<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">La Manon es va aixecar de la cadira i va venir al sofà, des d'on jo havia escoltat com llegia el primer full de la carta de la Léa. Es va posar bé la bata, va mirar-me i va seure al meu costat on, després d'una pausa de pocs segons, va continuar llegint, amb la mateixa expectació:



















El pas del temps feia caure les fulles del calendari; i després d'aquell en venia un altre i un altre. Els dies passaven, a Saint-Malo i, sense adonar-nos-en, ja era 1926. Recordo que va ser fred, aquell any, i plujós. La tardor arribava però feia l'efecte que encara no hi havia hagut estiu. Octubre, novembre, desembre; gener del 1927. Ningú no ho aturava.











Havien canviat una mica les coses, al local de la meva mare. La Cécile s'havia quedat embarassada i havia marxat a Lió amb el seu marit i la seva família; jo havia entrat a treballar al seu lloc. A la botiga ja no hi freqüentaven aquells bojos, els antics soldats: els pocs que havien tornat feia anys que eren morts – molts s'havien tirat un tret i d'altres potser havien agonitzat, estirats sobre el llit, fins a l'últim alè; el cas és que treballar a la botiga es feia més que suportable.















El febrer és un bon mes, a Saint-Malo: festa major. La tercera setmana van arribar les caravanes d'una companyia de circ, que acabava de començar una gira per la costa atlàntica francesa. Aquella era la setzena parada, segons deia el paperet que van fer arribar a la botiga. Tenien les carpes plantades a un descampat que hi havia a dalt del poble i ens arribaven les notes de la petita orquestra que els acompanyava. Van passar-s'hi diverses vegades, pel local, i així vam poder parlar amb aquella gent; embolicada en grans peces de roba. Va ser l'última setmana de febrer que vam veure com el Luc parlava amb un home gran – un malabarista pèl-roig –, mentre li ensenyava un truc que feia amb aquelles tasses on preníem cafè de vegades. Havia d'endevinar on era la moneda de deu francs que hi havia amagat, però sempre que l'home en triava una, s'equivocava; i la moneda sortia de dins la sabata dreta del Luc, una vegada i una altra. L'home reia i se'n meravellava – com s'ho feia? –, llavors va agafar les tassetes i es va posar a fer-les girar, l'una rere l'altra. Taronja, verd, groc, fúcsia, blau. Els colors es barrejaven en l'aire, dibuixant un cercle que es repetia i es repetia sense pausa. La gent dins la botiga rèiem i aplaudíem, però el Luc li deia a l'home que parés. I li ho tornava a dir, ara més fort; però semblava no fer-li cas.







– T'he dit que paris, collons! – va cridar, aixecant els braços.







L'home, espantat, va deixar caure les tasses, que van rodolar per sobre la taula de fusta on seia. El Luc seguia molt enfadat. Se li va acostar; l'insultava i l'agafava de la samarreta. El malabarista se'l va intentar treure de sobre amb una empenta però el Luc va ser més ràpid i li va clavar un cop de puny al nas; sang i més sang. Si et dic que paris és perquè vull que ho facis, va etzibar-li. I mentre l'home s'incorporava, va agafar una tassa – la blau cel amb ratlles – i la hi va llençar a la cara.







Els membres de l'expedició, que llavors eren al local, no van trigar a recollir les coses i marxar de la botiga. No van tornar-hi en el que els faltava d'estada. El Luc va estar dues setmanes amb un blau al costat de l'ull esquerre. I una mica més de dos mesos amb un mal humor que no li podíem treure de sobre.











L'enrabiada va durar-li fins a principis de maig. Ara ja feia bon temps: obríem porta i finestres de la botiga i deixàvem passar l'aire, que ens estarrufava els cabells a l'Yvette, la meva mare i a mi; i també una mica al Luc, que ja feia tres mesos que no passava pel barber. Havíem tret una taula a fora perquè la gent pogués sortir fora a beure, en comptes de quedar-se dins, on teníem més feina.











La Cécile va passar un dia per la botiga: havia vingut a visitar la seva família, ja amb el seu fill en braços, i ens va explicar com li anaven les coses per Lió. Aquell dia també hi van entrar els veïns de la casa del final del carrer, una vella que volia botons grocs per a coixins i un home alt i ben vestit, que va demanar per la meva mare.







