Des d'aquell vint-i-tres de novembre en Guillem canvià. El seu somriure adquirí un nou significat, el de la força, la lluita, el de no rendir-se mai, el de fer veure com es pot sortir.

Pensar, reflexionar i tornar-ho a fer amb una mica més d'esperança. El meu món s'esvallissava a poc a poc, i jo no hi podia fer res. El dolor, la ràbia i la impotència em consumien, i per moments només intentava acceptar que el meu germà, l'imbècil del meu germà, podia esfumar-se quasi sense adonar-me'n, i al final mancat d'una bona raó deixava de pegar-li voltes.

Però, és fascinant com la ment pot arribar a fer tant, perquè nosaltres, els humans, som màquines perfectes que de tant en tant s'espaien, però que contenen l'arma més potent, i la seua esdevingué la més potent de totes. Perquè al cap i a la fi l'única cosa li quedava era fer-se fort.

S'envoltà d'una cuirassa que li feia semblar invencible, i mai esmentà que això el destruïa doblement, però ben bé jo ho sabia perquè als seus ulls havíem de transmetre esperança, força i confiança, que en aquestes situacions en falten, i acabava sent ell el que ens els transmetia.

-Jo crec en les emocions i crec que nosaltres amb els nostres pensaments podem tant curar-nos com fotre'ns,- em digué.

La mort ha estat present i m'he adonat que aquesta ve i t'acaricia sense que tu puges fer gaire res, més que tornar-li el toc, el frec. Perquè hem de morir diverses vegades per renàixer després.

I és que hem d'aprendre a desaprendre, a que potser algun dia tot recobrarà el seu sentit, i que fins aleshores hem de riure'ns de la confusió, gaudir més i pensar menys. Perquè morir vivint no és una batalla perduda i que tal vegada -la vida no hauria de ser un viatge cap a la tomba amb la intenció d'arribar amb un cos bonic i ben conservat, sinó més bé arribar derrapant de costat, enmig d'un núvol de fum, completament desgastat i destrossat- com Hunter S. Thompson digué.

És dur ser enganyat per la nostra pròpia ment, és molt dur crear realitats que no existeixen.

Esperes que tots hagen avançat alhora que tu, però t'adones que és impossible. T'adones que hauràs de tindre el valor de reprendre la teua vida, si tens sort, i no ser el mateix d'abans. Eixiràs amb un clar desconcert i un cert temor al rebuig, però hem de veure que a qui els importes no els importarà i als que no els importes, no importen.

És un procés molt dolent i complicat, però estic segur que ho aconseguirà i per fer-ho ja estem nosaltres, l'Adrià, la Laia, l'Aina, el Pau, el Marc, el Josep, el Francesc, l'Ariadna i jo, l'Ignasi.

Un dia més és un dia menys, la lluita continua. Ja en porta onze a la cambra d'aïllament i la incertesa ens manté en l'aire, potser el seu cos rebutge el trasplant, potser la quimioteràpia no siga efectiva i queden restes de cèl·lules malignes al seu organisme, pot ser això i l'altre, poden ser mil coses més. L'espera es feia eterna.

Una mirada, dos passes, tres paraules, quatre carícies, cinc sospirs, sis emocions, set petons, huit somnis, nou promeses, un final. Sense adonar-nos per fi havia sortit, de sorpresa, sense saber-ho, sense pensar-ho.

Novament, el núvol d'incertesa, desesperació i impaciència aguaitava. Ja pareixia veure's la llum al final del túnel, no obstant això encara era massa prompte per comptar amb la victòria, la clau estava a tindre confiança, però sense confiar-se.

Havia estat un procés complicat, però havia estat un trajecte d'aprenentatge increïble. N'estic segur que Déu dóna els escometiments més difícils als seus millors guerrers, per això en Guillem n'havia estat un d'ells.

I és que sense adonar-nos, havíem estat rodejats d'un complet heroi que ha portat el mal per bandera, però que ens ha demostrat les ganes de viure i no em sigut gaire conscients que darrere d'eixe somriure, darrere d'eixe robust cos, s'amagava molta penúria, molt dolor, molt patiment.

Que tingué passat, però des de l'alta ha sigut un present amb futur, i molt.