“En aquella època els camins eren molt perillosos, molts lladres i assassins s'amagaven als boscos i vivien robant a la poca gent descuidada que passava pels camins reials.

La inseguretat era tal que els comerciants no gosaven fer la seva ruta habitual excepte si tenien una guàrdia personal. La gent que viatjava sola com en Dint no solia sortir viva dels frondosos boscos de la comarca on es trobava el protagonista.

Dint caminava a poc a poc amb la calma del que sap que una desgràcia li passarà però no pot fer res per evitar-ho. Estava únicament equipat amb un llarg pal de fusta que feia servir per caminar i que en situacions extremes podria ajudar-lo a defensar-se. No duia diners i els pocs aliments que portava consistien en mig pa sec i un quart de formatge.

El camí era en silenci, el vent feia moure les fulles dels arbres i Dint només mirava l'horitzó imaginant-se arribant al seu destí, encara que molts quilòmetres el separaven de la ciutat de Wheatmills.

De sobte, el que semblava una mà va tocar l'esquena de Dint. Amb nerviosisme però sense por, el jove va girar-se intentant fer un ràpid atac amb el seu bastó però no hi havia res.

Dint va fer una rialla de tranquil·litat atribuint l'error al seu cansament, però en girar-se, va topar-se amb nou homes que l'apuntaven amb una espasa cadascun.

Eren tots més baixos que Dint excepte el que semblava el cap del grup de lladres que se'l mirava amb cara desafiant. Portaven unes robes brutes, trencades i de colors alegres, duien arracades i dents d'or i tenien uns vint-i-pocs anys encara que semblaven molt més grans.

Tots excepte el cap del grup que era sens dubte l'home més vell allà present, encara que ja sigui perquè no portava les arracades ni les dents d'or dels seus companys o que la roba que duia era molt més elegant i fina que la dels altres, semblava més bell i fins i tot es podria fer passar per un home de la cort.

El seu caminar era fi i despreocupat, com una fulla moguda pel vent, i el seu cabell era gris platejat, encara que es podia intuir que en el passat havia sigut d'un ros semblant a l'or.

Dint estava petrificat i no es podia moure, per aquest motiu no va poder frenar les mans dels lladres que intentaven robar les monedes que suposadament duia el jove.

Van passar uns cinc minuts fins que els lladres van parar de tocar les poques pertinences que Dint tenia. Les cares dels lladres van passar per tres fases durant aquell període de temps. Al principi hi havia cares d'il·lusió, ja que els lladres sabien que podien treure un bon botí, després cares serioses perquè no trobaven cap mena de moneda i finalment cares de pena cap al jove que només era portador de pa, formatge, por i angoixa.

Els lladres van emmudir en veure la precària situació de Dint i van decidir deixar-lo anar sa i estalvi. El jove, encara en xoc, va emprendre novament el camí cap a Wheatmills però el cap dels lladres, anomenat Dandelion, el va fer tornar amb ells i el va proposar formar part del seu grup de lladres. Dint, que sabia que durant el camí d'anada cap al seu destí el tornarien a assaltar i que fer diners el vindria molt bé va acceptar ràpidament.

El jove es va acostumar ràpidament a la vida que portaven els lladres. Podien prendre menjar calent dues vegades al dia, que en aquella època era un luxe, i l'ambient era sempre de festa.

Els vuit companys es van portar molt bé amb en Dint i ràpidament es van fer amics, però amb qui va contraure millor relació va ser amb Dandelion, qui en els tres anys en què el jove va estar amb la banda va ser com un pare per a ell.

Als matins Dint sempre s'aixecava el primer i juntament amb Dandelion entrenaven amb l'espasa i el combat cos a cos. Dandelion va ser el seu primer mentor i el va ensenyar multituds de tècniques que posteriorment salvarien la vida del jove.

Dandelion, a diferència de la resta dels integrants del grup, movia l'espasa amb la mestria d'una teixidora movent l'agulla, feia passes llargues i ràpides al compàs de les seves mans i mai havia perdut un combat.

Entre el grup corria el rumor que Dandelion havia sigut príncep d'un regne llunyà i que escapà d'allà amb la seva estimada que era la dona del seu germà gran, el rei. Dint no va tenir mai el valor de preguntar-ho però sabia que el seu mestre no havia tingut un passat humil com la resta dels lladres.

Aviat Dint va ser l'home de confiança de Dandelion, i per tant el segon home més important dels deu que hi havia a la banda. Aquell càrrec oferia molts avantatges; no només va guanyar un percentatge més alt de diners per persona que robaven, sinó que va poder dissenyar juntament amb Dandelion sofisticats plans militars per poder derrotar fins i tot als comerciants que tenien la guàrdia més preparada i nombrosa.

A causa de la ira que posseïa Dint dins seu, característica que el definiria durant tota la seva vida, no tenia pietat de cap home amb el qual lluitava fos un vell o un nen, una dona rica o un pobre mercader.

Però gran part de la seva ira anava dirigida a Hancok, el compte que el va fuetejar i humiliar davant de tots els seus amics. Durant aquells llargs anys Dint va fer constants robatoris a la casa del compte, va matar al seu bestiar i va robar a poc a poc tota la seva fortuna.

