Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Era completament conscient de que les possibilitats de sortir d'allà viu eren ínfimes, per no dir inexistents. Potser hauria necessitat un miracle, alguna mena d'ajuda divina... Cap déu va respondre les seves desesperades i falses oracions. Lentament va perdre les ganes de seguir lluitant per viure. Aquella sensació anàdroma de comoditat, l'aire calent li acariciava la pell, la llum brillava de manera incandescent per sota la porta i a través del pany. En un sol instant, la desesperació, el nerviosisme, l'angoixa... tot s'havia esfumat. El foc ja havia cremat fins i tot el seu dolor, i ja només quedava el seu més sincer jo, despullat de tot pensament.

Va romandre allà, amb els pulmons negres de fum i els ulls completament secs. Cada segon la calor era més intensa, i les seves conviccions més sinuoses i dèbils, fins que va arribar el punt en que es varen rompre, superant de lluny el límit de tenacitat de la seva consciencia. Es va desmaiar, aguaitant a que el foc, que semblava no avançar, l'abracés i devorés el seu cos.

Mentrestant, a l'altre costat de la porta, la pluja bombardejava els carrers amb força. Les passes alegres d'una nena petita jugant a saltar els tolls marcaven un ritme irregular en la melodia dels ocells. Sacsejant el paraigües, ignorant l'aigua que li queia a sobre, arribà a l'entrada. El paraigües al terra; les primeres llàgrimes del que seria una turmenta sentimental; la porta bloquejada des de fora per diverses barres de metall, graneres, fustes; el foc consumint-ho tot...

A ella li agradava anar sempre vestida amb color vius. Grocs, roses, blaus... li encantava una camiseta que tenia, d'un blau anyil preciós. Odiava molt el vestit negre que duia. L'hi havia comprat la seva tieta. Anaven a conjunt. El seu oncle duia una camisa, també negre. Alguns dels seus amics de l'escola també anaven de negre. Els seus avis també anaven de negre. Moltes persones adultes anaven de negre. Les roses eren negres. L'únic que diferia era un home vestit amb una túnica blanca llegint i repetint frases d'un llibre enorme.

Ella li agafava la mà a la seva tieta, que de tant en quant l'estrenyia i li feia mal, però ella s'aguantava, per que ningú deia res, i el seu oncle li havia dit unes hores abans que les nines grans no criden quan tothom està en silenci. L'home de la túnica seguia parlant. Ella es dedicava a observar l'escena, no escoltava res d'aquella història que li semblava tan avorrida i de la que no entenia res.

Començà a albirar les cares de la gent. Tots estaven serens, amb una cara rígida com el cement i alhora fràgil com el cristall. Molts s'havien d'aguantar les ganes de plorar. Llavors, curiosa, va mirar cap a dalt, a la seva tieta. Ella no s'havia aguantat les ganes. Tothom mirava a l'home vestit de blanc, però ella mirava fixament aquella gran caixa de fusta que hi havia darrere, sense fer al més mínim esforç per a dissimular el plor.

El seu oncle estava com tots els altres, seriós i escoltant les paraules d'aquell llibre. Ella va pensar que pareixien els d'aquell programa de televisió, el de l'hipnotitzador. Llavors el discurs va arribar al seu clímax, i tots els presents, excepte la seva tieta, els seus amics de classe i ella mateixa, repetien frases amb una veu monòtona i apagada. Es varen posar tots en fila. Ella anava a seguir-los, però la seva tieta va tornar a estrènyer-li la mà. Va suposar que això volia dir que no s'havia de moure.

Tothom va anar a donar-li la mà a ella, als avis i als oncles. Ella no entenia per què, i quan somreia als seus companys de classe, ells simplement miraven al terra, deprimits. Després de que passes la coa de gent sencera va poder, finalment, amollar la mà. Ràpidament va anar al seu oncle, que estava parlant amb els avis. Va començar a saltar per cridar l'atenció.

-Oncle! Oncle!

-Què vols, preciosa?

-El papa! On és el papa?