Amb delicadesa, es va arrencar les estelles que tenia clavades al llarg del seu braç esquerra. Va quedar ple d'esgarrapades, amb pics rojos al llarg d'aquest. Tenia alguna que altra ferida infectada a causa de l'estella. Va respirar fons, passant-se la mà dreta pel cabell, que es trobava enganxós i encartronat. Havia passat més d'una setmana des que havia vist aquella noia. No havia pogut cessar de pensar en ella: els seus ulls maragda plens de llàgrimes fent que la seva ombra d'ull s'escarrés al voltant de la parpella. Encara recordava aquella única llàgrima que va relliscar per la seva galta just en el moment que l'home que l'acompanyava havia donat mitja volta; en com es va desempallegar d'ella en un obrir i tancar d'ulls per després caminar cap el baró amb l'esquena recta i el cap ben alt.

Una punxada aguda va fer que abandonés tals pensaments per aferrar amb força el seu braç. Ja feia més de dos dies que no menjava res més que no fos pa sec i aigua. Cada cop es sentia més dèbil, invàlid, abatut, frèvol. El cap començà a donar-li voltes, una calor febril el va amarar. Sense pensar-s'ho, va beure l'últim glop d'aigua que restava al cubell de ferro oxidat que tenia. El rajolí brut d’aigua amb òxid va passar pel llarg de tot el seu coll, suscitant un calfred que el va recórrer de dalt a baix. Va premsar els ulls amb força, evitant la nàusea que acabava de grimpar del seu estómac. Va llençar el cubell a terra, fent que una part d’aquest es desfés, veient com s'esquarterava en trossos, ple de polsim vermell per tot el terra. No va poder contenir l’arcada i va acabar expulsant tot el que havia menjat en les últimes hores, deixant-lo més devastat del que ja estava. Es va deixar caure a terra, donant-se un cop amb els barrots de la gàbia. Tancà els ulls i començà a plorar. Volia morir. Va acabar adormint-se, abatut, tant psicològica com físicament.

–Arrêtez la fille gâtée! Arrêtez-la! –forts crits i una gran sacsejada el van despertar. La garjola es movia, però era diferent a les altres vegades: el movien de manera brusca i malaurada. Els crits cada cop eren més forts, i la velocitat en la que es movia la gàbia, també.

–Para! Para, si et plau! Arrêtez! Je me fait mal la tête! El meu cap em fa molt mal! Si et plau!–l’Emerick cridava desesperat. No sabia francès, però durant la seva estada, havia après a dir un parell de coses essencials per la seva supervivència.

La persona que l’arrossegava no el va fer cas i continuà corrent. Després del que van semblar hores, els continus cops es van aturar. El vel negre va ser retirat i el noi va arrufar els ulls degut als rajos de sol sobre el seu rostre. El soroll d’un forrellat trencant-se va ser el que provocà que obrís els ulls d’immediat. Llavors, quedà mut. Quedà mut quan va mirar el seu davant.

–Bonjour –una veueta tímida el va saludar.

L’Annaëlle. Era ella. La noia que havia vist al circ i s’havia refusat fer-li mal es trobava davant dels seus nassos. Aquest cop estava despentinada, ja no lluïa els seus tirabuixons nets i brillants, el portava tot llis i embullat. Els seus llavis ja no eren de préssec, sinó de maduixa. Les seves galtes es trobaven lleument rosades, fent destacar les piguetes que tenia a la cara. La seva olor de vainilla i coco el va aclaparar.

Instintivament, L’Emerick va garfullar fins al fons de la gàbia. Va abraçar-se les cames i va mirar la noia espantat. L’Annaëlle va deixar anar un mig somriure a l’hora que aixecava les celles, com si tingués un nadó en braços. Va allargar el braç, posant el seu palmell boca dalt, oferint la seva ajuda.

–Je ne te ferai pas mal –la noia parlà, acostant-se més a ell.

Desconcertat, va acceptar amb la mirada i li va agafar la mà, provocant un gran somriure al rostre de l’Annaëlle. El va ajudar a sortir fora la garjola, agafant-lo per la cintura amb les dues mans, amb compte que no caigués al terra. Amb les cames tremoloses, l’Emerick es va incorporar. Duia les seves mans sobre les espatlles d’ella per no caure; feia temps que les seves cames no respiraven, que no s’aixecaven. La seva respiració era forta i encara no gosava dir paraula, la seva mirada encara es trobava perduda, atordida.

–Est-ce que tu es bien? Nous irons chez moi, sois tranquille.

No entenia el què li deia, només podia prestar atenció a la petita noia que tenia al davant. A l’aixecar-se, s’havia adonat que li treia dos caps d’altura. Va tancar els ulls amb força i va premsar amb més intensitat les espatlles de l’Annaëlle.

