Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

El jove va apropar-se a la tertúlia amb cara pensativa però amb el pas ferm. Sense dir res va seure tranquil·lament i va agafar una ampolla de vi, estava disposat a escoltar una de les llegendàries històries que en Cob explicava.

Els sis homes van callar esperant que el relat de fantasia comencés, fins i tot el vent, que aquella nit bufava molt fort, semblava descansar per escoltar la bella història.

En Cob, ja força vell, va rondinar fent veure que no li agradava rebre la atenció dels clients. Només en aquelles ocasions el seu rostre acollia certa calor humana. Les seves arrugues combinades amb ferides, que ningú sabia d’on provenien, desapareixien mentre l’ancià s’incorporava disposat a narrar la història.

Les parets de fusta ja vella trontollaven provocant una sensació de por i familiaritat que només es donava a la fonda Pedra Fita. Poc a poc i a mesura que el dia anava acabant i la nit s’imposava, la temperatura baixava i els ocells deixaven de cantar.

La claror que la foguera desprenia arribava a cada petit racó de la fonda, excepte a la cantonada on el vell Cob solia seure quan la conversa que els clients tenien no li era agradable.

Tot era en silenci, les ànimes dins el local callaven per por a destorbar a Cob, el vent interrompia la seva escomesa contra les velles però fortes parets de Pedra Fita també per escoltar el vell i només alguna fera nocturna que es disposava a caçar al bosc on estava situada la fonda, destorbava el clima que s’havia generat.

En Cob va començar a relatar:

“Al petit poble de Warmhook, en Dint va despertar-se pel cant, sempre d’hora, del gall de la seva veïna, la Sènia.

Era un dia com qualsevol altre, i en Dint estava disposat a vestir-se i a recórrer els sis quilòmetres que separaven els pobles veïns de Warmhook amb el de Livinstook per cuidar els cavalls del senyor del comtat, l’honorable Hancok.

Era el germà gran d’una petita i humil família de camperols, en la seva persona destacava la força però la característica que el feia ser diferent i respectat era la intel·ligència i astúcia que el noi, d’uns disset anys, mostrava per aconseguir sortir-se sempre amb la seva.

En Dint, el nostre protagonista, va començar a caminar de manera ràpida però despreocupada cap al poble veí, tot pensant en com podria amagar el robatori de deu ous i dos formatges que el dia abans havia fet per poder alimentar a la seva germana petita, que estava a punt de morir per les condicions inhumanes en què la família vivia.

Després de dues hores de camí i quan en Dint ja podia veure la immensa vila de Hancok, el senyor del comtat, va adonar-se que l’escamot de cinc soldats que conformaven la guarida personal del comte l’esperava amb una actitud desafiant. Dint, amb astúcia i sense voler ensenyar cap mena de por va avançar cap a l’entrada on va ser interceptat pel que semblava el més veterà i baix dels cinc soldats.

Una vegada els guardians van tenir ben agafat a Dint, va aparèixer el comte que amb aires de superioritat va formular una pregunta que semblava la sentència de mort del jove cuidador de cavalls.

-Avui també em negarà el robatori dels aliments que ahir van desaparèixer de la meva propietat, jove?

-Ja ho sap noble senyor que mai gosaria fer tal acció, però m’han informat les males llengües que la vostra criada, aquella que està dia i nit parlant tan bé de la vostra noble persona, va ser la que va robar aquells aliments. Ella hauria de ser la que fos on em trobo jo ara mateix!

-No cal jove Dint que s’excusi, tinc dos testimonis de confiança que el van veure i per aquest motiu se t’aplicarà un dels càstigs més durs que mai he fet, no tan sols per robar a les meves terres sinó per intentar mentir a una persona tant important com jo. Crideu al personal perquè ho vegi!

Dint va ser ràpidament lligat a una columna donant la seva esquena nua a la totalitat de persones presents a la vila. Els cinc homes que conformaven l’escamot van treure el seu respectiu fuet i una rere l’altre van escometre cinquanta fuetades al jove, que després de tal pallissa va quedar desmaiat a la sorra.

