Michel de Montaigne

[La meva vida ha estat plena de terribles desgràcies, la majoria de les quals mai han succeït].

Van continuar menjant. Res havia succeït després d’aquell contratemps. Va agafar els coberts, punxant el tros de gall d’indi amb la forquilla que es trobava més a prop del plat. Les minyones van panteixar. L’Annaëlle les va mirar tranquil·la i va fer un gest indicant indiferència sobre el que acabava de passar. Havia escollit el cobert incorrecte. L’Emerick va seguir assaborint, un per un, els aliments que tenia davant dels seus nassos.



Enmig del silenci que s’havia generat a l’enorme sala durant l’àpat, la porta principal es va obrir, deixant pas a un jove d’uns vint-i-cinc anys molt ben plantat, amb els ulls com la mel i el cabell marró daurat. Va apropar-se a l’Annaëlle i la va agafar com si fos una nina, amb delicadesa, per la cintura. La va besar als llavis, i en aquell moment l’Emerick va sentir com si li haguessin clavat una punyalada al cor. Va deixar de menjar, i aleshores, els intimidants ulls del noi que acabava d’entrar es van fixar en els seus, fent-lo sentir-se petit en el seu lloc.



–Qui és aquest? –va sentir com el noi li preguntava quelcom a la seva promesa en francès, amb un accent italià.



–Un pobre del circ. Estava a punt de morir-se, Giovanni – va contestar ella.



L’Emerick no va gosar aixecar la vista de la taula. Es trobava massa avergonyit. En Giovanni, quan va veure les robes que portava l’altre noi, va tornar a agafar la seva noia per la cintura i li va fer un altre petó als llavis, deixant-la sense respiració.



–Hauríem d’anar a fer un volt pels jardins –comentà de cop l’Annaëlle.



El ros continuava sense saber de què parlaven, però llavors, la Mylène el va agafar de nou pel braç, sense deixar-li temps per acabar-se el dinar, arrossegant l’Emerick cap als jardins, seguint els dos enamorats.



En Giovanni es va mostrar distant des de que havia arribat. Amb prou feines mirava els ulls a la noia i no somreia. L’Annaëlle va deixar a la seva minyona i al noi endarrere, mentre s’emportava al seu promès a sota d’un gran roure.



–Què et passa? –va dir-li mentre prenia el seu cap, acariciant les seves galtes. De lluny, l’Emerick els observava amb caire trist.



–Tutto è perfetto, tranne che per lui –contestà apàtic.



–Ja saps que no entenc l’italià.



En Giovanni va sospirar per abraçar després la seva estimada. No li agradava que un monstre visqués amb ells. Podria perjudicar la seva reputació. A més, semblava que el ros mostrava sentiments cap a ella, i això no ho podia tolerar.



–No m’agrada el noi. No em transmet bones vibracions.



La noia va somriure alhora que li apartava un floc de cabells del rostre. El va tornar a besar i va xiuxiuejar a la seva orella.



–Estic embarassada.



La cara de l’italià va fer un gir inesperat. Va agafar la noia i la va enlairar cofoiament. La va abraçar com mai l’havia abraçada i la va besar. Van tornar al seu lloc de partida, seguits dels ulls curiosos de l’Emerick i la Mylène.



–La mia bella è incinta! –cridà en Giovanni.



L’Annaëlle li va traduir en francès i la Mylène va somriure i després va abraçar la parella, commoguda.



–Després de tots els problemes que vas tenir amb el primer embaràs, no m’esperava per res que podries tenir-ne un altre –va dir la Mylène amb llàgrimes als ulls.



L’Emerick no entenia res. Es trobava enmig d’un núvol de felicitat, del qual ell no en formava part. Les tres persones que tenia davant, festejaven, s’emocionaven, ploraven d’acontentament. Emanaven goig, il·lusió, letícia i joia. El ros es va mantenir al seu lloc, ferm i rígid, sense voler intervenir en el seu moment.



Llavors, l’Annaëlle es va girar sobtadament cap a l’Emerick, agafant les seves mans per posar-les a sobre el seu ventre, donant-li a entendre el seu embaràs. La cara del noi va adoptar un color pàl·lid. Tot ell es va esclarissar en qüestió de segons. La noia no feia res més que somriure, alhora que en Giovanni li donava petons al coll. Llavors, la bruna va caure de genolls a terra, estirant-se els cabells en desesperació.



