(25 d’octubre del 1958)

Un dia com qualsevol altre d’universitat...

Des de lluny vaig veure l’Ignasi carregat amb la seva motxilla disposat a impartir un altre intens dia de classe. Com sempre l’esperava baix de la morera que hi havia al costat de la font.

- Ei Ignasi!

- Què tal Adrià? Has estudiat per a l’examen d’història de l’art que tenim avui?

- Quin examen? Què estàs dient? No serà una broma de les teves... perquè no em fa cap gràcia.

- T’ho dic molt seriosament, ja veig que no te’n recordaves.

- Doncs ja veus bé...

- Adrià, on està l’Abel? No hauria d’haver arribat ja? Fem tard...

- Deu estar amb l’Alba. Ja saps, des de que té xicota no hi ha qui el faci tocar de peus a terra.

- Mira’l! Parlant del rei de Roma...

- Hola nois!

- Ja era hora... va anem que arribem tard.

L’Abel i l’Alba es van conèixer fa dos anys a la Puerta del Sol, un meravellós dia d’estiu quan la germana de l’Ignasi va presentar-los. Han sigut inseparables des d’aquell moment i ja fa gairebé un any que van començar la seva relació de parella. Ho porten molt bé i fins i tot estan compartint un pis, prop del de l’Ignasi i el meu, ja que al setembre vam iniciar la nostra etapa universitària.

Ja fa un temps que l’Abel es comporta estrany i jo sé el perquè. No li he dit res a ningú sobre el que vaig veure. El que vaig trobar a la seva motxilla em va deixar descol·locat. Hi havia un sobret transparent en el qual vaig veure una espècie de pols blanquinosa. No li vaig dir a l’Alba perquè em pensava que ell sol podria arreglar-ho. Però m’equivocava.

Durant els darrers mesos he vist com les seves companyies anaven cada vegada a pitjor. Ara bé, no ha sigut fins avui que he quedat amb l’Alba per explicar-li-ho.

Quan vam acabar l’examen, li vaig dir que l’esperaria a les 17:00h a casa meva, ja que l’Ignasi no estaria a casa i li havia de dir una cosa molt important.

Eren les 16:58 i ja estava impacient perquè l’Alba és una noia molt puntual i podia arribar en qualsevol moment. De sobte es van sentir uns cops a la porta. Era ella que ja havia arribat.

- Hola Adrià!

- Què tal Alba?

- Un poc inquieta pel que m’has de dir, la veritat.

- La vaig abraçar i la vaig invitar a entrar.

- Doncs... es tracta de l’Abel...

- Què ha passat?!

- Seu al sofà i t’ho explico tot amb calma.

- D’acord.

- No sé per on començar...

- Doncs pel principi, no?

- Val, val... A veure, el que et vaig a contar ja fa uns mesos que ha començat a passar.

- No m’estarà enganyant amb una altra noia?

- No és això, per mi és molt pitjor.

- Explica-m’ho ja Adrià!

- Fa uns mesos, vaig trobar cocaïna dintre de la seva motxilla. Em va demanar que li tragués un llibre i, sense voler, em vaig topar amb això...

- No pot ser veritat Adrià! Ell no ho faria mai això!

- No has vist amb qui va últimament. Te’n faries creus!

Es va posar plorar i la vaig abraçar més fort que mai. Li vaig eixugar les llàgrimes i ens vam mirar. Sense voler, sense haver-m’ho pensat, la vaig besar. Ella, guiada pel moment, em va continuar el joc. Primer, van ser petons suaus, però després la situació va anar progressant fins acabar els dos sense samarreta. De sobte, va entrar l’Ignasi.

No el vaig sentir entrar, però la seva cara quan em vaig girar un moment ho deia tot. L’Alba va sortir corrent amb el jersei a la mà i va marxar.

- Què ets burro noi?

- Et juro que no és el que t’estàs imaginant!

- A no? I què és el que acabo de veure, explica-m’ho!

- Potser si que és el que pareix, però solament ha succeït, no ha sigut... – em va interrompre mentre parlava.

- Prou! Saps de sobres que està amb l’Abel! No voldria ser tu ara mateix si se n’assabentés. Has fotut la pota molt endins.

- Perdona’m.

- No hauria de ser a mi a qui li hauries de dir això.

- Tens raó, vaig a buscar l’Alba.

- No em referia a ella, però també has de parlar-ne.

Vaig sortir a buscar-la. No vaig trigar gaire en trobar-la, estava asseguda amb la cara entre les mans al banc del parc del davant. Després de respirar profundament em vaig apropar sigil·losament i es va espantar.

- Sóc jo, no t’espantis. Crec que hem de parlar del que ha passat.

- Ha sigut tot un error! Estimo l’Abel i ho saps!

- Però bé que has continuat el joc. Ara encara em diràs que no significa res això.

- Dons és així! Ha sigut el moment. Buscava consol i tu estaves allí.

- No és veritat! Ja fa unes setmanes que em mires molt i sé que desitjaves que passés alguna cosa.

- Què t’has tornat boig?

- No, i saps que tinc raó –em vaig endur una bufetada, i per acte reflex la vaig agafar violentament pel braç.

-Idiota solta’m! Deixa’m en pau!

La vaig soltar, però dintre meu hi havia molt de dolor. Un dolor que no se n’aniria pas mai. Tenia aquell sentiment de què algun dia, podria venjar-me’n.


(26 d’octubre del 1958)

ALBA

Em vaig despertar molt d’hora, però suposo que no se li pot dir despertar si no havies dormit. Em miro el reflex al mirall. Tinc els ulls rojos, senyal d’haver estat plorant durant moltes hores seguides.

No havia vist mai l’Adrià d’aquesta manera. Em feia por. Vaig pensar per uns instants que em faria mal de debò. Em fa por que aquest pensament es pugui fer realitat algun dia no tan llunyà.

Tenia aquell nus a la panxa, la culpabilitat. Va ser llavors quan em vaig imaginar el dia que vaig conèixer l’Abel. Ara ja fa dos anys, tot i que sembla que hagi sigut ahir.

Entre nosaltres les coses ja no són com abans. Sabia que alguna cosa anava malament, però no m’esperava el que ahir em va dir l’Adrià. Em fa por la reacció que tindrà quan li expliqui el que va passar ahir. Si ell estant tranquil ja és d’un caràcter violent, no m’imagino el que pot arribar a succeir.

Vaig trucar l’Helena, la germana de l’Ignasi, per explicar-li-ho tot. És la meva millor amiga des de que vam començar l’escola de primària juntes. Sempre em dona bons consells i em va dir que ho parlés amb tranquil·litat amb ell. Però té petits defectes, a vegades se li escapen les coses i posa molt la pota. M'agradaria donar-li la culpa pel que està passant, però qui la va cagar vaig ser jo.

En aquests instants estava sola a casa. L’Abel ja feia dues hores que havia marxat, perquè tenia pràctiques a les deu. Quan va arribar ja eren les dotze i mitja i jo estava preparant el dinar. Va obrir la porta i només em va fer falta veure-li la cara per saber com n’estava, d’enfurismat. Amb un cop fort i brusc la va tancar. El pitjor estava per arribar.

-Alba! On estàs?!

- Estic a la cuina fent el dinar… -vaig contestar amb por.

- Avui mentre estava a la universitat, m’ha passat una cosa ben curiosa -amb un to sarcàstic-, m’he topat l’Helena pel passadís i m’ha preguntat si havíem arreglat les coses i si continuem estem junts. A què cony es refereix amb tot això?

- Merda… Vull dir que… -interrompuda per l’Abel.

- Què ha passat? Conta-m’ho ja!

- Calma’t si us plau…

- Què em calmi? Ja estàs tardant massa en explicar-ho!

- A veure… ahir a la tarda vaig quedar amb l’Adrià perquè em volia dir una cosa que semblava important…

- Això te a veure amb l’Adrià? Ja sé per on pot anar la cosa… què t’ha dit aquest imbècil?

- Sou amics Abel, calma’t…

- Continua explicant, va!

- Vam quedar a casa seva, com t’estava dient ens vam veure, i estàvem sols… -l’Abel anava perdent els nervis, i anava pegant voltes per la cuina.

- Així que estàveu sols, eh? Què m’has ficat les banyes?!

- Deixa que t’ho expliqui!

- Tinc raó, oi? És que ja m’ho pensava! Feia ja massa dies que us llençàveu unes mirades… no esperava que tardéssiu tant la veritat! Sou una colla d’inútils! -va agafar l’Alba i la va empènyer contra la paret, agafant-la pel coll.

- Solta’m! Solta’m! T’ho vull explicar!

- Què m’has d’explicar? Si ja ho sé tot! La teva amiga, l’Helena crec que es diu, m’ho ha contat tot! Volia veure quines excuses ficaves però no has tingut temps de pensar-ne cap, oi? Ets una verra Alba! -cada cop feia més força amb la mà que sostenia el coll de la noia, i ella cridava fortament pel dolor que aquest li causava.

- No… puc… respirar… A...b...e...l… -em va soltar i vaig caure al terra.

- No et vull veure mai més! No serveixes per res Alba, per res! Et juro que algun dia ens tornarem a veure...