Et torno a escriure per explicar-te el final de la meva vida. Sé que pot semblar un mica macabre, però és tot el contrari. Com tot humà, vull deixar petjada en aquest món. Que d'alguna manera, encara que el meu cos no estigui present, se'm recordi com la persona que vaig ser. T'aviso que si no pots continuar llegint, ho deixis estar. Li donis les tres cartes a algú de confiança, i que decideixi ell o ella. Confio amb tu i espero que siguis capaç d' arribar al final.



No m'agraden els típics comentaris que fa la gent que es creu liberal i no ho és. Molts d'aquests individus són els pares i les mares dels "millenials". Aquella nova generació que l'únic que vol es passar-s'ho bé, viure la vida i estar de festa. Sincerament, crec que no es tan dolenta com la pinten. Ells i elles són realment el futur de la nostra societat, i amb tot l'optimisme crec que som la nostra salvació. Bé, els típics comentaris de " defenso als gays, però que el meu fill sigui normal". Perdona? Aquest tipus de gent em pot explicar que és per a ells normal? Asseure's tot el dia al sofà i criticar els estereotipis per després, conscientment, defensar-los ? No, senyors. Ser liberal és acceptar a tots tal i com som. Sense fer hipòtesis de com serà l'altra persona sense saber res d'ella. Perquè sempre tindrem sorpreses. Acceptar les orientacions sexuals, el comportament i les ideologies dels altres sense preocupar-nos del què diran. I això em fot molt, espero que la gent canviï en un futur. Això espero.



No em desvio del tema i continuo. No em vinguis a buscar després de llegir la carta, perquè possiblement només perdràs temps. Ja farà estona que hauré abandonat aquest món, i l'únic que et demano es que canviïs. Sigues lliure.



Ahir, vaig rebre un comentari que deia. "Els heterosexuals també hem de tenir un dia de l'orgull" No perdona, vosaltres no el necessiteu. El dia de l'orgull Gay es va crear per reivindicar els drets dels homosexuals en una societat patriarcal, on si ets home, blanc i heterosexual, seràs un èxit del sistema. I sinó, hauràs fracassat com a persona.



La cosa no funciona així. Els heterosexuals no necessiten un dia de l'orgull perquè com a tals disposen dels privilegis de la societat. I no s'han de queixar de res. No generalitzo, perquè hi ha gent que no és homosexual i els ajuda. Això està clar. Però el que et vinc a dir és que el dia de l'orgull és per a que tothom surti al carrer i reivindiqui els drets dels homosexuals. Perquè encara que no ens agradin , les manifestacions són l'única manera de lluitar contra el sistema.



En aquest precís instant, són les 17.34 d'un dia assolellat i càlid. On els ocells canten i la brisa càlida acaricia les fulles. M'agrada. Vull que l'última imatge que la meva ment vegi sigui aquesta. Una muntanya plena de vida. De colors, de felicitat. De la que tothom pensi, vull viure. Però en el meu cas no és així.



Tinc el ganivet al costat. Només he de agafar-lo i fer un petit tall al coll. Serà suficient per a morir. No em causarà un dolor extrem, però complirà el seu destí.



He agafat el ganivet, però he sigut incapaç. Em tremolava tot el cos, i al final a acabat per caure al terra. Ha fet un soroll sord, fred que ha rebotat per tota la meva habitació. No crec que pugui tallar-me el coll. Crec que sóc capaç de moltes coses, d'algunes impensables. Però no d'aquest estil. No sóc prou valent. Potser si que tots els insults que he rebut al llarg de la meva curta vida no eren el que semblaven. Sinó adjectius que em definien amb ràbia, temor. Potser totes les mirades furtives que em feia la gent no eren més que condolences per la meva condició. Potser la gent no m'odiava, només sentia tristesa per mi. No ho se. No ho sabré mai més.



Mentres que t'estava acabant d'escriure l'última carta que rebràs m'he fet un petit tall a la panxa. Prou profund per morir ràpid. La veritat és que no m'ha fet mal. Potser escriure m'ha relaxat.



Em costa dirigir-te les últimes paraules. La tinta és borrosa. Tot al meu voltant gira. Veig sang a les rajoles, se m'ha caigut el ganivet al terra.



Tanco la carta, poso la direcció. Surto de casa amb totes les meves forces, tapant-me la panxa. Deixo la carta amb els diners davant l'oficina de correus. L'home l'agafa. Marxo sense badar boca. Em costa obrir la porta de casa. La clau no gira. Al final cedeix. Tot al meu voltant és negre, a excepció d'un petit punt que al final acaba ser engolit.



L'última part és suposició. Així es com crec que serà la meva mort. Et deixo amb l'intriga. Amb tot el meu amor.



A tu.