Van passar els dies, en Luke ja s’havia fet una mica a la idea del que havia de fer per poder marxar d’aquell món que abans havia estat el seu i que ja no ho era. No sabia si funcionaria, però necessitava intentar-ho. Tot i que, si la seva mare no l’escoltava no sabia com podria explicar-li la seva idea.

Primer va anar a la seva antiga casa, havia de comprovar si s’havia salvat el que ell buscava. Anar a casa seva li feia molt mal, tenia records tan bons d’aquell lloc. Si es concentrava podia sentir l’olor de galetes acabades de fer que a la seva mare tant li agradava cuinar o podia sentir el soroll de la màquina d’escriure que el seu pare utilitzava de tant en tant per plasmar les coses que li venien a la ment, ell podia ser un home rígid i estricte, però la seva imaginació no tenia límits.

Ara aquell lloc havia adoptat el color negre de la nit. Tot per culpa d’ell, tot per culpa d’haver-se adormit, tot per culpa d’aquella maleïda espurna que havia desencadenat una seqüència de catastròfics esdeveniments, un dels quals era la seva mort.

Les llàgrimes tornaven a negar-li els ulls, però aquest cop se les va apanyar per evitar que tornés a plorar. Va anar cap a la seva habitació, intentant ignorar com havia quedat la resta de la casa. Quan va entrar no va poder evitar que tot ell s’encongís, el seu cor –o el que fos que tingués– va encongir-se, com si una mà l’agafés i l’estrenyés amb força, amb ràbia. La seva habitació havia quedat reduïda a cendres. Era impossible que els seus estalvis s’haguessin salvat. Era impossible que res del que ell guardava com un tresor s’hagués salvat.

Va entrar, apartant-se dels trossos de paret o de sostre que ara estaven escampats per terra. Va arribar al costat del seu llit. Va traspassar les runes i, al fons va veure la capsa que buscava. Va preguntar-se si hi havia alguna manera de treure-la. Potser la seva mare el podia ajudar, però com li explicaria?

Els seus pensaments van veure’s interromputs per unes veus que provenien de l’entrada de casa. Va alçar una cella, un home amb veu estrident parlava amb una altra persona, o potser eren dues. En Luke no reconeixia la veu de l’home.

Va sortir de l’habitació i va anar a l’entrada, allà hi havia el seu pare i la seva mare amb un home que els explicava on havia estat l’origen de l’incendi i els recreava una possible escena.

La mare d’en Luke semblava molt més afectada que el seu pare. Les llàgrimes li baixaven per les galtes fins caure a terra. Va mirar la seva casa, segurament evocant el record de com era abans, buscant entre els records tot el que havia viscut allà.

Quan va mirar, cap el passadís va veure el Luke i, per uns segons, els seus sanglots van cessar. En Jon, el pare d’en Luke, la va mirar una mica estranyat però va tornar a centrar la seva atenció en l’home que parlava.

—Uns professionals escorcollaran el lloc –va dir–, buscaran qualsevol cosa, per petita que sigui, que s’hagi pogut salvar de l’incendi i us ho farem saber.

En Jon va assentir i li va donar les gràcies. L’home va marxar un moment, deixant sols a la parella. La mare d’en Luke, l’Emily, va avançar cap al seu fill, apartant les runes que hi havia escampades per terra i tapant-se la cara perquè la pols feia que tossís.

Va ignorar els crits del seu marit advertint-la que era perillós i que no anés per allà tan a la lleugera i va seguir avançant fins on el fantasma del Luke li deia. Van arribar a l’habitació del seu fill que li feia senyals perquè enretirés les runes. Ella ho va fer. Va acabar amb les mans rascades i plenes d’una pols grisosa. En Jon l’havia anat a ajudar, tot i que no entenia perquè estava fent allò. Un cop retirades les restes, en Luke va senyalar-li la capseta que hi havia al fons i l’Emily la va agafar.