–Amor! Amor, què et passa?! –en Giovanni preguntava desesperat. No s’esperava el que la seva noia acabava de fer.



L’Annaëlle va deixar caure una llàgrima.



–No puc tenir aquest bebè. Què faré quan s’assabenti el meu pare? No puc tenir un altre d’amagat! Ja li estic amagant l’Odetta, no vull amagar-li cap altre nét més! Ens hem de casar tan ràpid com sigui possible, no ho estem fent correctament. No vull haver d’amagar aquest nadó també.



La Mylène la va abraçar, i es va fer un riu de llàgrimes sobre l’espatlla de la minyona.







–Odetta, viens ici! –cridà la jove.



Una nena petita, de només dos anys d’edat, va entrar corrents per la porta, deixant l’Emerick bocabadat. No sabia qui era, però sabia que sens dubte havia de ser la filla d’en Giovanni i l’Annaëlle. Duia el seu cabell marró daurat pentinat en dues innocents trenes, i els seus ulls maragda delataven que es tractava de la filla de la noia. Era preciosa. Va córrer a amagar-se darrere la falda de la seva mare al veure l’Emerick. No li agradaven els estranys.



–Chi è lui? –preguntà al seu pare.



La seva veu era dolça i aguda. A més, la seva pell era torrada, manifestant les seves arrels italianes. En Giovanni començà a explicar-li amb l’ajut de la mare de la nena qui era el noi d’ulls de diferent colors que es trobava al saló. L’Emerick s’havia quedat petrificat. No podia treure la vista de la nena. La dolça Annaëlle, la seva Annaëlle, tenia una filla, i un altre fill en camí. Va voler plorar. Plorar de ràbia i traïció.



Llavors, un fort cop va fer que tots callessin. El pare de la noia acabava d’entrar a la casa. Els ulls de l’Annaëlle es van omplir de por i la nena petita va córrer a amagar-se de nou al costat de la seva mare. En Giovanni es va quedar en estat de xoc, no podia moure’s.



–Giovanni! Quina sorpresa! Ja has tornat del teu viatge? –va preguntar com si res l’home.



L’italià va aclarir-se la gola abans de contestar.



–Sí, de fet, vaig tornar fa dos dies. Va estar un viatge dur, ple de contratemps, però vam poder tornar tots d’una peça.



L’home va somriure i va dirigir la seva mirada cap a l’Emerick.



–Qui és aquest?



Tots van quedar muts. No sabien què respondre. L’Emerick tan sols mirava tota la situació, no entenia què estava passant, i s’estava desesperant. Podia ensumar la tensió que consumia tota la sala i va voler sortir d’allà corrents.



–Mamà, tinc gana –llavors, la veueta de l’Odetta es va fer present. Tots els ulls es van girar cap a ella.



–Mamà?! Qui és la noieta i a qui li diu «mamà»?! –el pare de l’Annaëlle començava a perdre els estreps.



De nou silenci.



–I bé?!



La Mylène es va aclarir la gola.



–És la meva filla petita, senyor. Sóc la seva mare i l’Emerick, aquest jove, és el seu pare.



La Mylène va agafar la petita en braços i es va apropar a l’Emerick.



–Segueix-me el joc –va murmurar en català.



En aquell moment, l’Emerick es va sentir més perdut que mai. No entenia el què succeïa, i no sabia que la minyona pogués parlar el seu idioma. Creia que podria desmaiar-se en qualsevol moment.



–Agafa la nena i dóna-li un petó als cabells –manà la Mylène amb un somriure. No podia arriscar que el seu amo s’adonés d’aquell petit joc.



–Si et plau –pregà la minyona sense perdre el somriure del seu rostre.



El noi va agafar la nena tal com li havia dit i li besà els cabells, alhora que l’Odetta s’abraçava a ell. De reüll, va veure com en Giovanni tancava amb força els ulls i premsava les espatlles de la seva promesa, la que va reaccionar donant-li un bes a la galta.



–És la nostra filla, Louis –va tornar a dir la Mylène.



L’home va assentir amb el cap, per després abandonar la casa. Tots van quedar bocabadats després del que acabava de passar. La tensió es podia tallar amb un ganivet en aquells instants.



–Mylène, emporta’t la nena a la seva habitació –va ordenar en Giovanni.



