El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb que s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

L'Ignasi és el millor germà que m'hagués pogut tocar. Encara que és un tros de soca jo l'estime, i en eixe moment més que mai me n'estava adonant. Perquè, com haguera pogut saber què és l'adrenalina si no m'hagués fet córrer al voltant de la taula o sentir-me culpable si mai l'hagueren castigat per la meua culpa? Digueu-me, com?

El mes passat em van diagnosticar leucèmia, una malaltia que a poc a poc va destruint-me per dins, però puc permetre'm el luxe de dir que no perdré l'esperança, ni la força, ni el somriure. Sóc conscient de la seua duresa, però si alguna cosa m'ha ensenyat l'Ignasi és a lluitar i a fer-li front a aquesta vida nostra a la qual em arribat sense instruccions.

Un raig de sol ferm va fer que tota l'habitació s'impregnara d'una resplendor que aconseguí despertar-me. Feia poques hores que havia aconseguit agafar el son, no podia parar de menjar-me el cap. Per què a mi, per què? Després de capgirar-me deu mil vegades vaig arribar a la conclusió que la vida no està per deixar passar el temps pensant en el perquè de les coses sinó en el per a què.

Aquest és el meu estat actual, porte dues setmanes ingressat en una maleïda cambra de color blanc sense gairebé res, poc més que un llit, un televisor i un finestró a través del qual almenys entren uns petits rajos de sol que enlluernen el meu avenir. I amb una continuada quimioteràpia que m'imparteix molt dolor i patiment, que note com em consumeix, com em mata.

Les llàgrimes cauen, el pèl també. Haver d'acceptar que perdràs molt pes, que se't cauran els cabells, que t'has de trasplantar, acceptar tantíssimes coses. Realment és tan dur enyorar-ho tot tant que vas ficant-te en un submón, en què quan surts te n'adones de la vertadera realitat. Te n'adones de tantes coses, tot es torna diferent i et preguntes tants cops com dies hi ha com és possible que no es valore la vida com a tal i com havia estat, fins ara, preocupant-me per ximpleries.

No puc estar mes feliç, més emocionat i amb mes ganes de viure. Demà comença de veritat aquesta guerra, demà em trasplante.

Els nervis a flor de pell, aflorant cada vegada més i més. Laia Pujol, així s’anomenava la persona que anava a salvar-me la vida. Catalana i d’uns vint-i-tres anys, poca més informació hi tenia.

Un rostre fi, nu, emmarcant uns intensos ulls blaus, amb un tímid somriure i recobert per una cabellera rossa acompanyava una de les infermeres mentre creuava el corredor. La incertesa em feia surar en un núvol de desesperació i impaciència fins que aquesta entrà a la cambra i em convidà a acompanyar-la.

Laia era aquesta xica. Només necessitava un obrir i tancar d’ulls per arribar a ella, perquè els meus sentiment foren sentits sense ser escoltats. La meua mirada deia a crits el que el meu cor volia fer callar. Fred, calor, por, ganes. Mil coses que feien que m’entraren ganes de córrer, per allunyar-me de tot allò. Allò que acabaria sent el que més estimava. Perquè amb un mateix principi s’hi poden formar mil finals.

Pètals rojos, ciris blancs, mitja llum, un ambient relaxant i amorós, això era el que més desitjava amb ella en aquell moment. I encara que no crec en l’amor a primera vista, crec que va aparèixer la persona adequada en el moment adequat.

I, es clar, aquell era el típic dia en que tothom anava a manar-me un missatge desitjant-me això que tots sabem. Jo mai he estat molt d’aquests missatges, així que per a mi la compassió no existeix, i preferia que foren clars i directes i ella ho fou més que ningú.

Que et donen, -em digué-, però viatges, aventures, treball o una mica de temps lliure, nits de dormir poc i altres dies de dormir molt, moment únics i una mica de bogeria, una mica de seny, música, balls, amics i família que hi estarà ahí, rialles i somriures incompresos, petons, abraçades, valor i un nou començament, ales i temps.

I ben bé sé que puc afonar-me, caure'm i fer-me mal, sempre podré aixecar-me, mirar endavant i complir somnis, que així és la vida!

Però és clar, sense dolor no hi ha glòria. I ací estic, seguim, seguirem.