Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Va caure al terra, devastat, destruït. Favreau. Cognom que el perseguiria per sempre. N'estava fart d'aquest nom: Bête, abomination, exécration; Dieu ne t'aime pas! Paraules que es repetien dia rere dia. «Tampoc sóc tan lleig, no?» El suïcidi era una cosa que ja li havia passat pel cap. No volia seguir vivint. No d'aquesta manera. Feia mesos que no es veia al mirall, mesos que no rebia cap compliment, cap carícia. No tenia contacte per part de ningú que no fos per maltractar-lo. Es va tibar dels cabells. Aquella sensació abrusadora, d'arranjament que l'atorrentava cada cop que sortia el sol. Va tancar els ulls i va deixar que els seus pensaments el consumissin, fent-se una bola, excel·lint-se del món. La primera llàgrima va caure, i així va fer la segona.

Un segon més tard, va notar un fort sacsejament.

–C'est l'heure d'enlever la bête dehors! –Daphnée, la dona que s'encarregava de llençar-li el menjar, es va posar a cridar.

L'Emerick, com a resposta, va donar un cop més fort. Tampoc podia veure res. La seva gàbia estava protegida per un vel de color negre que no li permetia poder veure la llum exterior. No mentiria si deia que s'estava tornant cec. Daphnée va ignorar completament el gest del noi. Aquest, es va dedicar a donar cops cada vegada més consecutius. El posterior era més fort que el darrer. No es va adonar que es trobava cridant fins que el vel de la gàbia va ser tret amb brusquedat de sobre seu. La dona va obrir la gàbia amb còlera i va agafar el noi per la corbata de corda que duia, reforçant el nus que s'havia desfet segons abans.

–Si ho tornes a fer, t'escanyaré –va amenaçar-lo mentre el mirava fixament els ulls, traient-li la respiració a mesura que estrenyia el nus de la corbata.

Un rajolí de saliva li començava a caure per la barbeta. Pensava que els pulmons li esclatarien. Llavors, el va deixar anar i va tornar a remugar paraules en francès.

Tot i haver nascut a França, ell no entenia l’idioma. El seu pare era francès, però tampoc coneixia de la seva existència. La seva mare era una bagassa espanyola i va quedar embarassada d’ell, per després abandonar el seu propi fill a l’edat dels tres anys. La dona ho sabia: el seu fill no era normal. Pensava que a mesura que passaven els anys, tornaria a la normalitat. A part de provenir de família vulgar, els seus ulls posseïen colors diferents: el seu ull dret era bru, i l’esquerra, blau. Una abominació monstruosa que no devia ser vista. Una bèstia que havia de morir. La dona sabia que aquella criatura només li portaria problemes. Incapaç d’assassinar el seu fill, va decidir refusar-lo, deixant-lo enmig del bosc. Sol, indefens, afamat. Un nen petit de tres anys abocat al bosc, que pensava que jugava amb la seva mare a fet i amagar.



La Daphnée tancà la gàbia amb el vel negre a sobre, alhora que cridava a dos esclaus de pell fosca perquè transportessin el noi a l’escenari. L’Emerick va deixar anar un xiscle al notar que l’estaven elevant. El seu cap va ser colpejat repetides vegades a causa de la poca delicadesa amb que movien la gàbia. No va passar molt de temps quan va notar un sabor sagnós als seus llavis. Dos forts braços el van empènyer fora la garjola, sense tenir l’oportunitat de resistir-se. En un moviment involuntari, el noi va cobrir-se els ulls per evitar ser cegat pels rajos del dia.

–Don’t you ever do that again, minger! –una veu anglesa es va posar a cridar-lo: Roy Ainsworth, l’amo del circ, d’aquell maleït espectacle de fenòmens.

No va ser fins a aquell moment en el que va realitzar que ja es trobava de cara al públic. Va mirar als seus costats per veure que aquest cop tenia als extrems els dos bessons esclaus negres. Els dos mantenien una expressió neutra, com si ja haguessin sabut què els hi tocava. Ràpidament, va destapar-se els ulls, endevinant el que li deia l’amo.

Quan va obrir els ulls, exclamacions de sorpresa van ser sentides per part de tota la gentada. L’Emerick es va sentir observat, menyspreat, vulnerable. No era com els altres. Mai estaria a la seva alçada. Tan sols era un objecte de circ que ningú volia.

