Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

L'agonia em feia desvariar, tan sols havien passat dos minuts però em feia l'efecte que ja portava dins la recambra dies sencers. Sentia crits de socors unes parets més enllà però no m'immutava. Eren crits apagats, els d'alguns dels meus companys que també havien quedat atrapats entre la massa de fum que englotia les oficines. Jo, com molts d'altres, no cridava. No em desesperava el que passava. Molts de nosaltres feia temps havíem viscut un infern semblant i allò, vist des del nostre racó, un poc llunyà, no era tan greu.

L'última cosa que recordo és el gust de les gotes de suor que em rajaven front avall, amargues com la cendra que respirava i em cremava els narius, que des de feia pocs mesos era el pa de cada dia en aquesta feina que m'havia aconseguit, ara ja feia uns anys, l'Arnaud. I era precisament en ell, en qui pensava just abans de caure desmaiat.

A fora feia sol però un fi corrent d'aire s'escolava entre les cortines i arribava als peus del llit, aixecant-me el llençol que ja només em cobria fins al melic. Era fi i aspre com paper de fumar, i com paper de fumar eren la samarreta i pantalons que m'havien posat. Encara no havia obert els ulls, feia un dia que dormia, però sentia les passes de metges i infermeres caminant pels passadissos i habitacions contigües. A la meva hi havia tres llits més, tots buits excepte un, on seia un noi que feia tres setmanes havia començat a treballar a l'oficina. Des de la porta de l'habitació, algú va cridar al nano, que va parar de mossegar-se les ungles per aixecar-se i sortir al passadís. Va ser quan estava segur que ja no quedava ningú a l'habitació que vaig decidir d'aixecar-me. Em vaig fregar els ulls amb les mans i, lentament, em vaig incorporar, mentre les cortines seguien ballant, empeses pel vent. Assegut al llit, les cames em penjaven sense tocar el terra, enllosat de mala manera amb trossos de rajoles antigues. Vaig fer volar la mirada per sobre l'habitació, fixant-la per pocs segons en cadascun dels elements que la formaven. Vaig decidir de llevar-me. El contacte dels peus descalços amb el terra em va produir un calfred i se'm van eriçar els pèls, tal com feien quan sentia cantar l'Elliette. Ja acostumat a la temperatura de les rajoles, vaig acostar-me a la finestra, que era entreoberta, i em vaig repenjar sobre el marc, blanc i vell com els llençols que m'havien emparat aquella mateixa nit.

L'hospital no ho era ben bé, d'hospital. Ara ja feia uns quants anys que havien habilitat un antic casalot per curar els ferits de guerra, al ser destruït l'únic hospital que hi havia en un radi de cinquanta quilòmetres, als afores del poble.

Aquest era més gran i lluminós, de fet tenia capacitat per a més de cent pacients i quasi sempre estaven tancades les habitacions que donen a la cara nord, més freda. Tenia un pati amb bancs i arbres i una zona habilitada per fer esport, que havien instal·lat a principis d'aquell mateix any. Justament al pati donava la finestra de la meva habitació.

Des de dalt veia les infermeres, carretejant alguna llitera i carros amb llençols nets, tres o quatre interns que havien sortit a caminar i metges que traginaven paperassa. Un repartidor aparcava el camió al mig del pati i descarregava caixes de fruita i altres menjars. Des d'un banc, l'Arnaud em saludava tranquil·lament amb la mà aixecada, onejant-la, mentre em deia alguna cosa que, amb la distància, es feia incomprensible. Em va semblar que duia la mateixa samarreta de tirants i els mateixos pantalons blancs que portava jo. Així doncs, l'Arnaud també hi era quan l'oficina es va incendiar.

Vaig fer un gest al meu company en senyal que esperés i vaig fer córrer les cortines.

– No ens hi deixen quedar cap dia més – va dir l'Arnaud mentre se m'apropava.

Qualsevol hagués pensat que ho deia enfadat, perquè té la veu ben ronca, però ell sempre parla així.