—¡Una capsa! –va cridar en Jon, enfadat–. Podria haver caigut el sostre i podríem haver-nos posat en perill. ¡Tot per una capsa! No podia esperar que la trobessin per nosaltres, no, la noieta s’havia de posar en perill –va dir amb to sarcàstic.

Ella el va ignorar i va obrir la capsa. Hi havia diners i la fotografia d’una colònia amb el seu preu.

—¿Què és això? –va preguntar en Jon.

—Crec, crec que és el que en Luke volia –va respondre l’Emily.

—En Luke volia una colònia? –va fer, alçant una cella.

—No, tonto –va riure la seva dona–. Em sembla que era... per a la seva xicota.

Va mirar en direcció al Luke que assentia amb un somriure, feliç que la seva mare hagués entès el que volia.

—Crec que estava estalviant per comprar-li aquesta colònia –va seguir explicant–. Amor, quan és l’aniversari d’ella?



Van arribar a l’hotel on s’allotjaven, cansats i bruts. El Luke, en canvi, no podia deixar de somriure. El seu pare li havia promès a l’Emily que l’endemà anirien a comprar la colònia i li donarien a l’Aria com a regal. En Luke estava emocionat i a la vegada tenia por, ell s’havia mort, però en realitat seguia lligat en el seu món, no havia passat del tot a l’altre barri. No sabia què sentiria ni com seria, i aquella incertesa feia que tingués por. Potser podria quedar-se com a fantasma per tota l’eternitat. Allò seria millor o potser no.



El temps passava lent. Al menys per a ell, ja eren les dues de la matinada. Els seus pares feia estona que se n’havien anat a dormir, però ell no podia. Els fantasmes no dormien. Se n’havia anat a donar una volta, però aquell barri era completament desconegut per a ell i tenia por de perdre’s perquè, si no tornava, ningú el buscaria.

Les hores van passar lentament, com si es burlessin d’ell, com si el rellotge anés passant els segons més a poc a poc per allargar la seva agonia. Si per ell fos ja hauria sortit a comprar la colònia en aquell mateix moment. Però sabia que era inútil.



Per fi va arribar l’hora. A les dotze del migdia, l’Emily va anar-se’n a comprar la colònia que tants esforços li havia costat al seu fill.

Després de barallar-se amb el noi que l’atenia, l’Emily va sortir de la botiga amb una bosseta de color rosa que contenia dintre una caixa amb la colònia. Va anar fins a casa l’Aria i, abans de picar al timbre va abraçar al seu fill.

—Tinc la sensació que aquest és l’últim cop que ens veiem –va dir-li–. T’estimo.

—Jo també t’estimo, mare –va contestar en Luke.

I tot i que cap dels dos notava el cos de l’altre, es van fondre en una abraçada.

L’Emily va picar a la porta i una dona, la mare de l’Aria, va obrir-la. Al veure-la va somriure, un somriure trist.

—Hola, Emily –va dir–. Passa, passa.

L’Emily no va fer-ho repetir dues vegades i va entrar. La mare de l’Aria, semblava lleugerament incòmoda. Com si no li agradés del tot la presència de l’Emily.

—Com és que ets aquí? –va preguntar, per trencar el gel.

—Vinc per portar un regal a l’Aria –va contestar–. Era un regal que el meu fill... bé, que el meu fill portava temps planejant.

La dona va abaixar el cap en sentir mencionar el Luke.

—Em sap molt de greu –va dir–. No només la pèrdua del teu fill. També... també em sap greu que ni jo ni el meu marit haguéssim pogut... ja saps... assistir....

L’Emily va intentar restar-li importància i va dir que entenia que tinguessin afers importants. Es va fer un silenci incòmode, la tensió era tallant.

—Mare, qui ha vingut? –va preguntar l’Aria, baixant les escales.

Es va quedar parada al veure a la mare del Luke que feia un gran esforç per somriure.

—Hola, Aria –va alçar la bosseta–. Això és un regal per a tu... és el regal que el meu fill vol, bé, volia donar-te pel teu aniversari.