–Tomates! Tomates pour deux écus! Vous ne voulez perdre pas cette opportunité! Lancez les tomates au monstre! –amb el seu accent anglès, en Roy cridava. El jove no entenia què estava passant. Es va arrossegar cap al final de la garjola en la que es trobava, mentre veia com la gent feia una filera extensa i tenia tomàquets a ambdues mans. I llavors, tot tornava a començar. El primer tomàquet va caure sobre d’ell, esquitxant-li la cara. Amb les mans tremoloses se’l va apartar de la cama, on havia caigut finalment. El va llançar lluny d’ell i es va fer un bunyol, abraçant-se les cames contra el seu pit, sense tancar els ulls en cap moment.

El segon tomàquet, amb força, va aterrar al seu braç dret. Els consegüents el van deixar sense respirar. Un bassal de suc de tomata era a sota dels seus peus. El seu cabell ros, es va tornar vermell, la seva samarreta s'esparrecava.

–Tu es un démon! Ne t’aime personne! –un nen petit va cridar– Quand je compte jusqu’à trois! – aquest cop va dir més fort. El nen va començar a comptar, i l’Emerick va veure com vàries mans s’alçaven a l’aire amb els tomàquets a la mà.

Començà a negar amb el cap. Ja veia el què succeiria.

–Trois!

Un allau de tomàquets va caure sobre el noi, que estava abatut en el terra. Les llàgrimes ja queien descontrolades per les seves galtes, crits de desesperació sortien de la seva boca.

–Mamà, mamà! –li havia caigut suc als ulls– Mamà, salva’m! Mamà, si et plau!

Un crit esgarrifador va sortir de l’organisme del noi. I tancà els ulls. Milers de queixes per part del públic van començar a ser presents. El so d’una reixa obrint-se, va fer que s’encongís més sobre ell mateix, tapant-se el cap amb les dues mans.

–Mira que ets imbècil! –en Roy va cridar amb fúria. Aquest cop volia que l’entengués– Obre els ulls, desgraciat!

Va agafar-ho pel coll de la samarreta, fent-lo obrir els ulls de cop i volta: els de l’home expressaven fúria, ràbia, menyspreu, mentre que els del noi por, inseguretat, vulnerabilitat.

–Vols acabar ple de guix com els germans Akpabio?! És el què vols?! –va cridar-lo, escopint saliva sobre seu.

Va deixar anar un gemec i va negar amb el cap. El va deixar anar sense miraments, i d’immediat, l’Emerick va girar-se per veure els bessons negres. Els dos estaven coberts de guix blanc: la seva pell amb prou feines era negra. Els dos gemegaven, i llavors es va mirar els braços. Plens de blaus, amb la pell irritada a causa del tomàquet.

–No! –una femenina veu va exclamar.

Una joveneta de cabells bruns i ulls verds forcejava contra el seu pare. Portava un vestit blanc amb pinzellades roses, amb una cinta de color salmó que li rodejava la cintura. Les seves sabates de taló de xarol li feien unes cames més primes i el barret que duia donava a entendre que era de classe bona. Els seus llavis estaven coberts d’un pintallavis de color préssec molt maco, i es veia que era una noia amb caràcter.

–No li llançaré cap tomàquet al noi! –cridava en francès. L’Emerick seguia sense entendre-la.

–T’asseguro que com no aturis l’escena que estàs muntant et ficaràs en un gran embolic. La gent no ha vingut a veure el teu espectacle, nena –l’home que l’acompanyava, parlava amb ella.

L’Emerick no havia aturat en cap moment les llàgrimes que vessaven dels seus ulls. Anava deixant petits espinguets a mesura que plorava.

–Ja t’he dit que no ho penso fer –la noia no es donava per vençuda.

Una bufetada va impactar contra la seva galta. La noia no va baixar el cap en cap moment. Les seves llàgrimes es quedaven retingudes als seus ulls. No li permetria el luxe de veure-la plorar.

–I jo t’he avisat, Annaëlle.

El tomàquet que portava l’Annaëlle a la mà va ser llançat a les seves sabates. No s’ho perdonaria mai si hagués ferit al noi. Va tancar els ulls amb fermesa i va posar bé la seva esquena, mostrant tenacitat.

L’Emerick es va quedar observant la noia. No entenia de què parlava amb el que aparentava ser el seu pare, però semblava que no tenia intencions de fer-li mal.

–C’est tout pour ajourd’hui! Nous allons fermer les monstres dans leurs cages! –la veu d’en Roy ja la sentia llunyana. Pensava que es desmaiaria de la pressió que havia aguantat durant aquelles quatre hores. Altre cop, uns braços ferms el van agafar per ficar-lo dins la seva gàbia.

Tan sols va tocar el terra, les seves parpelles no van durar molt més i van relliscar-se pels seus ulls, caient adormit. Aquella nit, enmig del seu malson, uns ulls verds van aparèixer per defensar-lo.