Mirava com les seves riqueses desapareixien amb l'alegria que Hancok va mirar les cicatrius que les fuetades van deixar al jove. Mirava amb parsimònia com la zona on va néixer desapareixia, s'empobria i es tornava tant salvatge com als inicis de la creació.

Un dels seus robatoris més destacats va succeir el segon any que passava fora de casa. Era una suau nit d'estiu, el poble celebrava una petita festa, ja que una colla de joglars van arribar al poble, una cosa molt poc comú en aquells temps. Fins i tot Hancok va anar a veure l'espectacle.

Durant el transcurs de l'obra, organitzada per vuit membres de la colla de lladres de Dandelion, Dint i el seu mentor van apropar-se al castell d'en Hancok. Amb la poca guàrdia que hi havia i amb el coneixement que tenia Dint del petit palau, va ser molt senzill pels experts lladres robar totes les pertinences que el compte tenia amagades. Però la cosa no va acabar allà, sinó que també van robar el que més estimava el compte, l'espasa que havia passat de generació en generació per la seva família.

A causa dels robatoris que hi havia a la zona, Hancok va maltractar i robar als pobres camperols que lluitaven per sobreviure, però quan ja no hi havia res a fer i tot estava perdut va arribar la pitjor notícia per al sever compte, que ja era denominat pels camperols com Hancok el maltractador, havia de pagar un gran impost al duc Aeryn perquè aquest volia començar una nova guerra.

A causa de la mala contextura econòmica de l'època, cap compte que servia al duc podia permetre's pagar tal impost i per això van decidir reunir-se al castell de Hancok per preparar una sublimació armada.

Ja havien passat tres estius des que Dint entrà a la colla de lladres i en aquest període el jove protagonista va aconseguir una notable fortuna, va guanyar una preparació militar que ni els més bons generals somiaven tenir i posseïa una basta tècnica amb l'espasa que el feia guanyar tots els combats en què havia lluitat, tots excepte els que feia contra Dandelion.

Per aquest motiu i aspirant a ser més a la vida que un simple lladre, va abandonar els boscos. Tres anys abans Dint va partir cap a Wheatmills sense diners, sense domini de l'espasa, sense aliments i molt menys amb un cavall. Ara partia equipat d'una gran quantitat de monedes d'or, la seva fidel espasa, provisions i un cavall, però sobretot i era el fet que més el va canviar, havia conegut a Dandelion, una de les persones que més el va influir a la seva vida”

Un fort tro va fer moure les parets de fusta de la fonda Pedra Fita. Cob va interrompre la seva història. Els clients van començar a riure degut, segurament, a l'alcohol que havien begut aquella nit i el jove ajudant del vell va aproximar-se a la finestra amb cara de preocupació.

-Una altra vegada aquesta fotuda tempesta, aquest any ens sortirà l'aigua per les orelles!- va exclamar el jove.

-És tard i ja hem de tancar, continuaré amb la història de Dint demà, us ho prometo- va dir Cob.

Els clients amb crits de lamentació i de queixa van agafar les seves mudes d'abrigar, insuficients pel fred que feia, i es van dirigir cap a la porta del local.

Després de molts intents, sense èxit, d'obrir la porta per part dels clients el jove ajudant d'en Cob va apropar-se a la porta i va veure que per culpa del fang que la pluja havia provocat la porta no es podia obrir.

-Què fem, Cob? Haurem de passar la nit aquí tancats!- va dir el fidel ajudant del vell.

-No us preocupeu, demà al matí intentarem sortir de nou. Ara per ara veig que és impossible desencallar la porta i el més intel·ligent per la nostra part seria descansar, avui ha sigut un dia llarg- va dir Cob.

El jove va córrer cap a la foguera posant-li més llenya per impedir que el foc s'apagués i mantenir la calor dins de la fonda.

El vell va pujar les escales del local que estaven allunyades del taulell i eren quasi invisibles per a qualsevol persona. Al segon pis de la fonda era on en Cob guardava els aliments i tenia un llit per situacions com aquesta.

En Cob amb parsimònia i amb el lent caminar dels vells, va anar pujant d'una a una les escales del local. En pocs instants es va fer invisible a la vista de les ànimes que eren presents al primer pis.

El vell va posar-se una muda còmode per dormir que tenia allà guardada i va posar-se dins el llit. El segon pis era fred, fosc i humit, el soroll de la pluja se sentia amb força i les goteres feien palpable el mal estat del pis superior de la fonda.

Mentre això passava, el fidel ajudant de Cob intentava aturar als clients que, ja mig borratxos, intentaven robar les begudes alcohòliques de la fonda Pedra Fita.

Els crits constants del primer pis van impedir a Cob entrar en un estat de son, i ell veient que seria impossible adormir-se va decidir baixar al primer pis per continuar narrant la història.

-Calleu, calleu. Com que veig impossible que em deixeu sortir seguiré relatant la vida de Dint- va dir Cob. I la història continua així: