-Balla, balla, ballarina...

Balla sota el cel anyil...

Balla, balla, ballarina...

sobre els cadàvers enemics.



Una habitació petita, bruta, obscura, claustrofòbica, bruta, grisa, tancada, petita, bruta. Rates. Moltes rates, més de vint. Una porta metàl·lica, tancada. Tremolosa, una noia en un cantó, despullada. Asseguda en posició fetal, tapant-se les orelles, plorant. Sang i trossos de pell i carn. Rates roent el seu cos, els seus peus, la seva espatlla, el seu coll, la seva cara.



-Balla, balla, si no balles

abans que arribi la nit,

seré jo la ballarina,

tu el cadàver enemic.



-Calla! Deixa'm tranquil·la! -cridà desesperada.

-No et sento. -cantussejant- Si no aixeques el cap d'entre les cames...

-Ves-te'n!

-Què dius? No et puc sentir. -burlesca. Llavors la noia aixeca el cap, deixant veure el seu rostre ple de cicatrius.

-Que te'n vagis!

-Hmmp... No sé. Si et deixo sola t'acabaràs ofegant amb la teva pròpia sang...

-Més igual! Ja res importa.

-Així doncs... vols morir?

-No.

-Sones poc convençuda...

-He dit que no!

-Segur?

-...

-Be, si canvies d'idea, avisa'm. Estaré esperant amb ànsies...



A l'altre costat de la porta, un home percudia la paret amb força. Un home completament buit, qui havia estat consumit lentament per la tristesa i la culpa. El seu germà mort. Responsable de la seva neboda, havia deixat que ella es perdés entre un món de pensaments obscurs, ràbia, depressió i drogues al·lucinògenes. Un home completament buit, qui havia consumit lentament la tristesa i la culpa, fins convertir-ho en la seva única raó de ser. Sols vivia per no morir. No tenia raons per existir, sinó excuses.



I seguí picant la paret amb la mà mentre a l'altre costat una víctima de la sort plorava escoltant parlar la seva pròpia bogeria. La pols d'àngel s'havia fos amb el seu ésser, provocant una falsa esquizofrènia que feia temps la destruïa per dins (i l'obligava a destruir-se per fora). Ja s'havia evaporat entre les cendres el record d'aquella noia petita que jugava amb els tolls anant a veure el seu pare. Només en quedaven clivelles sobre la seva pell, un souvenir d'un lloc que ella mai volia visitar, i del que encara no havia tornat. Una illa anomenada Distòpia.



Al pis de baix hi havia la tieta, aquella dona dolça, amable, agradable; aquella carcassa buida, morta, silenciosa; aquell cadàver, vividor empedreït. Seguia aferrada al seu llibre, sense girar les pàgines, ignorant les paraules, simplement observant-lo, esperant a que alguna cosa canvies. El temps s'havia aturat dins aquella casa. Estava aturat però era etern.



I dins d'aquesta eternitat, alterant el bioritme d'aquell ésser invisible que havia absorbit la vida d'aquella d'aquella llar, va sonar el timbre. De cop, els xiuxiueigs paranoics de la noia aturaren, els cops a la paret de l'oncle acabaren, el rostre serè de la tieta es s'ensorrà. Cinc segons d'absolut silenci. El timbre va tornar a sonar. El llibre va caure al terra d'entre dues mans fredes, Una mirada decidida, encesa. Passes rígides, lentes, pesades. S'obrí la porta. Un policia...



-Bones tardes, senyora.

-...

-Volia parlar amb el seu marit.

-... -amb dificultats per començar a parlar, excessivament acostumada al silenci- Em sap greu... No és troba a casa. -nerviosa, intentant fer-lo fora.

-Vaja... Bé, venia a dur noticies sobre el cas del seu cunyat. Sé que ja han passat uns quants anys, i el cas ja estava arxivat, però ahir vam rebre una trucada anònima. Algú deia que tenia proves...

-Qui?! -interrompent-lo bruscament- Ha estat ella, oi?! No ens deixarà descansar mai! Ha destruït aquesta família!

-Ei! Calmi's! De què parla?

-La seva filla! Aquella noia està malalta, i ens a absorbit dins la seva malaltia!

-La seva neboda, diu?

-No! Aquell dimoni no és família meva...



Llavors va baixar l'oncle, entrant en la conversació.

-Ah, bones. La seva dona m'havia dit que no era a casa.

-I no hi sóc! -digué just abans de tancar la porta amb força. Després es dirigí a la seva dona- T'he dit mil vegades que no obris la porta a ningú, i menys a una d'aquelles rates! -digué amb ràbia, amenaçant amb la mirada.

-Em sap greu.

-Que et sap greu?! -enfadant-se encara més- I si hagués baixat la noia?! Ja està bastant paranoica com per que, a sobre, algú la justifiqui!

