Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

-No és per tant.

-Val... ja marxo. Avisa’m quan hagis acabat per triar la muda per la inauguració.

Coneixia l’Ignasi des de que érem nens. Sempre havíem compartit els mateixos gustos i això ens va portar a treballar junts al Museu del Prado, ja que a l’escola sempre ens vam interessar per la història. Treballar del que t’agrada està bé, però a vegades desitjaria tenir més estones per a mi.

Jo em dedico a fer les visites guiades i l’Ignasi és l’encarregat de l’organització dels quadres a les exposicions provisionals. Treballar al mateix lloc ens va fer pensar en viure junts. Actualment vivim a un pis situat al carrer d’Atocha. No és un luxe, però és el que ens podem permetre.

Avui inaugurem l’exposició dedicada al Bosch, un dels pintors neerlandesos més importants del segle XVI. La seva obra per excel·lència és El jardí de les delícies. És un tríptic que representa d’esquerra a dreta: el Gènesi i el paradís, la luxúria i finalment, l’infern. En aquest últim, es pot veure com les persones són castigades proporcionalment als seus actes.

Sento com l’Ignasi, inquiet, està donant voltes per casa i em fa sortir dels meus pensaments. Em poso una tovallola al voltant de la cintura i surto del bany.

- Ei, ja he acabat. Volies que t’ajudés amb alguna cosa?

- Sí, no sé quina camisa posar-me. Quina t’agrada més, la groga o la blava?

- Es diu que el groc porta mala sort, així que prefereixo la blava, però tenint en compte que portes els calçotets d’ Spiderman, el color de la camisa és igual.

- Gràcies per la teva opinió, em posaré la groga. I Adrià, per si ho volies saber, els calçotets em porten bona sort...

- Era broma! Mira que n’arribes a ser d’infantil. Podries deixar aquestes rucades, ja tens vint-i-sis anys i et comportes com quan en tenies sis. Però va, tria’n una que ja fem tard.

Després d’esperar una estona, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap al museu. Un cop allí, em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia fent cua per entrar. Sabia que l’exposició faria ressò, perquè es deia que Franco havia fet portar el famós quadre. Tot i això, no esperava trobar-me aquesta aglomeració.

Vam pujar al segon pis, on es trobava l’exposició. Uns minuts més tard van obrir les portes al públic i va començar l’acte. El director del museu, Francisco Javier Sánchez Cantón, va fer un llarg discurs i com a conseqüència l’Ignasi es va quedar mig adormit. Feia la mateixa cara que a les classes de llatí de la universitat.Seguidament, es van donar els honors d’obrir la cortina roja que tapava el quadre que tothom estava esperant veure.

L’escena que els presents veurien a continuació els perseguiria tota la vida. La gent en adonar-se del què havia passat va omplir l’espai de crits histèrics. Una dona es trobava estirada al terra amb el cos ple de ferides i la roba tacada de sang. No hi havia dubte, estava morta.

L’Ignasi i jo ens vam mirar amb complicitat.