Estar enamorat era, sobretot per en Joan, una sensació molt estranya. Sempre tenia al cap comprar regals i flors a la seva Marta, la seva ànima ara inseparable. La noia, però, no s’acabava de creure que en Joan no pogués tornar a caure en el parany de les dones, i els dubtes la deixaven pensativa cada dia i cada nit.

En Joan només veia un impediment: la seva dona i els seus fills. Tot i així, no es va haver de preocupar gaire ja que la seva dona va morir de tuberculosi. La fàbrica va sentir molt la seva pèrdua, però en aquells instants, per en Joan, tan sols era un obstacle que havia superat.

Amb el pas del temps, la parella va començar a parlar de matrimoni i casaments. Encara que la Marta no acabava de veure amb bons ulls en Joan, ella va acceptar quan el noi li proposà, i així començaren els preparatius pel que seria la gran festa de l’any per la colònia. Perquè tot anés com l’anell al dit, van haver de parlar amb el mossèn i altres persones poderoses del poble; sobretot per poder aconseguir un casament amb el qual poguessin cridar l’atenció i poder presumir davant de tota la comarca, un fet molt típic entre els casoris dels joves de família rica de llavors.

Finalment, el gran dia del casament arribà. Amb l’església plena fins al damunt i la presència de persones poderoses del territori, la cerimònia va començar tal com estava previst. En Joan va caminar davant de tots els convidats i s’esperà que de la porta principal en sortís la seva estimada Marta. Quan va aparèixer, el públic present va posar els ulls com unes taronges només en veure-la; fins i tot el mateix Joan es va sorprendre de tan bonica que estava. Portava un vestit de núvia d’aquells que fan goig i la seva cara brillava com l’estrella més bonica que hàgiu vist en la vostra vida.

Mentre es dirigia cap a l’altar, no hi havia un ull que no es parés de fixar en aquella persona tan bella que acabava d’aparèixer. Hi havia una cosa que va fer estranyar alguns dels presents, i és el rostre de la Marta, que estava ple d’insatisfacció. Havies de conèixer-la molt bé per saber que li passava alguna cosa. Precisament, les mateixes companyes més íntimes de la Marta de la colònia també transmetien un deix de preocupació.

La futura parella d’en Joan va arribar a l’altar. Després d’una oració del mossèn va arribar el conegut moment del “Sí, vull”. El sacerdot es dirigí primer a en Joan que, amb una veu il·lusionada va acceptar. Llavors, el mossèn es va adreçar a la noia que, en preguntar-li, va fer uns segons de silenci.

En Joan la va mirar amb impaciència, i un minut d'absolut silenci es va estendre per tota la sala. La Marta va veure com el temps s’aturava. Els ocells havien callat, els núvols miraven per la finestra, expectants, i fins i tot el nen aquell que havia estat donant cops de peu al banc de davant s’havia aturat. De cop, un xiuxiueig va trencar el silenci amb un dubtós “sí”. El mossèn, doncs, els va casar.

Els festejos van anar de meravella, i el tema dels dubtes de la Marta va quedar oblidat. Van tenir el primer fill, que es va dir com el seu avi, Pere. Tot semblava tret d’un conte, en Joan era feliç amb la Marta i en Pere, la fàbrica funcionava i els diners corrien.

No obstant, la felicitat és una amiga capritxosa, i et pot abandonar del dia per la nit. Tot va començar quan, per alguna raó, els carregaments de cotó no arribaven. Veies com els cavalls s’acostaven, però darrere seu hi havia un carro buit. Tot i així, la fàbrica va continuar endavant, perquè tenien cotó guardat emmagatzemat de sobres per dies i cada tant en quan ja els anava arribant, només que no tan seguit com abans.

També van arribar les plagues. Avui eren mosquits, demà eren abelles i el següent eren escarabats. Els treballadors havien de netejar la fàbrica constantment i això els costava llargues hores amb l’escombra que no dedicaven a la feina que suposadament havien de fer.

I cada vegada que semblava que la cosa s’estabilitzava, arribaven més i més problemes. Les màquines es tornaven boges i hi havia massa gent a l’hospital, malalties contagioses… L’oasi d’en Joan semblava desmuntar-se.

Ell, però, no s’adonava de res. Passava tant de temps com podia amb la Marta, i cada dia eludia més les seves responsabilitats. Tant, que els treballadors van començar a agafar-li mania. I molta.