Ja era mitja tarda i el jove seguia al terra sense coneixement, la pluja havia convertit en fang el que abans era sorra i en Dint, encara estirat, començava a prendre consciència d’on es trobava.

Ple de ressentiment, no tant pel càstig rebut, sinó per la vergonya que havia sofert, va aixecar-se poc a poc i va mirar les seves grans i rugoses mans, castigades pel treball que des dels vuit anys havia fet.

Les marques a l’esquena que a partir d’aquell dia duria, no van ser res més per a ell que el pas de la infantesa a la vida adulta. Una adultesa marcada per dolor, sang i ressentiment, que poc a poc i a mesura que passava el temps, es convertiria en una part tan indispensable per al seu organisme com el cor o el cervell.

La pluja fina però constant mullava la seva llarga cabellera i se’n portava la sang de l’esquena fent visible, per al plaer de Hancok, les cicatrius provocades per les fuetades anteriorment rebudes.

La normalitat regnava a la vila com si res hagués passat, tot el contrari, succeïa al nostre protagonista dins del qual es duia a terme una batalla de grans magnituds. El seu cor ple de fúria s’enfrontava amb el seu cervell que desitjava la calma i la tornada a la normalitat.

El camp de batalla era la seva cara, que escomesa rere escomesa anava deformant-se cada vegada més. El resultat va ser clar, el ressentiment havia guanyat i per tal raó la seva cara va deixar de tenir la brillantor típica dels nens i va convertir-se en el rostre apagat, desfigurat i ple de ràbia que a partir d’aquell dia duria.

Després d’aixecar-se, mig marejat i estabornit per les fuetades, Dint es disposà a sortir de la vila. Amb pas lent però decidit començà a mirar l’horitzó intentant visualitzar on el seu destí el portaria encara que per a ell tot el cel s’havia transformat en una gran i espessa taca negra que no deixava cap mena de lloc per al sol.

Al final del camí i prop del mur que delimitava la propietat del comte, l’escamot de guardians esperava al nostre protagonista amb una copa de vi mig buida cadascú. Les seves cares amagaven una sarcàstica pena i, entre rialles, van començar a insultar i colpejar a Dint, que resistia immòbil als seus atacs.

Passats uns cinc minuts i amb els guàrdies ja cansats, aquest va continuar caminant afrontant el que seria el seu nou i poc prometedor futur”

Cob va interrompre la història. Els homes presents a la fonda van aixecar-se de les seves cadires com si haguessin despertat d’un llarg somni i van començar a recriminar al vell la interrupció d’aquesta.

El vell va alçar la mirada que es dirigia al jove hostaler. Aquest semblava perdut en un profund pensament interior. Cob, sense miraments, va ordenar al jove que posés més llenya a la foguera ja que aquesta havia perdut força deixant gairebé a les fosques la sala.

Mentre l’hostaler feia la tasca que Cob li havia ordenat, el vell va començar a preparar la típica beguda de Pedra Fita, un beuratge que consistia en una base de mel, un got de vi i fruits del bosc recollits durant la primavera.

Una vegada la llum il·luminava novament el local, Cob va beure la seva copa d’un sol glop i mentre els clients parlaven entre ells, va prosseguir amb el relat:

“Dint ja havia arribat a casa i estava assegut a una cadira mentre la seva mare curava les ferides provocades per les fuetades. Hi havia un gran silenci a la sala, similar al que hi ha en aquesta sala ara mateix, i ningú gosava dir res.

El pare de Dint va trencar el gran silenci aixecant-se de la cadira mentre feia un fort cop a la taula. I amb una serena però autoritària veu ordenà al seu fill que al matí següent abandonés la casa. La mare del noi plorava desconsolada intentant, sense resultats, canviar el parer del pare.

El forçut home, trasbalsat pels crits de la seva dona, va respondre-la amb forts cops a la cara mentre cridava que Dint no podia quedar-se allà perquè el comte aviat mataria a Dint i faria impossible la vida a la família, obligant-los a abandonar les terres que conreaven deixant-los a la misèria.

Al dia següent, abans que la claror arribés al petit poble Warmhook i quan tothom encara dormia, Dint ja es trobava de camí cap a la gran ciutat de Wheatmills, casa del duc Aeryn.