–Segur que et trobes bé? D’aquí poc arribarem a casa meva, no pateixis. Simplement has de seguir els meus passos, sense por. No has de tenir por –va repetir amb més suavitat la noia. Va voler acariciar el seu cabell, però el seu aspecte la repugnava. Es trobava brut, ferit i a més olorava malament. Sabia que el contacte amb les seves mans li costaria el vestit de platja que vestia.

–Tranquille... –començà a repetir.

–Je... Je ne parle pas français –una veu greu, però a l’hora infantil la va fer despertar en els cinc sentits, però del que ella no tenia coneixença, era que l’alt noi que tenia davant havia reunit tot el seu coratge per pronunciar unes de les poques paraules en francès que sabia dir: No parlo francès.

–Parle catalan... –va dir en un fil de veu.

Els ulls de la noia es van obrir sorpresos. No va fer res més que agafar-lo de la mà altre cop per començar a caminar. L’Emerick va seguir els seus passos.

Per fi, van arribar a una casa: rústica, tota blanca i amb grans balcons decorats de roses. Les seves columnes semblaven interminables, i sense poder reaccionar, l’Annaëlle va arrossegar el noi cap a l’interior. Dues dones grassonetes que portaven una còfia negra i blanca van córrer a saludar la noia. Ràpidament, van arrufar el nas quan van veure el noi que la seva princesa agafava de la mà.

–Què... Què és «això», estimada? –va preguntar la pèl-roja mentre examinava de dalt a baix l’Emerick.

–Un amic. Vull que el tinguis llest per d’aquí dues hores, Mylène. Només parla català. Ambre, vindràs amb mi. El meu promès m’espera aquesta nit i he d’estar preparada.

I sense tornar a dirigir la mirada a l’Emerick, va marxar tota decidida amb la seva minyona. La Mylène agafà del braç el noi i el va arrossegar fins el bany, on el va fer seure a la bescambra mentre ella omplia la banyera amb aigua bullint. El noi mirava embadalit l’aigua que rajava del mànec del banyera, admirant el vapor que emanava. La minyona començà a treure-li la roba al noi, fent-lo sentir incòmode, sentint-se exposat. Quan el va tenir nu, la dona es va quedar sense alè.

–Mon Dieu, tu dois manger –va murmurar. El noi estava tan prim que es va espantar quan va veure el seu cos. L’Emerick es va sentir malament amb ell mateix. Només veia la minyona de l’Annaëlle mirant-lo malament i deixant-li anar mirades estranyes. Mirà cap al terra, volent desaparèixer.

Amb delicadesa, va ajudar al noi indefens a ficar-se a la banyera. Un cop assegut a la plataforma, va respirar la fragància de lavanda i menta que deixava anar l’aigua. La minyona començà a rentar-li el cap i ell tancà els ulls. Feia temps que no es rentava, que el seu cos no tocava l’aigua. Quan la Mylène va acabar, va enrotllar el noi en un barnús de seda molt suau. Olorava a vainilla i coco. L’Emerick es va abraçar a la tovallola. Quan va veure com la dona deixava anar tota l’aigua, malbaratant-la d’aquella manera, va voler plorar. Tant de temps sense poder veure l’aigua en tals quantitats, i l’oportunitat se li va esfumar de les mans. Immediatament va pensar en els bessons negres del circ i en qualsevol altre presoner d’aquell infern. Podrien haver aprofitat tota aquella aigua perduda. Va tancar els ulls amb força, intentant oblidar aquells pensaments.

La minyona el va vestir amb robes del promès de l’Annaëlle. El seu cabell va quedar sedós, i ara olorava bé. Era de menta i suau lavanda.

Quan van baixar les colossals escales, l’Annaëlle els esperava amb un galant somriure al seu rostre. Les seves pupil·les es van dilatar tan bon punt va veure baixar a l’Emerick: el seu cabell es trobava ben pentinat, amb aspecte sedós i esponjós. Els seus llavis eren vermells i els ulls li brillaven més que mai.

–Allons-y? –la noia seguia sense poder parlar català, però l’Emerick va endevinar el què li deia. Acceptà amb el cap i es va dirigir amb ella cap al menjador. El braç de l’Annaëlle va recobrir el braç d’ell, agafant-lo per sorpresa.

Van seure davant d’una taula plena de menjar. L’afamat Emerick es va abalançar cap allà, per prendre lloc ràpidament. La noia va deixar anar una rialla, mentre el noi duia un somriure d’orella a orella. L’Annaëlle l’abraçà per darrere, fent que les cames del noi es tornessin de mantega. La sang va pujar ràpidament a les seves galtes, quedant-se rígid al seu lloc. Girà el cap i va veure la coqueta mirada d’ella. Va girar el cos completament i ella va posar les mans sobre la cintura del noi. Llavors, la seva mirada baixà als llavis de la noia, quedant completament abstret.