- Fava desperta! Que fem tard!



- Laia, pots acostar-te una mica? Necessite dir-te una cosa.



- Què collons dius de Laia? Estàs boig? Vols alçar-te? Ja t'he dit que farem tard!



- T'estime.



- Però tros de soca! Que m'estimes? Cada dia em sorprens més, nano! Ja no sé què esperar de tu! No tornaré a dir-t'ho, te l'estàs jugant, tu sense pressa!



L'Ignasi sortí de l'habitació amb un fort colp de porta. Em sentia atordit, quin escàndol! Què estava passant?



Vaig obrir els ulls, em costava veure amb claredat. Quan la meua vista s'acostumà a la llum del dia vaig mirar el despertador i ostres, ja eren les 10:00! Quin dia era? Dissabte! O m'espavilava o faria tard al partit!



Guillem això, Guillem allò, Guillem, Guillem...

Llibres amuntonats, fulls per tot arreu, roba tirada per terra i tot fet un desastre. El desordre regnava en la meua habitació com de costum, i als pares els agrada massa cridar-me, manar-me i renegar-me. Ser un estudiant no és gens fàcil, i pareix que ells no ho comprenen, però realment no saps el que tens fins que ho perds. I jo he tingut l'oportunitat de recuperar-ho.

Tantes i tantes vegades ens hem queixat dels pesats dels nostres pares, dels trossos de soca dels germans, que no deixen de fer-nos la punyeta, i com no, dels professors, i de la gran quantitat de deures que ens manen, del volum de temes que entren a l'examen, del fet que són uns imbècils que només pretenen aconseguir amargar-nos l'existència... D'aquestes coses i de moltes més, que ja ben bé sabreu.

Penses que la vida podria anar-te millor sense aquestes obligacions, que tot seria més fàcil. Però arribat un punt comprens que no, perquè a tot estirat, potser algú visca del compte, com es sol dir, però els millors científics, professors, escriptors, etc. s'han forjat de la mateixa manera que nosaltres, a base de moltíssim esforç i que si al cap i a la fi el nostre país depèn d'ells, haurem de confiar i si és possible, que ho és, seguir les seues passes, aprendre d'ells, inclòs superar-los, perquè les normes estan per trencar-les i els rècord per batre'ls.



Seguim lluitant per un món millor, per un món més solidari, per un món ple de vida. La vida és només això que està passant mentre vulgues adonar-te, viu-de cor. Aquesta dóna moltes voltes, ja ho saps, per això no desaprofites cada meravellós dia.



Aquest somriure és sincer, perquè malgrat el dur que siguen els cops cal saber prendre-se'ls així, de la millor manera possible.



Per sort la mare m'havia deixat l'equipatge preparat, un plàtan i aigua, que ja em prendria de camí; per tant, només vaig haver de posar-me'l i agafar les claus del cotxe.



Vaig sortir de casa com un llamp, per al meu alleujament no hi havia gaire tràfic. Prendre la ràdio i de sobte...









Només demanava que no tractaren de fer-me recordar, ni comprendre. Només deixar-me descansar, fer-me saber que estaven amb mi abraçant el meu coll i prenent la meua mà. Estava trist, malalt i perdut. Tot el que sé, és que et necessite, no puc fer res amb el que em succeeix.



La seva olor impregnava el seient, i em portava a la memòria aquell dia en què sota aquella agonia va aparèixer ella, per quedar-se. Ella, la Laia, que s'ha convertit en la persona més important de la meva vida i a la que més vull; qui més m'estima, qui fa que això siga més amè i qui m'aguanta i m'escolta cada dia. Ella, que no m'abandona, que està sempre pendent de mi, que està aquí quan necessite plorar i que segueix aquí per fer-me riure.



Escoltar una vella cançó ens pot transportar a un punt en el temps en el passat, fins i tot molt llunyà. Un gust que recorda un altre des de fa anys. Els sentits aconsegueixen mantenir-nos lligats al món amb profundes arrels. L'olor és, per excel·lència, el que és capaç d'evocar records més vius.



Memòries de per què l'estimo cada dia més, per què em fa l'home més feliç del món, per què només ella i jo ens entenem, per què em fa millor persona, per què em fa somiar, per què em mira d'eixa manera que em torna boig, per tot això i més l'estime com mai he estimat a ningú.



És la manera que té el món de mostrar-me la bellesa de la vida.



No vaig trigar massa a arribar. Per quan vaig fer-ho l'escalfament estava a punt de començar, així que vaig entrar enfilat cap al vestuari sense adonar-me'n de gairebé res. Quina anava a caure'm!



Sentí la fredor del pavelló en passar per sota i la calor d'aquest quan de nou vaig sentir rugir l'afició.

