Tardor 26 d'Octubre de 1992.



La llenya cremava en aquella nit freda de tardor, la mare jeia a la butaca, mentre escoltava la ràdio, i jo tot encuriosit vaig dirigir-me al despatx, on vaig tenir aquella estranya visió que m'impedia pensar en altra cosa que no fos allò, en fi, vaig pujar les escales que portaven a aquell vell despatx, ple de mobles tapats amb mantes blanques i pols. La porta estava entreoberta, deixant passar la brisa del vent d'una de les finestres obertes d'aquella sala tan tènebre. Vaig entrar-hi i vaig deixar-me portar per les primeres sensacions que van invair-me quan vaig veure aquelles imatges tan terribles la primera vegada. Vaig començar a explorar aquells pocs metres quadrats d'habitació, i vaig tancar-hi la finestra que produïa aquell fred intens que feia posar-me la pell de gallina, vaig treure les mantes plenes de pols, que cobrien aquells mobles de fusta de roure, gastats pel pas del temps, tots em van semblar vells i atrotinats, menys un, un de marbre, amb tocs daurats i platejats que destacava entre els altres, vaig passar els palmells de les meves mans sobre el llis marbre, i vaig notar una sensació agradable, de familiaritat. També hi havia uns calaixos, vaig intentar obrir-los per saber el que hi havia, però era necessari una clau per poder obrir-los, i res va servir-me d'ajuda. Així que ja no hi podia fer res més enllà, vaig girar cua i me'n vaig anar... Quan ja anava a sortir d'aquella sala a la qual m'havien prohibit l'entrada, l'impacte d'un objecte de metall contra el terra em fa reaccionar i em va fer girar per saber que havia caigut. Una clau d'or una mica desgastada, em va cridar l'atenció, estava a terra, havia caigut d'aquell vell moble de tonalitats platejades i daurades que m'havia agradat tant. Era aquella la clau per obrir aquells calaixos de fusta? Era la resposta a aquell misteri que em feia tornar boig? No m'ho vaig pensar dos cops i vaig posar la clau per obrir el primer calaix, res. Vaig intentar-ho amb el segon calaix i aquell va ser el correcte. Papers i més papers, vaig sentir un soroll, i després passes, era ella, així que vaig agafar tots els papers que vaig poder i ràpidament em vaig amagar sota les velles mantes plenes de pols que cobrien aquells antics mobles.



La porta es va obrir i va entrar la mare. Es va seure en una de les cadires d'aquella sala fosca i tenebrosa, vaig començar a sentir gemecs i plors que van provocar-me un sentiment de pena i culpa, encara que no sabia la raó per la qual plorava.



- Joan, tant de bo fossis aquí, amb mi, amb ell, amb tots nosaltres, no hi ha hagut dia que no pensi en els teus ulls marrons i les teves mans acariciant la meva pell, et necessito, m'és molt difícil carregar amb tot jo sola, no em queden forces per continuar endavant.







Des que ens vas deixar en aquell incendi, tot ha canviat, jo tinc atacs d'ansietat, i el nostre petitó, L'Eugeni, està sotmès a un estrany cas d'amnèsia que rarament se’n sortirà. Et necessito, necessito aquell home que m'animava sempre i em feia costat. Per què vas haver de ser tu? T'ho explico a tu perquè ets l'única persona amb qui puc parlar i confiar, encara que ja no siguis aquí. Et porto sempre al cor, sempre t'hi he portat i sempre t'hi portaré.







Incendi?... No entenc res, estic tremolant, suant i el cor em va a mil.



La mare sempre m'ha dit que el pare va haver de marxar a la guerra quan jo vaig néixer.No sé què està passant, però el que sí sé, és que he estat vivint en una mentida tot aquest temps. Ja no puc estar més aquí, necessito fugir, córrer, anar lluny d'aquí i pensar, pensar molt. Així que surto corrents de les mantes que em tapaven a mi i als vells mobles, i vaig directe cap a la porta d'entrada, ja res em pot aturar. Sento a mesura que m'allunyo d'aquesta casa, els crits de la meva mare, com plora desconsoladament i com em demana que torni. Però, ja no hi ha marxa enrere, ara, ja és massa tard.







Busco refugi en l'única persona en què confio ara mateix, i em dirigeixo a casa d'en Pep, espero que ell em pugui donar respostes a totes les preguntes que em formulo, ell era el millor amic del meu pare, alguna cosa ha de saber.



Arribo en una casa antiga, hi ha llum a les finestres, i sento música dins d'aquella llar. Truco a la porta de fusta, i al cap de pocs segons sento passes que s'hi aproximen tot dient.



-Qui és?



-Sóc l'Eugeni, obre si us plau, és urgent.







Mentre repetia aquelles paraules vaig poder sentir des de l'altre costat de la porta la seva respiració lenta i pausada. Al final es va decidir i va obrir la porta, em va convidar a entrar i em va dir que seiés a la butaca. Semblava cansat, damunt la tauleta del menjador hi havia una copa amb una mena de licor, no em va sorprendre el desordre, ni la pudor d’alcohol.