L’Aria el va agafar, però no el va obrir immediatament, va donar-li les gràcies a l’Emily i va pujar corrents les escales. En Luke es va acomiadar de la seva mare i va pujar les escales amb la noia.

Va veure com ella deixava la bosseta a l’escriptori i s’asseia al llit. Mirant la bossa però sense tocar-la. Va doblegar les cames i les va abraçar amb els braços, recolzant el cap en els genolls per després amagar-lo entre aquests. Va començar a plorar. En Luke la va mirar, impotent.

—Aria... –va murmurar, sabent que era inútil–. Aria, sisplau, obre’l...

Quan per fi va deixar de plorar, els ulls ja no deixaven caure cap llàgrima i la gola li feia mal, cremava. Va aixecar-se del llit i va treure el que hi havia dintre la bosseta. Va obrir la caixa i, si hagués tingut llàgrimes suficients s’hagués tornat a posar a plorar. Era una colònia. Era la colònia. La colònia que ella volia. Va posar-se’n una mica al canell per poder olorar-la.

—És perfecta –va murmurar, amb la veu trencada.

—És perfecta per a tu –va dir en Luke.

L’Aria es va girar. Davant seu hi era ell. Hi havia el Luke. Va ofegar un crit i es va endur una mà a la boca. Va tirar-se enrere, sense adonar-se que tenia la taula allà. Seguia mirant al Luke, com si estigués veient una al·lucinació.

—Tu també veus fantasmes? –va dir ell amb un somriure–. Últimament passa.

—La teva mare... ets viu... no, no ho ets –murmurava–. La teva mare et veia...

En Luke va assentir.

—Però tu ets l’única que em pot escoltar –va somriure–. M’alegro.

—Luke la teva mà...

En Luke va mirar-se les mans i va comprovar amb cert horror que la seva mà esquerra desapareixia poc a poc, es trencava en trossets que després sortien volant per desaparèixer.

—Veig que em queda poc... –va dir–. Aria... t’estimo, t’estimo molt –es va apropar a ella–. Espero que siguis molt feliç.

L’Aria va tornar a sentir ganes de plorar.

—Com vols que sigui feliç? –va dir entre llàgrimes que ja no podia retenir–. Com em pots demanar això? Com? Tu eres qui em feia feliç. Jo t’estimo. No vull que marxis del meu costat...

El Luke va apartar la mirada, incapaç de veure el patiment d’ella. Incapaç de tornar a veure-la plorar. El seu braç desapareixia poc a poc. Va tancar els ulls amb força.

—Jo tampoc vull marxar. Jo vull estar al teu costat –va dir, tornant a obrir els ulls i mirant-la cara a cara–. Jo també vull seguir amb tu i seguir enamorant-me una mica més cada dia, vull seguir veient els teus somriures, escoltar les teves rialles –va parar perquè fins a aquell punt sabia que no podia continuar.

Va intentar avançar cap a ella per abraçar-la, però es va adonar que el seu peu estava a punt de desaparèixer.

—Apropa’t, sisplau –va demanar-li.

L’Aria no va dubtar-ho. Va assecar-se les llàgrimes i va avançar cap a ell. I quan va estar només a escassos centímetres d’ell, va notar com ell allargava la seva mà dreta i acariciava la seva galta. El contacte de la seva pell amb la mà fantasma del Luke li produïa calfreds, però només saber que era el Luke era suficient per sentir que el seu cor es fonia, que tota ella es fonia.

El Luke va apropar-se lentament.

—T’estimo –va murmurar.

I llavors, quan els seus llavis havien de fer contacte, quan el petó final s’havia de produir l’Aria va tancar els ulls i el Luke es va deixar envoltar per l'olor de colònia mentre s'apropava als seus llavis lentament. Però aquell petó mai va fer-se. Quan va obrir els ulls ella seguia a la seva habitació. Sola.