L'speaker iniciava la presentació i a mesura que anava apropant-se l'hora es recreava la mateixa situació que aquella primera vegada.



- Bona nit a totes i a tots! Ja estem aquí una vegada més per donar suport al nostre equip! Que s'hi note!



- Uehh.



- Aquesta nit tenim en directe un derbi canterà catalanenc, l'enfrontament entre el FC Barcelona i el Joventut de Badalona!



- Uehh, el quintet, el quintet!



- Amb el número dos, 1'90 d'estatura i 85 kilograms, la mà d'or del Joventut, en...



- Ignasi Trias!



- Amb el número quatre, 1'75 i 67 kilograms, el trencaturmells, el nostre capità, en...



- Guillem Trias!



- (...)



S'esgotava el temps al cronòmetre principal, i això em portava sensacions que ja creia oblidades.

Perquè hi ha coses que mai s'obliden. Tot jugador de bàsquet recorda els primers nervis; el seu primer bàsquet, aquell amb el qual vas saltar d'alegria, aquell que vas dedicar a tothom; el primer equip; els primers companys; la primera victòria, però també la primera derrota; al teu primer entrenador, el qual et va ensenyar gran part del que saps; la teua primera medalla, eixa que guardes com si d'un tresor es tractara. Perquè podem arribar a la conclusió que les primeres vegades són les millors i aquelles que mai s'oblidaran.



El contacte del cuir m'eriçava la pell, el grinyol del parquet en contacte amb les sabatilles i el subtil soroll de la pilota entrant pel cèrcol definien perfectament el meu passat. La mort acariciant-me, donant-me un cop a l'esquena; el silenci, que es convertí en un estrident grinyol que m'aterrava una vegada i una altra; i finalment, tornar a ressorgir, quan de fet, ja estava cansat del càncer, de lluitar i de tot, i només em quedava la petita esperança de poder estar amb ella, perquè l'estimava i l'estimaria en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa i en la llunyania i proximitat.



Vaig alçar la mirada i allí es trobava, sota la Kali Nord, amb la mateixa frescor que sempre. I és que no hi ha sensació més especial que la de què «algú» vaja a veure't jugar.



Que bonic havia estat l'homenatge, que bonic era haver rebut el suport de tots, que bonic era poder compartir tant amb tants. Però, el fi del curs acadèmic s'apropava i al cap i a la fi, eixa era la meua preocupació prioritària.



La docència m'apassionava, i pensar que en poc menys d'un any podria estar impartint classes en un col·legi, contribuint a formar gent, em feia creure encara amb més força que malgrat els entrebancs, la vida pot ser meravellosa.



Tocava pensar en un futur proper del qual dependria la resta de la meua existència. Pot ser, gaudir d'un bon futur no es presentava massa fàcil, havia de pensar en alguna cosa que em fera ser diferent i creia haver-la trobada.



Durant la meua estança en l'hospital vaig conèixer en Francesc, un noi d'edat similar a la meua i apassionat per l'esport de la mateixa manera que ho estava jo. Aquest em contà que va perdre la seua cama dreta com a conseqüència d'un accident de tràfic on va perdre el control de la seua motocicleta. Ell quedà per sota aquesta i van haver d'amputar-li-la; per tant, la seua carrera esportiva s'havia acabat, i amb això, tot. Tanmateix, al tancar-se-li una porta, se li n'obrí una altra. Donat les seues qualitats, l'equip paralímpic li oferí un prototip de cama d'acer amb la que podria tornar a caminar, és clar, no quedaria igual. Des d'ací, s'inicià al món de l'atletisme adaptat, i cal dir que no li va massa mal.



- I ja està ací, el moment més esperat de tots, l'entrega dels metalls!



- Perquè l'única discapacitat en la vida és una mala actitud, el temor és la més gran de totes. I aquest no saben que és això! I estan ací!



- (...)



- I per últim, la coronació del guanyador del XIII Jocs Paralímpics, aquest any celebrats al Kíev, directament des d'Espanya, el lleó de la Costa Brava, en Francesc To!



Gràcies a la iniciativa d'aquest noi vaig acabar fent el treball de final de grau rodejat de les millors persones que he conegut mai, sent entrenador d'un equip de gent molt capaç, i de tu, Laia. Qui millor per acompanyar-me en aquesta aventura tan trepidant?



Hui, a un dia de marxar al Marroc per disputar els XIV Jocs Paralímpics, em puc permetre el luxe de contar aquesta història de superació, i estic, per damunt de tot, orgullós de saber que donat les circumstàncies de la vida, hi ha herois que a l'igual que jo vaig fer, lluiten per superar-se.



Perquè després de la tempesta, arriba la calma. I ací estic, seguim, seguirem.