Resulta que es coneixien; havien coincidit en no sé quina fira, i venia a buscar la tela amb què faria no sé quina cosa per la seva filla, que s'acabava de casar – la veritat és que no l'escoltava gens ni mica. La meva mare va dir que estava contenta de tornar-lo a veure i que quedaria molt satisfet amb les seves teles; i li va rogar que, si us plau, li ensenyés ara mateix una fotografia dels nuvis. La Cécile i l'Yvette van córrer, enduent-nos tant a mi com al Luc amb elles, per veure la foto. Xisclaven i reien com dues criatures, mentre comentaven amb el pare de la noia i la meva mare com n'era de bonica, la fotografia, i el vestit, i el nuvi, i tot plegat. A mi no em fan gaire gràcia aquestes coses, però vaig somriure al pare, que semblava content, i vaig fer mitja volta per veure el Luc, que tampoc no feia saltirons, com aquelles dues. Es mirava el nuvi, i llavors mirava la núvia i tornava a mirar el nuvi. Feia els ulls com unes taronges, i per poc no li haig d'aguantar la mandíbula, que li havia caigut a terra. Començava a suar i li tremolava la cama dreta de mala manera; em feia por que no tornés a muntar un espectacle com el que havia organitzat el dia de les tasses. Llavors les noies van acabar de fer aquells sorollets d'alegria que fan elles de vegades i el Luc, encara com un flam, va voler dir alguna cosa.







Era al meu costat, però quasi ni el sentia. Li tremolava la veu.



– Perdona – va dir com va poder –, em pot donar l'adreça de la seva filla?







Quan l'home – dissimulant la seva sorpresa – li va haver dit, el Luc va saltar del tamboret on era i va córrer escales amunt. Vaig pujar les escales darrere seu. Ja havia apuntat l'adreça que li havia donat l'home en un paper, que se'l posava dins la butxaca. Va donar una ullada ràpida – frenètica –, per comprovar que no es deixava res i, dirigint-se a les escales, amb la intenció de sortir, va xocar amb mi.







– Què fas? – vaig preguntar-li –, passa alguna cosa?



– El Narcisse, l'he trobat.







Em va apartar bruscament – però sense mala intenció – i, corrent escales avall, vaig seguir-lo, imitant-lo; ara obre la porta, ara surt de la botiga, i ara corre carrer avall. El vaig aturar mentre intentava obrir la porta del cotxe. No em va mirar; tan sols va preguntar-me, així de passada, si pujava al cotxe o no, però no semblava interessar-li la resposta. Vaig obrir la porta dreta i, d'un salt – just abans que arranqués el vehicle – vaig seure al seient del copilot.











Vam arribar a Rennes una hora més tard, el mateix 17 de maig. Durant el trajecte per carretera no m'havia dit res. Tenia la mirada fixa a l'asfalt. Em molestava que no em parlés del que acabava de passar però tampoc tenia temps per capficar-m'hi gaire: el meu cap ja estava ocupat – qui era aquell Narcisse?







Quan vam ser a Rennes em va agafar de la mà i em va fer seguir-lo; arrossegant-me pels carrers, vam arribar a l'estació de trens. L'estació era petita – o això va dir ell, rebufant i maleint-la –. Em va portar davant un home vestit amb un uniforme blau fosc, que feia uns anys l'hauria fet escopir a terra – ara ni tan sols s'hi fixava – i va comprar-li dos bitllets d'anada a París. Vam fer rumb cap a l'andana i vam pujar a un vagó metàl·lic de color verd fosc, amb una ratlla horitzontal grisa, ben gruixuda. Tot i la gentada de fora, el nostre vagó era buit. De seguida vam agafar lloc: el tren sortiria en cinc minuts.







No va caldre cap paraula perquè, en posar-se el motor en marxa, amagués la cara rere les mans i es posés a plorar. Es va girar, de cara a la finestra i, alhora, d'esquena a mi. Li rajaven llàgrimes dels ulls sense parar però no feia cap soroll. Era estranya la sensació que causava la imatge, com si haguessin tret el so del seu plor; abans sentia les rodes del tren rodar sobre els carrils, llimant-los, fent saltar guspires. Potser va estar-hi mig trajecte, així. Però abans d'arribar a París, quan ja no li quedaven més llàgrimes, em va parlar, com va poder, del Narcisse; del Narcisse i d'ell, del que ja saps i del que, segurament, ja sabies abans que tot això comencés.











