Ja és de dia quan comencem a treballar, a dos quarts de sis del matí, però estic cansat i el fred no hi convida. Quasi sempre passo per casa l'Arnaud, comprem un diari i caminem fins a l'oficina, on el llegim mentre esperem que toquin les campanes.

A vegades, quan truco a la porta de l'Arnaud, surt la Carine i em diu que ja ha marxat. Aleshores m'enfado perquè passar per casa l'Arnaud m'obliga a fer una mica de volta.

Dilluns 23 de maig va ser diferent. Vaig trucar el timbre i en comptes de sortir l'Arnaud o la Carine, va treure el cap, per la finestra del costat, una dona jove, que em va dir que m'esperés mentre es vestia amb una bata groga. Va baixar al carrer i va obrir la porta de la casa dels Lebrun amb una clau que s'havia tret de la butxaca. Em va explicar que la tarda del dissabte els havia sorprès mentre marxaven, però que l'havien avisat perquè donés uns papers a un home que vindria al cap de dos dies, a un quart de sis del matí. Així doncs, em va acompanyar a la sala del menjador i es va posar a remenar calaixos, traient-ne papers desordenadament; tots arrugats, li queien per terra sense cap mena d'ordre. Vaig acostar-m'hi, amb la intensió tant d'ajudar-la com d'aturar aquell caos que no parava de créixer; però de seguida es va girar. Aguantava tres o quatre fulles, firmades per una tal Léa el passat 20 de maig, i el dibuix del rostre d'un noi, grapant-les amb els seus dits prims i secs; jo em delia perquè les deixés anar però, en comptes d'això, va acostar-se a la taula, va moure la cadira per poder-hi seure còmoda i, descaradament – vaig pensar jo –, es va posar a llegir en veu alta:

Estimat Senyor Lebrun,

espero no haver-me equivocat d'adreça; ja que aquest és, sens dubte, un assumpte de gran importància, tant per vostè com per mi mateixa.

Li escric des de Saint-Malo, on fa unes setmanes he tornat a instal·lar-m'hi després d'uns anys de voltar i voltar per tot el nord-oest d'aquest nostre país. Li explicaré breument què he fet durant aquest temps; espero que li sigui d'ajuda per entendre el motiu que em porta a escriure-li aquesta carta.

Ara ja fa uns anys, com molt bé recordarà, França havia quedat atrapada, sota una coberta de runa i pols, que ha costat molt d'enretirar. Llavors, jo tenia dinou anys i ja en feia uns cinc que m'ocupava de la botiga familiar, on veníem tota mena de teixits, des de les teles més delicades a catifes i cortines, que confeccionaven la meva mare i les seves dues treballadores. La botiga gaudia d'una certa fama i prestigi entre la gent del poble, sobretot després de la guerra, i, tot i que treballàvem sense parar, sempre hi teníem coneguts, passejant-s'hi o prenent cafè.

Això li ho dic perquè sàpiga que m'estimava França i la seva gent ens estimava a nosaltres.

El cas és que, des que la guerra havia acabat, el poble s'havia trobat amb aquells qui havien pogut tornar, que es passejaven amunt i avall, sense saber on caure morts. Molts ja no hi eren i ja no els veuríem més – entre ells el meu oncle –, però els que sí que hi eren tampoc no podia veure'ls com els veia abans. Ara, a la botiga, hi freqüentaven coixos, cecs i trastornats: ens havíem convertit en un hostal per a antics combatents. Això agradava a la meva mare i a les treballadores, que estaven contentes de poder parlar amb els seus antics companys, però a mi m'enfadava veure'ls. No suportava sentir el soroll del cop dels bastons amb el terra, veure els pegats dels ulls, els traus al cap i les amputacions; no suportava aquells riures fingits, mig frenètics mig agonitzants, d'aquells malaguanyats que s'atrevien a entrar a la botiga amb uniforme. Em posaven els pèls de punta. Fins i tot n'hi havia alguns que encara duien els emblemes cosits, allà, de costat amb la bandera.

De mica en mica me'n vaig desentendre, fins que ja no apareixia mai a la botiga de robes; als matins treballava al quiosc que havia obert una família anglesa i les tardes les passava a un local on hi actuaven dos pianistes, que no hi entenien ni fava, mentre jo aprenia a dibuixar de la mà d'un noi més jove que jo que no tocava de peus a terra, però que ho feia prou bé, això de dibuixar.

La veritat és que les coses ens anaven bé, tant a mi com a la meva mare, en comparació amb la resta del poble. El que guanyava al quiosc i els diners que feia quan algú em comprava algun dibuix eren més que suficients per anar tirant i per comprar una caixeta metàl·lica, que es va anar omplint de francs a mesura que passaven els mesos.