-Però... el policia...

-La rata! -corregint-la.

-...Doncs, la rata ha dit que havien rebut una cridada anònima. Crec que ha estat ella.

-Impossible, no ha sortit de l'habitació en més de cinc dies.

-Però...

-Ni però ni hòsties! -va cridar just abans de tornar a pujar al pis de dalt mentre el timbre seguia sonant. La tieta va tornar, lentament, al seu llibre, obrint-ne una pàgina aleatòria.



L'oncle va començar a colpejar la porta bruscament.

-Obre! Obre la maleïda porta! -no hi havia resposta. Finalment, va tirar la porta abaix. La noia començà a cridar amb una veu aguda i escardada. El timbre seguia sonant, cada cop més ràpid. Ell estava completament consumit per l'odi. Es va acostar, amb un caminar molt agressiu i enfadat, al racó on hi havia aquell ésser agonitzant.



-Tu! Has cridat a la policia?!

-...

-Respon-me! Tens un telèfon?

-... -va fer que no amb el cap, plorant.

-Aixeca't! Ràpid! -ella no es mogué del lloc. L'agafà del braç i l'aixecà d'una estirada, deixant veure el telèfon mòbil que hi havia al terra. L'agafà i el llançà contra la paret amb força.

-No!

-Ara obris la boca?! Després de mesos sense dir res?! -el timbre deixà de sonar. El silenci durà uns segons- Per què coll has cridat a la policia?

-Per que ho sé tot! Sé que tu el vas matar! -al sentir això, ple de fúria, la va agafar pel coll, amb força.

-Què has dit?! -pocs segons després la va amollar, deixant-la respirar. Abans de que pogués dir res, la va bufetejar amb força i va marxar.



La porta quedà oberta.

-T'he fet mal. T'odia. És el teu enemic. Mata'l!

-No!

-Per què no? Després de tot, ell va matar al teu pare. Tu ho saps, però ja has comprovat que ningú més et pot ajudar. Només jo...

-No el mataré!

-Si! Ho has de fer! No ho entens? És ell o tu, i ell és el malvat. Seràs una heroïna. La teva pròpia heroïna. Si el mates, potser puguis tornar a ser feliç. Després de tot, ja està mort per dins. Fa molts anys que ho està.

-Tan mort com jo. Tan mort com tothom!

-Més!

-No... Tots portam màscares. Tots ens ocultam.

-Si, però la diferència és que ell no hi te cap rostre sota la màscara. Tu només li has d'arrabassar aquesta careta que porta, i veuràs com jo tenia raó.

-Potser... Potser si tenguis raó.

-Es clar que si!

-Només l'he de matar.



Mentrestant, a fora, arribaven dos cotxes de policia. El timbre sonava per darrer cop. El timbre era ignorat per darrer cop. Un cop sec tomà la porta. Cinc homes armats entraren corrent. La tieta ni s'immutà, seguí mirant el seu llibre com si res estigués passant. Un dels cinc es quedà abaix, apuntat a la senyora, mentre els altres pujaven a dalt. Passaren corrent pel passadís. L'oncle estava assegut al terra. Sang, molta sang. Un ganivet clavat al pit, una mà fermada al ganivet.



Soroll de dispars dissonants; crits agonitzants, disfonia i disfòria sonora; cacofonia. Uns segons de brutalitat auditiva seguits d'un altre silenci encara més sorollós. El vent suau, la sang brotant, la pólvora en l'aire, el respirar cansat dels quatre homes i el respirar encara més cansat de les seves armes. Llavors es rompé de nou.

-Objectiu eliminat -confirmava un dels quatre a través d'un walkie-talkie.



Es varen emportar la tieta a comissaria, on no va dir ni una sola paraula. Dies després va ser ingressada a un manicomi, diagnosticada amb depressió i psicosi. En quant a l'assassinat de l'oncle, es va fer el funeral dues setmanes després, tot i que no hi va assistir pràcticament ningú. La noia va ser enterrada al costat del seu pare. També hi havia una tomba buida. Una làpida que portava el nom del seu avi. El cos havia estat completament cremat i devorat per la sal i els corbs. El cos d'un pare divorciat, reconvertit en capellà. Un pare que va tallar la vida del seu fill sota les ordres del seu déu, les ordres de la seva pròpia ombra. El cos havia estat completament cremat, però just abans de morir per les flames, va agafar la seva pistola, una Smith and Wesson del calibre 40, i es va disparar, apuntant cap al paladar en un angle de 45 graus. Estava completament sol sobre l'arena.



«Hola... Policia? Si, volia confessar l'assassinat del meu pare, dotze anys enrere. Si, jo vaig cremar la casa. Veniu ràpid... ella em fa mal... Vol que mati al meu oncle. Veniu... veniu... veniu a ballar amb mi!»