Hivern 16 d’abril de 1984.



Surt fum de la fàbrica, sento crits i veig gent corrent desesperadament, l’alarma comença a sonar, què està passant? Aparto la meva mirada de la pilota de futbol que llisca pel camp i em pessigo per comprovar que tot això no forma part d’un somni. Algú em crida, és en Pep. El millor amic i soci del meu pare, venia esbufegant intentant pronunciar alguna paraula, portava la roba bruta i la pell tacada de la negror del fum. Finalment, va aconseguir articular les paraules necessàries per assabentar-me que alguna cosa anava malament. Només em vaig quedar amb tres paraules: pare, despatx i foc. El cor em bategava molt fort, massa, tot el cos em va començar a tremolar. Les meves cames van començar a córrer, tenia por, molta por. Vaig arribar a la fàbrica, hi havia molta gent, molt foc i molta desesperació. En Pep em va agafar pel braç, intentant apartar-me del perill. Hi havia multitud de gent, però vaig aconseguir entrar-hi. Però no vaig poder anar molt lluny, perquè van aparèixer els bombers i la policia i entre crits i espentes, van fer-me fora. Quan vaig sortir, estava marejat, necessitava aire pur, vaig començar a tossir forçadament, les meves cames no s’aguantaven dretes, havia inhalat massa fum, vaig recolzar-me en el cotxe del policia que estava aparcat davant la fàbrica. Estava a punt de desmaiar-me quan una veu greu que provenia de dins del vehicle em va fer reaccionar.







-Agent 696, hi ha un home atrapat en una cambra, no hi podem entrar, la porta està encallada, estem intentant tirar la porta a terra, però res.







Em van venir més ganes de tossir i de plorar, no sentia els batecs del cor, m’ofegava, els meus ulls es van començar a tancar i una foscor profunda em va invair. Em vaig despertar en una sala blanca, freda i esgarrifant. A la meva dreta, vaig poder observar-hi una tauleta plena de medicaments, vaig girar el meu cap a la direcció contrària i hi vaig observar una noia jove i bonica, que entrava i sortia de la sala.







-Bon dia, Eugeni, ja t’has despertat?- digué la infermera.







-Sí, però… On sóc? Què ha passat?-vaig preguntar a la jove.







-Ets en un hospital, has inhalat molt fum a cause de l’incendi,com et trobes petit?-va respondre en un to molt tendre.







-Un incendi? No entenc res, què està passant, qui sóc, on sóc, per què sóc aquí!!- vaig cridar confós.







Vaig veure com entraven dos homes a l’habitació, em van agafar amb força, mentre la dolça noia sostenia una xeringa de la tauleta de medicaments, poc a poc, vaig començar a dormir-me, ja no em quedaven forces per deslliurar-me d’aquells homes, ni de parl…..







-Doctor, doctor, el noi s’ha despertat, sembla que no recorda res de l’incendi a la fàbrica, està molt desorientat, ara l’hem sedat, però la dosi és molt baixa i no aguantarà molt més.







-Això sembla un cas d’amnèsia dissociativa a causa d’un fort episodi d’estrès, en aquest cas l’accident a la fàbrica, però per assegurar-nos farem unes proves, quan desperti, explica-li que ha tingut un accident, però no li diguis res de la possible amnèsia, ah, i sobretot, no pot saber el que li ha passat al seu pare.







-D’acord doctor, això és el que faré, ja l’aniré informant.







Varen passar els minuts, i l'Eugeni es va despertar, semblava que estava més tranquil, però seguia sense recordar res. Com que aquest fet estava preocupant els doctors, van decidir sortir de dubtes i saber si era per fi un cas d'amnèsia.







M'ha vingut a buscar la mateixa noia jove d'abans, em diu que l'acompanyi, em parla amb un vocabulari que no puc arribar a entendre, però em deixo portar per la seva dolça aroma que desprèn, i sense adonar-me'n estic estirat en una llitera a punt d'entrar en una mena de tub que ells anomenen TAC. Estic espantat, però ella em tranquil·litza, em diu que no em mogui i que tot anirà bé, em sento com un desconegut, no em reconec ni tampoc comprenc res, així que simplement tanco els ulls.







Obro els ulls, la veig allà plantada, em somriu tot dient-me que ja s’ha acabat, tot ha anat bé, em diu que d’aquí poc seré a casa, però jo no paro de formular-me la mateixa pregunta:



-Qui sóc?D’on vinc?...



Arribo a l’habitació, hi ha una dona de mitjana edat, sembla que m’espera, sembla trista. M’agradaria consolar-la si no fos que no l’havia vist mai. Amb lleugera timidesa, m’estiro al llit, mentre la dona de mitjana edat em saluda i pregunta pel meu estat.



-Hola Eugeni, com estàs estimat?- em preguntà afectuós.



-Perdona’m però no recordo res.-Li vaig respondre.



Vaig notar com unes llàgrimes li regalimaven pel seu rostre, amarat de dolor.



En aquell estrany moment entrà el metge acompanyat de la infermera, però no era la mateixa jove bonica d’abans. Van demanar-li a la trista dona que l’acompanyés a fora. Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé.











“Han passat 8 anys des que el metge va confirmar l’amnèsia dissociativa de l’Eugeni, el meu petitó, porto vuit anys sense ell, sense aquell nen que somreia per qualsevol cosa, aquell nen tan innocent, que es pensava que les guerres i la fam acabarien algun dia, tinc l’esperança que algun dia tornarà, i m’abraçarà tan fort que em farà oblidar tot el dolor que porto carregant des d’aquell 16 d’abril.”