-Què és tan urgent, Eugeni?



-Ho sé tot, l'incendi, la mort del pare...



-No sé de què em parles, noi.



-Vinga! Sou tots una colla d'hipòcrites i egoistes, que només penseu en vosaltres mateixos i no en els meus sentiments.



-Qui t'has pensat qui ets, per parlar-me així? Ets un mocós! Fora d'aquí i no tornis mai més!



-Així soluciones tu els problemes, ofegant les penes en alcohol. Que si no fos per mi i en tota la gent del barri que t'ajuda, ja estaries sentenciat, i el bar, aquell negoci que la teva dona va obrir amb tantes il·lusions, ja estaria tancat des de fa temps. Que no fas més que queixar-te i deixar-te arrossegar pels problemes. Clar que és difícil, la mort de dos estimats, però ells no estarien contents de veure tot el que estàs fent ara. Així que sigues valent i afronta la realitat tal i com és!







Em va pegar una bufetada que em va deixar clar que aquell home no canviaria. Vaig seguir corrent, fins que vaig sortir d'aquella casa, que estava invaïda per la tristesa i l'alcohol. La sorpresa va ser quan vaig sentir les sirenes dels cotxes de policia, la mare els havia trucat per venir-me a buscar. Vaig córrer encara més, i em vaig endinsar al bosc, allí podria estar tranquil. Les meves cames ja no podien més, després de tots aquells sentiments acumulats, em vaig estirar a l'herba humida i vaig tancar els ulls, necessitava aire pur. Tenia fred, em vaig posar les mans a les butxaques per agafar calor, hi havia alguna cosa. Eren aquells papers que havia agafat al despatx feia unes hores. Encara que estava molt cansat, la curiositat em podia. Vaig començar a llegir-ho tot, hi havia moltes factures i molts contractes de negocis de la fàbrica. Quan pensava que res em podia ajudar, un sobre de color vermell em va cridar l'atenció, semblava una carta. Estava escrita pel pare, tal i com indicava la firma. Vaig començar a llegir-ho tot...







"Em persegueixen. M'han amenaçat de mort. Us escric aquesta carta perquè vull que sapigueu que us estimo molt, no us prengueu això com un comiat sinó fins una altra. He de marxar, per vosaltres, per la fàbrica, per tot. Això em costa molt de confessar-ho, perquè no és gens fàcil. Però, hi ha cops a la vida que per poder tirar endavant algunes coses, n'has de deixar enrere unes altres. Fa temps vaig cometre un crim, un delicte, vaig fer una cosa que no hauria d'haver fet i ara estic pagant les conseqüències. No va ser gens fàcil crear la nostra fàbrica, ja que per fer-ho, vaig haver de deixar enrere la meva dignitat i els meus drets. En aquella època encara érem pobres i els diners no queien especialment del cel, així que un dia, mentre servia aquell senyor tan ric que m'havia contractat per fer de servent, vaig agafar tots els diners i totes les relíquies que vaig trobar a cada habitació d'aquella gran mansió. I aquells diners robats van ser el començament, del que avui en dia coneixem com a Fàbrica Serra. Per això, en aquesta carta us demano perdó per les mentides i per tot el que pugui passar a partir d'ara. Finalment, dir-vos que sou i heu estat el més important per a mi.







El vostre estimat Joan."







Les llàgrimes em cauen dels ulls, ell, el meu pare, va ser molt valent explicant-ho.







Sento veus, és la policia. Corro, no puc quedar-me aquí.







Alguna cosa fa que m'aturi. És el soroll de les sirenes i la veu dels policies. De sobte, tot s'atura. El meu cos no es pot moure i jo no puc pensar en res. Veig foc, flames, fum, en Pep, policies, desesperació, i llavors ho recordo tot, m'apareixen totes les imatges al meu cap com si fos una pel·lícula projectada al cinema del meu poble. I de sobte torno a viure aquell fred d'hivern, d'aquell 16 d'abril de 1984, el dia en el qual tot va començar i a la vegada tot va marxar.







Em quedo quiet, allà, enmig del bosc i amb la policia al davant, a poc a poc tot desapareix, el fred, els arbres, les llums de les sirenes, tot, ho veig tot negre i fosc, no sé on sóc.







La foscor desapareix, i a poc a poc, començo a distingir mobles, i al fons veig aquell moble que tant m'havia cridat l'atenció, sembla que estic al despatx de la fàbrica, tot és estrany, però no em puc moure, així que observo amb tranquil·litat cada racó. Els mobles no estan tapats amb cap manta, i ja no sembla la mateixa sala fosca i tenebrosa, Perquè hi ha molta lluminositat, a la taula més gran hi observo papers, plomes al seu tinter i un telèfon. Em deixo portar per l'aroma i la tranquil·litat, de sobte, entra un home, porta corbata i va vestit molt elegant, tanca la porta i s'asseu a la butaca tot observant la pila de papers de damunt la taula, obre un calaixó i hi treu una ampolla amb un contingut taronjós a dins, també hi treu una copa i hi posa un dit de la beguda de l'ampolla i se'l veu amb força, sembla preocupat i desesperat. Passen uns minuts i entra un altre home, també amb corbata, saluda al primer home que ha entrat.







