T'escric per explicar-te les meves pors i inseguretats. Al principi et semblarà estrany, però no t'espantis, tot en aquest món s'acaba. La vida és fugaç, per això et recomano que m'escoltis i no dubtis del que llegiràs en aquesta carta, que possiblement, mai veurà la llum.

Un cop la rebis, pots fer el que creguis necessari, però sisplau, llegeix-la sense prejudicis, sabent que tu, has sigut l'única persona amb la que m'he pogut sincerar.

Els humans som petits éssers que aprenem. Des de ben petits ens han ensenyat que un home ha de ser valent, ha de lluitar pel que vol, i com no, ha d'estimar a les dones. En canvi, les dones són educades per no molestar, obeir sense respostes i tancar els ulls quan se'ls hi ordeni. Però com sempre, la línia no és perfecta, i té petits moments en que es desequilibra. Una d'aquelles corbes era jo, una petita errada de la societat que mai hauria d'haver vist la llum. Un monstre.Tots som persones, i com sempre ens equivoquem. Ara mateix, deus estar llegint aquesta carta, plena de símbols de tinta que per si sols no tenen significat, però quan se'ls hi aboca emoció poden ser desastrosos. Provoquen guerres i fam, però també joia i felicitat. La meva vida ha sigut curta, dic curta perquè ara mateix, dec estar mort. L'únic que vull demanar-te és una cosa, quan sàpigues qui sóc, dóna la carta als meus pares. Han de saber que ells no tenen la culpa de res, que els he estimat bojament i que la vida no és perfecta, i que l'he viscuda sent feliç.

No et diré quina classe de monstre sóc, però has de saber que no era "exactament" l'home predilecte, tenia els gustos d'una dona. Sé que deus estar enfadat, o trist, realment no ho sé. Jo tampoc ho sabia. Cada dia que sortia al carrer, notava les mirades dels més agosarats, que no em deien res, però les seves mirades, eren el que em feien sentir pitjor. Era gent del barri que m'havia vist créixer, i que, sense preguntar-ho, m'havien inculcat uns estereotips que no em corresponien. La societat és perversa, no pensa, no actua, però encara així ho controla tot. Només és regeix per interessos. On són, els típics " la gent canvia", on són els " no et queixis, que abans eres considerat un monstre ". Si estàs llegint això, no t'equivoquis. Encara que creguis que la gent com jo és acceptada, no és així. La gent que encaixa en aquests estereotips no sabeu el que es sent, no ho podríeu saber mai. Som diferents, i com a tals, se'ns tatxa de monstres i abominacions. Sabeu a cas el que és que cada dia et diguin neneta, que et deixin de banda pel simple fet dels teus gustos sexuals ?

Encara que haguem arribat a Mart, els nostres pensaments no han canviat. Abans, també pensava tot el que deia la societat, creia que seria acceptat. Però no va ser així. La meva vida va ser un fracàs, i tot pels prejudicis. Vull que, si aconsegueixes acabar aquest relat sense plorar, en treguis l'entrellat. M'és igual que la cremis, però el que vull, és que, almenys tu, sàpigues el que és, i si és possible, que ho arreglis. És cert el que diuen de que cada gra de sorra, t'apropa al cim de la muntanya. També vull que recordis, que la vida no dura per sempre, encara que ens creguem amos del temps. Saps els rellotges de sorra? Encara que el hi donis la volta, s'acabaran. I si et creus molt llest per estar girant-lo sempre, t'equivoques. El que dóna sentit a l'existència és saber que no és certa. És curta i fràgil, molt més del que ens pensem. Durant tot el transcurs, recollim records i experiències que ens fan ser més savis, però per a què?

En un moment o altre, això s'acabarà, i tot el que haurem llaurat en aquest temps desapareixerà, com la cendra que desapareix en el vent d'estiu. Ens pensem que tenim una segona oportunitat, però no és així. L'única que vaig tenir no la vaig fer servir adequadament, i com veuràs en la pròxima carta, me'n penedeixo. Estava ple de somnis i il·lusions, però tot allò es va veure estrepitosament tret de les meves mans quan tothom va saber el que era.

El que et vinc a dir en aquesta carta rebregada, tacada i plena de pols, és que sigues feliç. La vida són dos dies i no els passem apassionadament.

Fes-me un favor, i viu-la. No et deixis emportar pel que diran. Perquè ells no saben els teus problemes. Per la societat és millor gent que no pensi, són més fàcils de controlar. El que és nou i misteriós ens espanta als humans, per això matem a tot allò que ens ocasiona por o temor. Vull que sigues feliç com si no hi hagués un demà, i t'ho diu una persona que es va deixar emportar pels altres. La meva falta de personalitat em va ocasionar la mort, o el lent degoteig de la meva sang que tacava les rajoles del menjador. Cada gota d'aquell líquid vermell, era un record, una ànsia de voler viure. Però que, inexorablement, es va acabar, amb l'arribada de la mort.

Aquesta carta, si et veus amb les forces, m'agradaria que la fessis arribar al que em va perjudicar. Vull que sàpiga el que pot arribar a fer. El gran poder de les paraules. Som humans, i com a tals, tenim el poder de destruir les coses sense donar-nos-en compte, som capaços d'esborrar a masses per uns ideals equivocats. I sinó mira a l'historia, està plena d'aquest tipus d'actes. Som capaços de tot.

La meva vida, arribava al seu final per un simple comentari, que, en aquell moment, me pensava que no em portaria problemes.

A tu.