple de fum, pocs n’haguessin dit que en lloc d’un espai d’un encarregat de colònia fos l’habitació dels maldecaps de les treballadores. Segurament era el millor càstig per la seva vida, tot i que ell no se’n adonés. Tal era el vici, que mentre s’ofegava en aquell ambient de mort, encara pensava amb la Marta i la Teresa, les seves grans defensores i amants, quan era titllat d’anar amb les mosses d’altres treballadors.
Era impossible veure res en aquell ambient terrible. Fum i sensació d’ofec començaven a esmicolar-lo més, fins perdre l’equilibri. Mig desmaiat i gairebé sense poder respirar, va notar que el terra de l’habitació era cada cop més fràgil, i que qualsevol cop o petit moviment ensorrarien el despatx, l’edifici i part de la fàbrica.
Va aconseguir reunir les seves últimes forces per destrossar la porta. El dolor que sentia al pit es va accentuar amb els profunds talls que tenia als braços. Va començar a córrer en sentit contrari al malson que tenia al darrere. Abans de caure a terra rendit, va veure una sala de tènue il·luminació, amb el que semblava una silueta femenina al seu davant.
Un sostre esgrogueït va ser la primera imatge borrosa que va veure en Joan quan va desertar. Va reconèixer l’esquerda en forma de essa que travessava tota la paret. Era a la seva habitació. El doctor de la colònia, el senyor Pallàs, va entrar i es va adonar que estava despert. Després d’un breu interrogatori, en Joan va preguntar de seguir per els fets que havien succeït, ja que per ell tan sols eren una taca borrosa dins el seu cervell, que semblava no funcionar correctament, ja que mentre el doctor explicava, tan sols podia sentir unes poques paraules. Cama trencada. Intoxicació. Dos dies dormint. Incendi. Al sentir aquesta última paraula, els sentits d’en Joan van fer un esforç extra i va de seguida va preguntar per la colònia. L’edifici de l’administració. El seu preuat edifici de l’administració, en el qual havia gastat tants diners. El doctor continuava parlant, però ell no sentia res. Un soroll llunyà va indicar que era el canvi de torn. Tampoc el va sentir. Les llàgrimes li mullaven la cara, però no podia fer res per impedir-ho. Va fer marxar el doctor. Com podria arreglar tot això? Havia de trobar un culpable.
Cinc setmanes després. ja tenint la cama més recuperada, va sortir a veure la reconstrucció del nou edifici. Havia gastat tot el que li quedava per poder-la dur a terme. No acostumava a
menjar gaire, dormia poc, tot el dia es queixava de mals estranys i continuava buscant un culpable. Les dones, però, seguien sent la seva obsessió. Es va continuar veient amb totes i cada una d’elles. El temps que no estava amb una dona estava buscant explicacions a l’incendi. Ja res més li importava. Tot i així, intentava no barrejar els dos mons. Tot i així, un dia va cometre un terrible error. Estava al llit, amb la Marta, quan no va poder aguantar més.
Li va confessar tots els seus dubtes, totes les seves preocupacions i li va comentar el fet de l’incendi, que no podia haver estat que es formés sol, tal com deien tots. Ella, comprensiva, li va dir que l’ajudaria. El que no sabia en Joan, és que darrere de tota l’amabilitat hi havia ànsies de poder.
Dia rere dia, ell i la Marta es reunien, i dia rere dia, en Joan anava deixant les altres dones.
Va començar a adonar-se més de tot el que feia la Marta, de com es comportava, de com es vestia, i ell no entenia aquesta obsessió. Cada vegada que ella entrava a una sala, era com si les altres persones desapareguessin. Els seus ulls foscos i els seus llavis prims i esquerdats el tenien embadalit. El pitjor era que no s’adonava que de mica en mica, anava caient més i més en un pou ple de paranys, altrament dit amor.