- Ets escòria, no saps qui sóc? Espera que et faig memòria, jo tenia un servent, un dia va desaparèixer, i no he tornat a saber mai més d'ell, just quan va desaparèixer vaig trobar a faltar una bona quantitat de diners, uns anys després m'arriben notícies que el meu servent ha aparegut, i ara té una fàbrica, per concretar, la millor fàbrica de teixits de tota Catalunya, casualitat? No crec.







-No entenc res, s'ha equivocat de persona, aquesta fàbrica l'he heredat del meu avi, i perdoni que li digui però jo mai he fet de servent.







- No em prenguis el pèl, tu et penses que sóc imbècil? Per culpa teva he perdut clients i inversions a la meva empresa, m'has arruïnat mentre tu tens èxit i més èxit gràcies a mi, però que sàpiguis que no ho penso permetre.







L'home surt fora, i quan torna a entrar porta alguna cosa a les mans, sembla una mena de bidó de color vermell, llavors comença a estendre el líquid de dintre el recipient per tot el terra i els mobles, a continuació treu una caixeta de la seva butxaca, són llumins! El meu pare està cridant, està espantat i no sap com actuar N'encén un, i el deixa caure, es produeix un efecte dominó, les flames del llumí es propaguen per tots els racons, l'home surt corrents de la sala i hi tanca la porta, tot encallant-la amb un bastó de fusta. No pot ser, començo a suar, a plorar, però no em puc moure començo a cridar i a cridar, però res…Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons... Sento cops que provenen de la porta, són policies, estan intentant tirar la porta a terra, però a causa del bastó no poden. Sento també la veu d'un nen petit, que crida al seu pare amb totes les seves forces, qui és ell? Que hi fa allà? La veu del nen em recorda a algú i també la cara d'aquell home, que a poc a poc, seria invaït per aquelles flames i després ja només quedarien les seves cendres. I de sobte, com si els meus ulls tornessin a veure, com si la meva memòria tornés a mi, m'adono que aquell home que s'ofega, és ell, en Joan, el meu pare, i jo estic amb ell, al seu costat, sentint-lo més a prop que mai, com feia temps que no el sentia. Em començo a ofegar, estic marejat, necessito aire pur, començo a tossir forçadament, les meves cames no s'aguanten dretes, he inhalat massa fum. Així que l'únic que puc fer és esperar a que les flames s'apoderin de pare i fill, però l'únic que em tranquil·litza és estar al seu costat...







Obro els ulls, on sóc? Estic al cel? Ràpidament me n'adono que no és així, em trobo un altre cop en aquella blanca i freda habitació d'hospital, estic estirat en un llit, entra un home vestit de blanc, és el doctor. Jo faig un bot del llit i començo a demanar ajuda desesperadament. El doctor em diu que em calmi, però no puc, necessito parlar amb la policia, ho he de fer, pel meu pare. El doctor em pregunta què ha passat, però no tinc temps d'explicar-ho tot, així que surto de l'habitació, i em trobo a la mare, sembla preocupada, m'abraça molt fort, però jo li començo a explicar tot el que ha passat, ella s'asseu a la cadira de la saleta d'espera i es posa molt pàl·lida. No diu res, simplement agafa el telèfon mòbil, i truca a la policia. Ja estan en camí, ara és hora de fer justícia.







Els policies han pres nota de tot, milions de preguntes m'han formulat, però m'han dit que les visions estranyes que vaig tenir no són proves suficients. Llavors, recordo la carta del sobre vermell, així que la vaig a buscar a l'habitació i els l’ensenyo. Em confirmen que això és una gran prova, i que obriran el cas per investigar-ho.







Ha passat una setmana de tot allò i per fi puc respirar de nou, per fi sóc lliure. Et sents tan bé, quan tornés a estar amb els teus, quan t'adones de tot el que tens i del que no t'agradaria perdre mai, es quan valores més les coses. La mare i en Ferran m'han ajudat molt aquesta setmana, m'han fet entendre, que junts som invencibles. Em sembla que aquí s'acaba tot amics, això pensava jo, però de sobte, truquen a la porta. Obro la porta, és en Pep, tot seguit, m'abraça i les seves llàgrimes llisquen per la meva samarreta, em demana perdó i em promet que ha tornat per quedar-se, per ajudar-nos a la mare i a mi. Ara sé que tot anirà bé, o almenys ho penso, estic orgullós de ser com sóc, el record del meu pare, seguirà intacte, ja que, estimats companys, una flama mai s'apaga.