Va parpellejar, encara sense poder creure que es dirigís a ell, però ella el seguia mirant, seguia mirant al seu fill i les llàgrimes que li havia costat tant guardar van tornar a lliscar-li per les galtes. En Luke va reaccionar, es va apropar a la seva mare i la va abraçar, però no va poder evitar apartar-se’n. Ja no sentia la calidesa d’abans, l’escalfor que omplia el seu pit cada cop que l’abraçava. Ja no hi era.

El seu pare es va apropar a ella i la va portar a fora de la sala. El Luke els va seguir i va observar com el seu pare li murmurava unes paraules a la seva mare, que semblava que s’havia calmat. Es va apropar de nou a ella, esperant que el veiés un altre cop.

— Luke... –va tornar a murmurar.

El seu pare va deixar anar un sospir cansat.

— Emily, el Luke ja no hi és –va recordar-li.

«Però sí que hi sóc» va pensar «però, per què?». Sumit en els seus propis pensaments no va veure com el seu pare deixava la seva mare a soles en el passadís. Quan ell va marxar, la seva mare va allargar la mà cap al seu rostre.

— Ets real, oi? –va preguntar, quasi amb desesperació–. No ets cap imaginació meva. No estic boja.

En Luke va fer que no amb el cap i va deixar que la seva mare li acariciés la galta, però cap dels dos va sentir el tacte de l’un ni l’altre. Aleshores, la pregunta que ell s’havia estat fent tota l’estona la va fer ella.

— Per què ets aquí? Ja ets mort...

En Luke va arronsar les espatlles. Tant de bo ho sabés. Abans que cap dels dos pogués afegir res més, va sortir ella. Va veure com mirava cap a ells i quan els seus ulls grisos com la tempesta es van posar en els seus es va estremir. I si ella també el veia? Però les seves esperances es van esmicolar quan ella va deixar de “mirar-lo” i va anar al costat de la seva mare.

— Com estàs? –va preguntar-li.

— Això també hauria de preguntar-t’ho a tu –va dir la seva mare, forçant un somriure–. Encara no em puc creure... que...

Ella la va abraçar abans que pogués acabar la frase.

— Ell està en un lloc millor –va dir–. Segurament observant-nos i, si és així, no hauríem de plorar, hem de ser fortes, per ell –aquelles paraules calmaven una mica la mare d’en Luke, però fins i tot ella va notar que en realitat anaven per a la noia mateixa.

— Ell és aquí –va dir de cop.

— És veritat? –va preguntar l’Aria, mentre se separava de la mare d’en Luke.

Tant la mare d’en Luke com ell mateix es van sorprendre, els dos esperaven que l’Aria la prengués per una vella boja.

— És veritat que pots veure el Luke? –va preguntar.

La dona va assentir amb el cap.

— En Jon m’ha dit... bé, m’ha dit que desvaries... que imagines el Luke pertot arreu –va explicar–, jo... jo necessito que si... que si és cert... li diguis... que l’estimo.

En Luke va rebre aquelles paraules com punxades al pit. Necessitava acariciar-la, abraçar-la, besar-la. Necessitava tornar a sentir el contacte de la seva pell amb la d’ella. No volia tornar a plorar, però no podia evitar-ho. «L’estimo» aquella paraula ressonava a la seva ment com una mena de tortura. Estaven tan a prop i tan lluny a la vegada. Una distància inexistent si no fos per un detall. Ell era mort. Ja no podria tornar a sentir res del que sentia.

— Mare –va dir amb un fil de veu, esperant que si la seva mare el podia veure també pogués escoltar-lo.

La seva mare no va fer cap gest que indiqués que l’hagués escoltat.

— Estic segura que ell també t’estima, Aria –va respondre–. Tot i que jo només el pugui veure puc endevinar que ell sent el mateix.

A la noia se li van il·luminar els ulls, com si esperés que encara hi hagués una última esperança.

— És aquí? –va mirar a dreta i esquerra–. A on?

La mare d’en Luke va abaixar el cap. Sabia que l’Aria no la creia del tot, que només buscava alguna cosa on agafar-se.

L’Aria va abraçar-la de nou i va deixar anar una llàgrima silenciosa que va lliscar fins a caure al terra. Només ell, només el Luke va poder sentir com, en xocar la gota contra el terra, es va sentir un clonc. Va ser com una onada que se l’emportés i l’engolís mar endins. I, de cop, ho va recordar.

Ell i l’Aria, la seva xicota, havien anat en un centre comercial i ella havia vist una colònia; era un pot minúscul del color del mar i la seva olor la va enamorar, però era car. Molt car. Ell va veure com amb pena havia deixat la colònia com quelcom impossible de comprar. No la volia veure d’aquella manera i, per això, des de feia dies que havia estat treballant durant hores per aconseguir diners suficients per comprar-la-hi. I, quan a la fi havia tingut els diners justos, va haver-hi l’ incendi.

— La colònia –va dir en Luke.