Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

De vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

Seguidament va tancar la porta i vaig continuar, sota l'aigua bullent, esperant que les idees em vinguessin al cap. Però cap m'acabava d'omplir, cap era el que realment volia. Vaig tancar l'aixeta i em vaig eixugar el cos amb una tovalla rugosa.

Avui era el dia, el que tants maldecaps m'havia ocasionat. Seria el primer cop que aniria a l'escola des que la meva mare va morir, i d'allò en fa tres anys. Vaig sortir del lavabo amb les galtes vermelles i la pell calenta per culpa del vapor, em vaig posar la jaqueta i vaig esperar. Sentia el brunzit de la rentadora, els lladrucs dels gos del veí, les passes del meu germà. Tot em semblava irreal. El meu cos era present, sentia calfreds per tot el cos, però jo no hi era. El meu pensament volava, lliure com una ploma. Però sempre acabava caient. Sempre acabava encadenat.

Només jo sabia el que em passava. Ningú podia arribar a saber per què, en els últims mesos, estava distanciat. I la raó m'esgarrifava, em feia considerar-me un monstre, em feia sentir diferent a la societat.

- Pol!

Vaig tocar de peus a terra.

-Vinga va, que farem tard!

Ell era el meu germà, l'alumne exemplar. Sí que és veritat que me l'estimava, però, en certs casos, tenia la sensació que em deixava en l'ombra dispersa, sol. Sé que no ho feia expressament, però encara així, em feia sentir malament.

Vaig agafar les claus, vaig tancar les llums i d'una revolada vam sortir. La casa es va quedar en la penombra i en un silenci crepuscular. Inconscientment, els meus peus van seguir la rutina. Baixaven les escales de pedra de dos en dos, sempre darrere el meu germà gran. I vam acabar al carrer. Feia un fred gèlid que et penetrava als ossos i no marxava, un vent cru que t'assecava la pell i uns núvols de tempesta que no deixaven passar el sol. L’habitual en un 16 de desembre.

Vam caminar uns quants metres fins a la parada d'autobús més propera, però en arribar-hi un fet em va fer reaccionar.

Estàvem asseguts en els seients, quan de sobte una padrina començà a parlar amb el que tenia al seu davant. Parlava amb un to elevat, movia les mans frenèticament, i de tant en tant, feia un crit que no semblava humà. L'únic que puc recordar és que el tractava de monstre, li deia que el que feia no era natural, i que un home no hauria d'estar amb un altre home. Que l'església el castigaria. El meu cor va començar a palpitar, aquella dona sabia el meu secret. Tenia por, sabia que aquella dona d'edat avançada i tota la societat tenien raó. No volia que la gent sabés el meu error. Volia continuar vivint en l'anonimat, encara que això signifiqués el meu sofriment. Vaig decidir mirar per la finestra.

Veia gent estressada, corrent d'aquí cap allà, sentia els clàxons dels cotxes, veia dones que portaven els seus nens agafats de les mans, i pregant perquè fossin normals, no com jo. Però tot això era d'esperar d'una ciutat.

Vam pujar al metro, estava buit. Només hi havia dos homes alts i corpulents i una dona embarassada. M'imaginava com devien ser les seves vides, felices amb aquell no sé què que et fa aixecar-te del llit cada matí. Vam parar i van baixar. Ens vam quedar sols, eren les vuit del matí. Cada cop tenia més por.

Les parades de metro que em separaven a mi de l'escola anaven desapareixent en un tancar i obrir d'ulls, fins que vaig arribar. Vaig sortir per la boca del metro, i allí hi era. El meu germà havia sortit una parada abans que jo. Estava sol. Vaig decidir apropar-me al reixat de l'escola, que estava rovellat per les pluges torrencials que havíem tingut el passat estiu.

Recordo l'olor que feia el prat acabat de segar, recordo el tacte que tenien les fulles verdes dels arbres, recordo la fredor de l'aigua del riu. Ho recordo tot d'aquest estiu meravellós. Mentre jo em perdia entre les meves il·lusions, es van obrir les portes i va sonar el timbre. S'havia acabat. Era el final.

Vaig caminar davant de la multitud, notava les típiques mirades que semblen punyalades al noi nou. No és el primer cop que les tinc, però aquest cop és diferent. Ells saben alguna cosa, ho noten, ho sé. No saben ben bé què és perquè no troben pistes en la meva roba o en la forma de caminar. Però em veuen diferent, ho sé. No m'esperava sentir el típic comentari homòfob, però ho vaig fer. Va ser horrorós. Estava pujant les escales del centre, quan de cop i volta, sento "maricon". Provenia de darrere meu, i pel to de veu semblava un noi, de 16 anys, corpulent. El típic noi popular que es burla dels altres.

Em vaig girar en un intent desesperat de posar-li cara al meu agressor, però el que jo no sabia era que jo, el Pol, m'acabaria enamorant d'aquell noi, en Xavier.