“Els desplaçaments en cavall feien molt més ràpida la mobilitat de Dint, i en dos dies ja era a la ciutat de Wheatmills.

Durant el camí, un grup format per tres lladres el van intentar assaltar aprofitant que anava sol pels boscos però gràcies a la seva mestria amb l’espasa va poder repel·lir els seus atacs i contraatacar amb més força. Cap dels tres lladres van poder sortir amb vida de l’assalt.

En arribar a la gran ciutat, Dint va baixar del seu cavall enmig de la plaça. Com era un dia festiu hi havia un gran mercat on es venien tot tipus d’aliments i teles portades dels més remots llocs on l’ésser humà havia arribat. La plaça era plena de comerciants, dones riques de la cort i vells curiosos que miraven totes les rareses que es comerciaven.

El jove, ja d’uns vint anys, no va mostrar cap tipus d’interès pel mercat i va anar directament a la fonda més propera. Allà va demanar un got d’hidromel i va reservar una habitació per passar la nit.

Ràpidament i sense perdre el temps, Dint va estirar-se al llit i va començar a rumiar un pla per aconseguir el seu somni, ser general dels exèrcits del duc Aeryn i comandar el seu imponent exèrcit.

El pla era senzill, esperar quinze dies que el duc fes el seu passeig matinal per la ciutat i allà explicar-li que tenia informació sobre una possible sublimació armada per part dels comptes que van jurar-li fidelitat. Dint només havia de tenir paciència.

Sabia que a la cort l’aparença era molt important i que quan els nobles el veiessin no voldrien tenir cap tipus de tracte amb ell. Per això va invertir un quart dels diners que havia guanyat en els últims tres anys per comprar cars vestits de teles vingudes de l’orient, tallar-se els cabells i dutxar-se cada dia amb rics perfums.

Després de quinze dies tot estava llest per portar a la pràctica el pla. El duc es movia amb una gran escolta personal i anava saludant tot el seu poble. En un moviment ràpid, Dint va desfer-se de la guàrdia, i a cau d’orella va dir al duc que tenia coneixements de que algú el volia trair i que si volia saber més s’havien de reunir aquella mateixa nit al portal de la fonda on Dint residia.

Amb la mateixa velocitat amb què Dint va aparèixer, va desaparèixer de la vista del duc, que perplex va decidir interrompre el passeig i retirar-se al seu gran palau per meditar.

A la nit i quan no hi havia ningú al carrer, va tenir lloc la secreta trobada. Dint va explicar amb tota mena de detalls al duc tot el que sabia: que els comtes del seu ducat estaven planejant una sublevació armada contra ell en protesta dels impostos que havien de pagar.

El duc va mostrar-se molt satisfet per l’ajuda del jove i va preguntar-li què volia a canvi de la informació donada.
-Vull ser general - va dir Dint ràpidament.
Aeryn, el duc, va somriure i sense parar gaire atenció va marxar fent que Dint no pogués fer res.

Els dies passaven i Dint seguia sense rebre cap missatge, la seva paciència s’estava acabant i els seus nervis cada dia es feien més evidents, però no arribava cap resposta.

Un mes després la guerra entre els comtes i els ducs ja havia començat, el caos a la ciutat de Wheatmills era immens, dia rere dia arribaven procedents de la guerra cossos sense vida.

Com que la majoria d’homes estaven a la batalla, ningú conreava els camps ni comerciava, i la població es moria de gana. Dint, trasbalsat i sense saber què fer, va pensar que la decisió més fàcil era anar als boscos a refugiar-se i viure amb la colla de lladres que el van acollir.

El pla era arriscat ja que el sobirà del comtat on residien els lladres va promoure una gran neteja dels boscos i cada dia es condemnava a mort a centenars de lladregots. Tot i així, Dint confiava en Dandelion i sabia que els seus únics amics no podien ser morts. Així que va pujar al seu cavall i va fer camí cap al bosc on normalment actuava la seva colla de lladres.

El camí era desolador: centenars i centenars de lladres lluïen penjats dels arbres com a càstig pels seu actes. Dint avançava sense deixar de preguntar-se si els seu companys i amics eren morts.

Al segon dia de camí, Dint per fi va trobar les cabanes on solien viure els lladres però ara eren cremades i cap objecte de valor ja no quedava. Tot estava perdut, els cossos sense vida dels seus amics lluïen penjats d’un arbre proper.

No sabia què fer, no sentia pena per la pèrdua dels seus amics i mentor, sentia una ràbia profunda cap al causant de tal acte, l’home que va ordenar penjar als lladres residents als boscos, en Hancok.

Els boscos havien sigut la seva casa i els lladres la seva petita família, així que sol i desolat el nostre protagonista torna a la gran ciutat del duc.

Les setmanes passaven i Dint es va gastar tots els diners que havia arreplegat en alcohol. Ja no era el noi fred i calculador d’abans ara era un brut alcohòlic sense estima pròpia que anava de taverna en taverna buscant baralles amb altra gent.

Tot passava molt ràpid, els exèrcits del duc minvats per la fam i les malalties només feien que rebre derrotes enfront dels exèrcits dels comtes que victòria rere victòria es feien més forts i rics. El final semblava inevitable, sobretot amb la captura del millor general dels exèrcits del Duc.

Llavors i sense esperança, Aeryn va recórrer, en un intent desesperat de salvar el seu poder, a Dint i el va oferir ser general, tot el que ell havia somiat.

Per fi Dint tenia l’oportunitat de dirigir un exèrcit i posar en pràctica tots els seus plans.”

La llum del sol va tornar a il·luminar la fonda Pedra Fita, el sol ja sortia i amb ell el bosc semblava que tornés a la vida en forma de cant d’ocell.

La llum il·luminava gairebé la totalitat del local, deixant veure la brutícia que els clients havien fet. El vell Cob amb tristesa va mirar la finestra i va fer petit somriure, es va dirigir als seus clients i amb cara de nerviosisme va manar al seu jove empleat preparar l’esmorzar als seus amics.

Els comensals van recordar al vell que volien saber el final de la història però que com havien de marxar a treballar que l’acabés d’explicar per sobre.

Primerament Cob va negar-s’hi però veient que segurament mai més tindria l’oportunitat d’explicar la història va seguir narrant-la:

“Gràcies a Dint i la seva mestria, l’exèrcit del duc va guanyar totes i cada una de les batalles que va lliurar contra els comtes convertint-lo així en el millor general del ducat. Després de la seva victòria es van empresonar a tots els comtes fins i tot a Hancok encara que va rebre cinquanta fuetades, com Dint, com a càstig.

Tal era la reputació del nostre protagonista que el rei com a recompensa per haver fet possible la victòria va regalar-li títols i les terres del comte Hancok. A partir d’aquells dies les terres del comtat han estat riques i segures.

Però el més estrany ve ara: pocs anys després de rebre les terres, Dint va desaparèixer i ningú sap on és ni per què va marxar, l’únic que se sap és que segurament està vivint entre nosaltres com si d’una persona normal es tractés.”

Es van sentir aplaudiments i rialles a la fonda, tothom estava satisfet amb el final del relat i per fi es disposaven a marxar i tornar a les seves vides quotidianes quan, de sobte, es va sentir un “toc toc” a la porta, i posteriorment s’escoltà:

- Som la guàrdia del duc Aeryn i venim a informar que ha començat una nova guerra contra el ducat de Livinstong. Dint, et necessitem! .