“Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons…”







-Eugeni! Eugeni!- cridà en Ferran Gómez







En aquell moment, la meva confusa ment tornà a la realitat, i llavors en Ferran entrà a l’habitació on em trobava immers en els records, no sabia ben bé el que havia pogut ocórrer però estava segur que no seria l’última vegada en veure-ho. Els pèls de punta se m’havien posat en veure una figura familiar en aquella cambra, on les flames s’apoderaven de cada racó deixant un cadàver i tot de cendres repartides.







-Eugeni què collons et passa! Estàs sord o què? Fa estona que t’estic cridant, afanyat que farem tard, i no precisament per culpa meva. -digué en Ferran una mica enfadat.







- Ostii! Ja ni me n’enrecordava que havíem d’ajudar a en Pep al bar!- vaig respondre en un to preocupat.







El meu cap donava voltes al que m’acabava de passar, no m’ho podia creure. Vaig intentar encaixar totes les imatges que vaig poder observar en aquella extranya visió que m'havia deixat sense paraules. Tot fou tan ràpid que va ser com un malson. Però alguna cosa em deia que era tot tan real com jo em dic Eugeni Serra. O potser no. Potser estava desvariant i el que deia era només fruit del cansanci acumulat. Ja sabeu, res és el que sembla.







Mentre ens dirigíem al bar em mirava al Ferran, semblava trist i melancòlic, alguna cosa li devia passar, però no li vaig donar importància a causa que jo ja tenía prou problemes que em rondaven pel cap. En arribar al bar vam veure a en Pep assegut a la barra bevent vi. En Pep era un home gran i grassonet, era com el meu segon pare, perquè ens va ajudar molt a la meva família,després d'aquell fet que no goso recordar. La vida no l’havia tractat gens bé, poc temps després d’haver-se casat amb l’amor de la seva vida, la Carme, ella morí de càncer, era una jove bonica i molt intel.ligent, que feia tornar boig a en Pep. Va ser molt dur per ell veure com perdia a la persona que més estimava, però això no era tot, una setmana després de la tràgica notícia, un fiat 600 va xocar frontalment contra un camió de mercaderies, on hi va morir un noi jove de 24 anys, l’autòpsia va determinar que la víctima de l'accident automobilístic fou el seu fill, en Joan, que viatjava a 100km/h, quan sortia de la feina enfadat, a causa que l’havien despatxat. Les primeres setmanes van ser com un túnel fosc sense sortida per a aquell home de cabell blanc i dolç somriure, que et deixava bocabadat amb les seves anècdotes tan curioses de la seva infància. Ell ja no era el mateix, s’havia tornat un ésser menyspreable i tancat, no et mirava als ulls, ni et somreia, no era feliç, tampoc no parlava amb quasi ningú, només amb el repartidor de licor i prou.







-Bona tarda Pep- va dir en Ferran contemplant el desordre del bar.







-Ja us he dit mil vegades que no cal que vingueu a ajudar-me coi!- va contestà en Pep amb la mirada perduda en les gotes de vi que regalimaven per la copa.







Aquelles paraules es repetien dia rere dia, però nosaltres no li fèiem cas i ens dirigíem a salvar aquell bar que mica en mica s’ensorrava. En Pep sempre rebutjava la nostra ajuda, no volia ser ajuda’t per ningú. Segons ell podia carregar amb tot ell sol, quan en realitat era el qui més ajuda necessitava.







Cada glop de vi d'en Pep era una taula neta i cada renec una comanda servida, es podria dir que en Ferran i jo érem com àngels caiguts del cel, per molt que ell no acceptés la nostra ajuda, ell volia que algú li donés un cop de mà, per molt que les seves paraules fossin negatives nosaltres sabíem que en el fons s'amagava un raconet d'optimisme i alegria, podria ser molt petit, però hi era, nosaltres confiàvem plenament en el fet que encara hi quedava una part d'en Pep del passat.







Mentre estàvem netejant aquell antre, en Ferran no parava de xiuxiuejar, fart d’aquesta tensió que es podia tallar amb ganivet vaig decidir que era necessari tenir una bona conversa amb el pesat d’en Ferran. Ell no em parava de dir que en Pep no podia seguir així, i que alguna cosa havíem de fer si volíem que tornés aquell home que explicava històries divertides i ens feia riure fent de les seves. Us prometo que durant una estona el vaig estar escoltant atentament, però vaig acabar perdent-me entre els dubtes i les milers de preguntes que no paraven de passar-me per la meva recargolada ment, dubtes que s’havíen creat a partir d’aquell fet tan caòtic, qui era aquell pobre home de l’habitació en flames? Quina relació tenía amb mi?......







Entre taula i taula i client i client, vam marxar del bar passades les 12. Estàvem morts, les cames no ens aguantaven i suplicaven un descans, de tot allò hi va haver una cosa bona, i era que havíem aportat el nostre granet de sorra ajudant en Pep, però també hi havia una mala notícia, que encara quedava molt camí fins a casa i estàvem baldats. Així que l’unic que podia fer era pensar que demà seria un nou dia.