Quan vam arribar a París ja eren les set de la tarda, i començava a ploure. És una bona hora per passejar per la ciutat, a aquesta època de l'any. Però no passejàvem. Ell caminava molt de pressa i jo saltava per sobre els caps i feia esforços per seguir-lo i no perdre'm. Era la primera vegada que posava els peus a la capital i els carrers eren plens de gom a gom; no em podia permetre perdre'l de vista. No m'ho havia dit mai però ell sí que hi havia estat; li ho notava en la seguretat de les passes, en com travessava els carrers i en els gestos i els crits que feia a qui li passava pel davant.







No vam trigar gaire a trobar la casa – ell, vull dir –, que tampoc era molt lluny de l'estació. Es coneixia prou bé els barris i, tan sols preguntant una vegada, vam ser-hi en trenta minuts. Tot i la pluja, que anava a més, aquell era un carrer bonic, vaig pensar, bonic per viure-hi, caminar-hi, seure-hi. Bonic per dibuixar-lo, en definitiva. Les cases eren altes, de tres o quatre pisos. A les façanes, els colors apagats hi predominaven, però lluïen grans finestrals, transparents i elegants, i grans portes també, amb el marc de colors més clars – blancs, blaus o, fins i tot, roses –. I al contorn de les finestres hi havia, incrustats, petits detalls, ara d'or, ara de plata.







Es va treure un paquet de cigars de la butxaca esquerra de la jaqueta i, amb presses, se'n va col·locar un entre els llavis, per després encendre'l, insistentment.



– És aquesta. Rue de Vaugirard, número 43.







Amb el braç a l'aire – encara aguantava el paquet de tabac entre els dits de les mans – assenyalava una casa de dues plantes, una mica més tranquil. Estàvem a la vorera del davant, a unes deu passes de l'edifici amb el número 43, gravat en lletres gòtiques a una planxa de metall, xopa per la pluja; com nosaltres. Dins la casa hi havia gent, això segur. Arribava llum a l'exterior, a través de les cortines, i algú s'hi movia, al darrere. El Luc es va guardar el paquet de cigars allà d'on l'havia tret i es va acabar el que havia encès. Em va mirar, mentre es palpava la butxaca dreta dels pantalons, buscant alguna cosa. Va sospirar – seguretat, o alleujament – i va cloure els ulls durant uns segons. Li vaig estrènyer la mà dreta; l'abraçava. Estàvem xops.







Després, un sorollet que em recordava un gràcies, deu passes llargues en direcció la casa, i tres cops decidits contra la fusta – fosca, negra –, uns segons de silenci i una porta que s'obria.















L'Arnaud ha comprat una tassa nova. És petiteta, de color blau cel, com la que es va trencar el febrer de 1927 – quants anys en fa, d'allò? –, i té també ratlles horitzontals: una blanca, una grisa. No combina amb la resta del joc, ni de bon tros; però cap peça hi combina, de fet. La Carine li ha dit que la troba bonica, usant alguna paraula divertida, d'aquestes que s'inventa, i la Manon ha rigut, mentre es col·locava la seva tasseta sobre els llavis amb compte, perquè ens acaben de servir el cafè. A mi no m'agrada gens; la tassa, vull dir. S'ha d'agafar amb molt de compte perquè s'escalfa i crema els dits. A més, quan hi fas ballar la cullereta, fa un soroll feixuc; un soroll com el de les gotes de pluja que, incansablement, mullen el carrer i les façanes grises de Vaugirard, com el d'un riure covard a la vora de l'orella, com el d'una abraçada furtiva entre llàgrimes; un so desesperat i nostàlgic d'allò que podria ser però no serà, com el de dos trets entre companys, o com el cop dels cossos contra l'asfalt – brillant, quasi metàl·lic. Un so que anuncia una imminent trencadissa.







I amb una mirada d'allò més ràpida, amb un cop d'ull a través del menjador, li dic a l'Arnaud – tot i que ell ja ho sap – que aquesta no s'assembla gens a la tassa del Luc.







La Manon em somriu mentre em posa la mà sobre la cuixa, la desplaça fins al genoll i el pressiona. Estigues tranquil. Ja en fa molt, d'allò.