– Així doncs, marxem aquesta mateixa tarda? – vaig preguntar sorprès. Tot just feia deu minuts encara era al llit.

– Tu fes el que vulguis, Agnel, jo marxo ara mateix – va respondre amb mig somriure mentre em donava un cop a l'esquena a tall d'adéu. – Ens veiem.

L'Arnaud no suportava que li diguéssin què fer. El personal de l'hospital havia fet bé deixant-nos marxar perquè si no, segur que hauria escapat. En quatre gambades seria a casa i jo m'hagués quedat sol, tot i que, fet i fet, ara també era plantat sol al pati, mig despullat, preguntant-me si veuria el meu amic, ara que l'oficina, si és que havia quedat gaire malmesa, tancaria per un temps.

El senyor Coleman va tenir sort. Només havien quedat inservibles tres sales: recepció, el despatx de la Jade i la recambra on es guarda la paperassa vella que amb prou feines consultem una vegada al mes. Bé, doncs just en aquesta habitació, en la que les probabilitats d'entrar-hi són d'una entre trenta aproximadament, és on em trobava jo quan les alarmes de fum van començar a sonar. Els serveis de correu es veurien interromputs tan sols durant una setmana, mentre es netejava i s'avaluaven els danys que havia patit aquella part de l'oficina. Segons el director, l'incendi no s'hauria originat dins les seves oficines sinó que havia estat causat per un curtcircuit a la botiga de robes de seda, local al costat de correus. Cap empleat no havia quedat ferit per cremades, tan sols ens havíem intoxicat els que estàvem treballant durant el torn de tarda.

Així doncs, al cap d'una setmana érem tots de nou a les oficines, a excepció de la Jade, que trigaria uns dies més a incorporar-se. El seu despatx havia quedat completament inutilitzable.

Tot i ser més de cinquanta milers de persones a la ciutat, la notícia de l'incendi havia recorregut tot Saint-Brieuc, i la gent, com solia passar sempre en aquestes ocasions, havia començat a fer-ne les seves pròpies versions.

Durant la primera setmana després de l'incendi al local de seda, Coleman estava més irritable que de costum. Tot i que pensàvem que perdre fitxers de la recambra no ens afectaria gaire, aquella setmana semblava que els necessitàvem més que mai. En total, cinc encàrrecs demanaven consultar alguns d'aquells documents, que eren ara completament il·legibles. Dissabte, Coleman va ordenar que es llencessin els papers que havien quedat pitjor i que dilluns, de tornada a la feina, ja buscaria alguna solució.

Patrick Coleman, el director de l'oficina, havia nascut a Anglaterra, de fet, tota la seva família era anglesa menys el seu fill. Ell i la seva dona, la Sabrina Powell, havien vingut a França l'hivern després de la guerra i havien tingut el seu fill, en Tim Coleman, uns mesos després que el pare entrés com a repartidor a l'oficina de correus postal de Saint-Brieuc, el 1920. Quan va començar a treballar a l'oficina era el més jove de tots, tan sols tenia vint-i-un anys, però de seguida va escalar posicions fins avui dia, que n'és el màxim responsable. Alguns com jo o l'Arnaud hem vist com passava d'ocupar el càrrec més irrellevant a controlar-nos els salaris, mentre nosaltres, inconscientment, seguíem picant les tecles de la màquina d'escriure i classificant paperassa. Tot i això, ningú dins l'oficina l'ha pagada mai amb ell ni li guarda rancor. Sempre es porta bé amb tothom qui treballa per ell i de seguida que va arribar va fer amics, també fora l'oficina.

Jo i l'Arnaud tan sols li portem un any d'avantatge, si es pot dir així, però ara que ha passat el temps sembla que ho sigui ell, més vell que nosaltres.

Bé, sé que les regles absolutes no existeixen i això que sempre és amable amb tothom també té les seves excepcions. L'última i més grossa que recordo va ser la del dilluns següent; dilluns 23 de maig de 1927: l'Arnaud Lebrun no s'havia presentat a l'oficina.