Al poble tot transcorria amb normalitat. L'estiu de 1921 els carrers tornaven a ser plens de gent traginant carros, canalla corrent i jugant i vells asseguts als bancs, llegint el diari o parlant dels temes més irrellevants que us pugueu imaginar. Tot i que no em feia cap gràcia tornar a la botiga, feia uns dies que no veia la meva mare i li havia de dur un paquet provinent de la capital que, per error, havien enviat a casa meva. Així doncs, vaig fer camí cap a la botiga, amb el correu entre les mans, desitjant que a aquella hora no hi fossin els seus amics, mentre pensava que, amb els diners estalviats, en tenia prou per comprar deu bitllets de tren d'anada i tornada a París.

Vaig empènyer la porta, fent sonar la campaneta que penjava del sostre, i vaig preguntar a la Cécile i l'Yvette on era la meva mare. Després d'entretenir-me una estona, preguntant-me això i allò altre, em van indicar el pis de dalt i em van dir que hi havia pujat feia una estona, acompanyada d'un noi que buscava un lloc per quedar-se uns dies, a canvi de fer feina. Vaig acomiadar-me'n de seguida i vaig pujar els esglaons de pedra de tres en tres, fins a arribar a la sala on eren de peu la meva mare i aquell nouvingut. La meva mare li ensenyava les màquines de cosir i les diferents eines, els prestatges amb les teles i les habitacions de la botiga que, per força, hauria de conèixer si volia treballar-hi. Va trigar uns segons a adonar-se'n de la meva presència i, quan ho va fer, va deixar anar un sorollet, no sé si de goig o d'alleujament, però sí alegre, i em va agafar el paquet de les mans. Pel que recordo, eren unes tisores – o eren unes agulles? – importades dels Estats Units, que feia setmanes que esperava i que li anirien molt bé per fer no sé quina mena de cosa, exactament. La veritat és que no li feia gaire cas, no parlava de res realment important, i molt menys que m'interessés; jo estava concentrada en com el noi treia tot de coses d'una bossa de roba i les escampava per sobre un matalàs que, si no m'equivocava, la meva mare havia fet treure perquè pogués dormir-hi. Què li deu haver dit – vaig pensar –, que no fa ni deu minuts que és aquí i ja li ha posat un matalàs a terra? Segur que li havia ensenyat un dit amputat, una cicatriu o una foto d'ell i el seu pare, ara mort, o havia insinuat la seva desgràcia i a la vegada el seu orgull d'haver participat en la més terrible de les seves vivències. Sempre se la posen a la butxaca, amb això.

Sigui com sigui, així va ser com el Luc, que llavors ens feia creure que es deia Vincent, va entrar a la vida de la botiga, a la nostra rutina i a les meves preocupacions perquè, val a dir-ho, em va portar molts mals de cap.

El Luc tenia la mateixa edat que jo, els cabells foscos i una insuportable mania de fer les coses – a parer meu – malament. A la meva mare, però, li semblava que el noi era molt treballador i que s'estava acostumant. El fet és que, des que va arribar, vaig tornar a freqüentar la botiga com feia abans; pujava al primer pis amb qualsevol excusa i l'observava, atenta al fet que li caigués alguna cosa a terra o que s'equivoqués en cobrar algun article per córrer escales avall cridant que l'havia feta grossa i que ja podia marxar. Li tenia ben jurada, però havia après a no ficar la pota i mai no li vaig poder criticar una sola puntada.

Els mesos passaven i totes estaven encantades amb ell. Allò em feia parar boja, però haig d'admetre que la meva enrabiada no tenia ni cap ni peus. El treball al quiosc m'avorria i ja feia temps que no podia treure més suc de les classes de dibuix. Així que, durant algunes tardes a la botiga, per matar el temps, vaig començar a parlar-li dels dos pianistes del local, de com m'enfadaven algunes notícies del diari i a ensenyar-li algun disseny. De mica en mica ens anàvem coneixent i, fins i tot, algun dia, amb la meva mare, l'Yvette i la Cécile, ens convidava a prendre cafè en un estrany joc de tasses de cinc peces.

De fet, encara ara no sé què va inventar-se per enredar la meva mare, però va passar molt temps a la botiga; i, tot i que llavors el que més desitjava era veure'l marxar, ara li dono les gràcies per haver-lo deixat quedar i per les aventures que em dóna, cada dia, encara.

En aquesta carta no li diré res més d'aquells primers anys, però sí que, ara fa tres dies, vaig trobar una fotografia de dos nois adolescents sobre el seu escriptori. Al darrere tan sols hi havia escites en llapis unes poques paraules: la seva adreça, el seu nom i que vostè és el seu germà.