Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons. L’habitació es va omplir d’un fum negre procedent de la xemeneia, no sabia com s’havia pogut incendiar, havia saltat una espurna a la catifa? No ho sabia i no tenia temps per pensar-ho, havia de sortir d’allà. Volia sortir d’allà. No recordava on havia deixat les claus, era inútil seguir forcejant amb la maneta, va donar un cop de puny a la porta, la ràbia l’envaïa i les llàgrimes li negaven els ulls. El fum l’asfixiava i cada cop li era més difícil respirar. Poc a poc les parpelles se li tancaven i les forces se li acabaven. Va caure a terra, tossia amb força, fins que en un moment sobtat ja no tossia, ja no es movia, ja no respirava.

Quant temps havia passat? On estava? Va mirar al seu voltant, escoltava els murmuris de la gent i els sanglots. Què havia passat? Estava assegut en una cadira, es va aixecar i va entrar a una sala de parets blanques, estava plena de gent. Hi havia cares conegudes: els seus pares, oncles, amics i... ella. S’hi va acostar, tenia els ulls vermells, havia estat plorant. Es va apropar una mica més, volia abraçar-la, animar-la, la mirada d’ella es dirigia on era ell, però no el veia. Va passar pel seu costat, murmurava un nom. El seu nom.

— Luke…

El noi va veure com marxava. Per què no li feia cas? Per què murmurava el seu nom? Va decidir seguir-la. Volia entendre què passava. La va veure entrar a una altra sala i la va seguir. Estaven els dos sols. Ella mirava fixament una gran capsa de color negre. Es va apropar a poc a poc. Va seguir la mirada de la noia i ho va veure. Tenia la cara pàl·lida i l’havien vestit amb una americana negra i una camisa blanca, un floc de cabells rossos li tapava el seu ull esquerre.

— Què…? –no va poder acabar la frase.

Era ell. Ell estava a la capsa. Ell estava al taüt.

— No, no, no –va començar a dir.

Mort. Estava mort.

Milions de preguntes li van venir al cap: com? Quan? Però cap va poder ser resposta. Li costava agafar aire, però era allò possible si era un fantasma?

Es va posar les mans al cap, agafant petits flocs de cabell i estirant-los com si se’ls volgués arrencar d’un en un. Va tancar els ulls amb força i va deixar que les llàgrimes li recorreguessin les galtes fins a precipitar-se a terra. No entenia res, estava confós.

Va voler marxar, però no volia deixar-la allà. Sola. Tot i així, no tenia cap altra opció. Necessitava marxar d’allà, necessitava veure els seus pares; sentir la veu dolça de la seva mare dient-li que tot era un malson i que en realitat ell es despertaria al cap d’una estona per anar a l’institut. Per primer cop va fixar-se en la roba que ell mateix portava: encara anava amb l’uniforme, llavors li va semblar recordar aquella olor a cremat. Va recordar com, en va, havia estat forcejant amb la maneta de la porta.

— Un incendi –va recordar, però a l’intentar evocar de nou aquell record, només recordava l’olor de fum i el color vermell rogent de les flames.

Va sortir d’aquella sala i va tornar on era abans, els seus pares parlaven amb una parella que no havia vist mai.

— Aquí estarem per a tot –deia l’home.

— No ho dubto pas –va contestar el seu pare, que tot i que semblava trist no havia perdut aquell posat orgullós que sempre l’havia caracteritzat.

— De nou us donem les nostres condolences –va dir la dona.

Tant el pare del Luke com la seva mare els ho van agrair abans de veure’ls marxar cap a l’interior de la sala. Es va apropar a la seva mare. Va veure-li els seus ulls grisos com el cel durant una tempesta i llavors va arribar la pluja, però per un cop, les gotes no queien del cel, sinó dels seus ulls.

— El meu petit –va dir, entre sanglots.

El pare del Luke la va abraçar. Semblava que anés a afegir algunes paraules, però va decidir guardar-se-les per a ell.

Algú va entrar a la sala. El Luke es va girar. Era ella, tenia els ulls enrogits de tan plorar i el nas vermell. El pare d’en Luke la va veure. Va deixar d’abraçar a la seva dona i la va anar a buscar. Li va posar les mans a les espatlles, en Luke no podia sentir el que deia, però semblava que intentava animar-la.

Va girar-se a veure a la seva mare i se la va trobar mirant-lo a ell. Per un moment va pensar que el veia, que realment mirava cap a ell, que obriria la boca i escoltaria el seu nom.

Era una tonteria pensar-ho. Ella no el veia. Ell ja no estava en el seu món.

— Luke? –va dir.

Se li va glaçar la sang, si es que en tenia.