La minyona va seguir les ordres de l’italià. Tan bon punt van desaparèixer, en Giovanni va córrer cap a l’Emerick i el va agafar per la samarreta, aixecant-lo enlaire. El ros es va quedar sense respiració, en Giovanni era molt més alt i fort que ell. No podia fer res al respecte.



–Com goses tocar la meva filla! –va bramar, sacsejant-lo amb totes les seves forces.



–Giovanni! –va cridar l’Annaëlle.



–Deixa’m en pau ara, Annaëlle! –li va dir a la noia, mentre l’enclastava contra la paret–Contesta’m! Què fas tocant la meva filla?! Què fa un monstre com tu apropant-se a la meva filla?!



–De-deixa’m res-respirar...! –l’Emerick intentava amb totes les seves forces desempallegar-se del fort italià, sense aconseguir cap victòria.



–Què? En quin idioma m’estàs parlant, imbècil?! –va tornar a dir, donant-li un cop de puny al nas.



L’Annaëlle va deixar anar un crit de terror.



–No parla el nostre idioma! Deixa’l anar, Giovanni!



Tres cops de puny més i el va deixar caure al terra. Es trobava marejat, confós. No sabia què estava passant i no parava de rebre cops constantment. Creia que era el destí. Potser havia nascut destinat a ser torturat, maltractat. Va notar un rajolí de sang caure per la seva galta. Va tancar els ulls. Odiava aquesta sensació. Odiava ser tractat d’aquesta manera i no poder fer res al respecte. Ho odiava amb totes les seves forces.



–Si et plau, Giovanni! No li facis més mal, ell no en té la culpa! –suplicava la jove dels ulls maragda.



En Giovanni va fer cas omís a la petició de la noia i es va apropar a l’Emerick. Aquest cop portava un ganivet a la mà. I en aquell moment, l’Emerick va tancar els ulls amb força. Sabia que el seu moment havia arribat.



–No! –l’Annaëlle va deixar anar un fort crit, fent que el ros obrís els seus ulls de cop i volta. La panxa de l’Annaëlle es trobava sagnant, amb el ganivet d’en Giovanni clavat al seu ventre. L’expressió de l’italià es va quedar en blanc. Va cridar. Va cridar amb totes les forces que tenia. Llavors, va treure el ganivet del ventre de la seva promesa per apropar-se corrent cap a l’Emerick. Al cap de segons, el noi ja tenia el ganivet al seu cor.











Un soroll el desperta. Obre els ulls ràpidament, i amb la respiració accelerada, busca l’Annaëlle per tot arreu. Es troba tot suat i no pot pensar amb claredat, no sap on es troba ni què està passant.



–Emerick? Emerick! Has despertat! Gerard, Gerard! L’Emerick! –escolta una veu alleujada.



L’Emerick es frega els ulls per trobar-se amb la seva estimada Annaëlle asseguda al costat del seu llit.



–Annaëlle?



La noia arrufa les celles.



–Annaëlle? Sóc la Nina, Emerick.



S’escolten uns passos córrer cap a l’habitació. En Giovanni entra corrents i somriu al veure l’Emerick despert.



–Emerick! Ets despert! Com me n’alegra que ja et trobis bé!



L’Emerick no entén res. Està més confús que mai.



–Giovanni? –s’està tornant boig. D’això n’està segur. Com és que ara els entén?



–Què dius, noi? Si sóc en Gerard!



Vol vomitar. No entén res. Mira als seus voltants i veu que es troba en una sala d’hospital. Llavors, comença a recordar-ho tot. Els assaltadors que l’havien atacat, l’apunyalament de daga i la pallissa rebuda. Ho havia somniat tot. Cada cop es troba més marejat.



–Emerick...? Et trobes bé? –la Nina el mira preocupada.



–Vaig a buscar a un metge, ara torno amor –diu el Gerard per després besar la Nina als llavis.



L’Emerick els observa desconcertadament. El cor cada cop li batega més ràpid i li falta l’aire. La màquina que té al costat es torna boja.



–Emerick? Emerick! Per favor, escolta’m! Emerick! –la Nina crida desesperada i intenta trucar a algun metge.



Però això no li importa a l’Emerick. Ja no ho pot suportar més. Tot és massa abrusador. I llavors, tanca els ulls, per a dormir eternament.