Estava tothom sortint corrents de la sala després de veure la noia. Al cap d’uns pocs minuts, els únics que hi quedàvem érem l’Ignasi i jo. Ens vam apropar al cos i el vam reconèixer. Se’m va parar el cor per uns instants i per acte reflex, em vaig apartar. L’Ignasi va anar a socórrer-la i se’n va adonar que tenia una cosa estranya al coll. Em va mirar demanant-me que fes alguna cosa però no podia. Quan veia que no feia res, va trucar al director de l’exposició, l’Abel, per què se n’encarregués del cos.



Quan va arribar, també la va reconèixer; com no fer-ho, era l’Alba. Es va agenollar al seu costat i vam veure com les llàgrimes vessaven per les seves galtes. Ens va preguntar histèricament què havia succeït i va obtenir un silenci com a resposta. No en sabíem res. L’Abel es va endur l’Alba a una habitació mentre l’Ignasi i jo parlàvem.

• - Què has vist que estàs així, Ignasi?
  
  - Així com?
  
  - Doncs tens la mirada perduda i el cos xop de suor, com si estiguessis terroritzat.
  
  - Jo… no he vist res…
  
  - Va conta-m’ho que som amics, pots confiar amb mi.
  
  - El que he vist no pot ser veritat!
  
  - I què és?
  
  - Tenia com una espècie de mos al coll! –però l’Adrià no es va immutar-. No et resulta estrany? Per què actues com si fos una cosa normal?
  
  - Perquè fa molt de temps que per a mi ho és.
  
  - Com? A què et refereixes?
  
  - No sé qui ho haurà fet, però ha sigut un vampir.
  
  - Acabes de perdre una amiga i la que va ser l’amor de la teva vida! Per què dius aquestes bajanades? Deixa d’inventar-te històries de nens petits!
  
  - És veritat i t’ho puc demostrar.
  
  - Ves-te’n a la merda Adrià! –l’Adrià es va donar la volta i després d’uns segons quan es va tornar a girar, mostrava les faccions pròpies d’un ésser sobrenatural-. Des de quan et passa això? Per què no m’ho havies explicat abans?!
  
  - Em feia por la teva reacció… no tothom faria bona cara quan un vampir aparegués davant seu.
  
  - Com et vas convertir?!
  
  - Vaig nàixer així –al veure la cara de l’Ignasi, vaig continuar explicant-. Com podràs veure, les coses no són com a les sèries de televisió. Tot allò que tothom creu saber és fals. No som fills de Dràcula ni estem condemnats a viure amagats del sol. Som persones normals però tenim la necessitat de beure sang…
  
  - Humana?
  
  - Sí...
  
  - Has matat tu l'Alba?
  
  - No! No ho faria mai això. Fa molts d'anys que no he matat una persona.
  
  - I llavors qui ha sigut?
  
  - Tinc les meves sospites...
  
  - Sobre qui? N'hi ha més com tu?
  
  - Es veu que sí... i ara que estem amb aquest rotllo de la sinceritat, t'he d'explicar una cosa...
  
  - Endavant.
  
  - Una de les coses que sí que és com a les pel·lícules és que quan ets vampir, ets més sensible.
  
  -Què vols explicar-me amb això?
  
  -Doncs que el tema de la cocaïna de l’Abel era fals. M’ho vaig inventar perquè estava gelós. Volia l’Alba per a mi, ja saps… però va ser un error perquè quasi la mato…
  
  -Si no hi havia cocaïna, creus que el caràcter agressiu de l’Abel també és causat per això? L’Alba em va explicar que quan es va assabentar l’Abel de tot el que havia passat entre vosaltres, va tenir una reacció semblant a la que tu vas experimentar amb ella al parc.
  
  -Ara que ho dius… potser tens raó!
  
  -Però per què voldria matar l’Alba?
  
  -Potser la volia convertir o simplement el fet de venjar-se’n. Ja t’he dit que tenim els sentiments a flor de pell.
  
  -Convertir? I això com es fa? I per què voldria fer-li això a ella?
  
  -Simplement amb una mossegada nostra, però hi ha gent que no accepta els canvis que succeeixen al seu cos i moren.
  
  -Si és així, creus que morirà?
  
  -Haurem d’esperar… Aniré a parlar amb l’Abel a veure que me’n pot dir.
  
  -T’espero fora.
  
  
  
  Vaig decidir anar a parlar amb ell, havia d’explicar-me que en sabia i si havia estat ell. El vaig sentir plorar desconsoladament i vaig anar on es trobava.
  
  
  
  -Has sigut tu, oi?
  
  -De què em parles Adrià?
  
  -Has matat l’Alba!
  
  -No ho he fet volent… ha sigut un accident. Només volia estar amb ella per sempre i vaig trobar una ocasió perfecta…
  
  - L’has matat! Què no te n’has donat compte?
  
  -​L’hauré convertit quan es desperti.
  
  ​- Estàs boig nano. Creus que fer-ho i deixar-la davant de tot el públic era una bona idea? Vas pensar també si ella volia? Creus que tenir una família, envellir o morir no són coses que la gent normal voldria? Li ho vas preguntar?
  
  ​- No! No ho sé tot això! Sols la volia per a mi i que estigués tota l’eternitat al meu costat!
  
  -​No és excusa per robar-li el futur. I a més a més, què fèieu davant del quadre?
  
  -​L’Alba estava donant els últims retocs quan es va tallar amb un filferro que estava per allà llançat. No ho vaig poder evitar, ja coneixes el nostre instint perquè jo també sé que tu ho ets. Vaig creure que era el moment perfecte per a convertir-la, no hi havia ningú i vaig pensar que d’oportunitats com aquella n’hi haurien poques. Estava bé quan me’n vaig anar a obrir les portes de l’exposició però quan es van obrir les cortines…
  
  - Tothom va veure una noia morta al terra amb ferides fetes per un animal. Ens has posat en perill Abel!
  
  -Jo no en veig cap de perill, si la veritat no surt d’entre nosaltres. –l’Abel va travessar el pit de l’Adrià, en va treure el cor i va deixar el cadàver el costat del de la noia-.
  
  
  
  Ara que l’Adrià està mort, m’hauré d’encarregar de l’Ignasi perquè crec que ja sap massa sobre tot aquest tema. El sentia respirar, estava fora del museu esperant algú, suposo que l’Adrià. Estava d’esquenes així que quan vaig estar el suficientment prop, li vaig girar el cap fins sentir el soroll de la columna vertebral partint-se en dos. No em va saber greu, al cap i a la fi, només era un destorb. Vaig portar el seu cos on estaven els altres dos per així enterrar-los junts després.

Si voleu que us expliqui perquè ho he fet és ben senzill. Quan estimes algú vols estar per sempre amb aquella persona i viure tota l’eternitat sense ningú al teu costat és dur. Així que el primer que se’m va ocórrer va ser convertir l’Alba en vampir per poder estar junts. Però no sempre és bona idea ja que com heu vist, no sempre funciona... Ara estic sol i per impuls, he matat els meus dos millors amics. I al final, quin sentit té l’eternitat si no tens ningú amb qui compartir-la? Vaig visualitzar el moble que he trencat per matar l’Adrià i n’agafo un tros. Sense pensar-m’ho, sense rumiar-ho, decideixo introduir lentament l’estaca al meu pit. Sento com toca i travessa el teixit cardiovascular. Poc a poc em falta l’aire per poder respirar i seguir endavant. Vaig caure al terra uns instants després. Ara ens tornarem a veure els quatre a l’altre costat de l’infern.