Dia 53 (dijous 10 de febrer de 1964)

Fa tres dies, i ja trobo a faltar aquells ulls verds com prats acabats de tallar i aquella melena llisa rossa i frondosa com l'Amazones. En canvi, suposo que ell ja no vol saber res més de mi després del que vaig fer. Sento una culpa enorme que ja no té marxa enrere. L’únic que puc fer ara és deixar d’enviar cartes i deixar d’espiar-los però m’agradaria que coneguessin el motiu pel qual ho vaig fer. Aquests dies no he sortit de casa a causa de les cremades i per evitar trobar-lo. Em trobo molt malament. Ja no penso escoltar més converses seves.

Em sento tan malament pel que els hi vaig fer... de manipular-los d’aquella manera, com si fossin titelles d’un gran espectacle que jo controlava

Ja no sóc com abans.


Dia 55 (dissabte 12 de febrer de 1964)

Ja no puc més, no aguanto més sense veure’l, l’estimo, però ara no sé on trobar-lo, vull parlar amb ell, vull tornar a sentir-lo aprop, vull tornar a mirar-lo. Però sé que ell no em voldrà tornar veure així que l’única esperança que sàpiga la veritat és enviant-li una carta.


Dia 56 (diumenge 13 de febrer de 1964)

A la tarda he anat a deixar la carta a correus, m’ha quedat així:

Hola Ignasi,

sé que a hores d’ara no voldràs saber res de mi, però dóna'm una oportunitat per explicar-me.

Quan em vaig assabentar d’aquest “negoci” que portava en Henry Morgan, el de debò, vaig voler enviar-vos una carta per tal que executéssiu l’home calb, per assumptes personals, (això ja ho saps per la tinta i les lletres de la màquina d’escriure del meu escriptori que vas veure el dia que vam quedar) per això quan vam anar al teatre no vaig dir el meu nom, realment és Maria i no Carolina, no podies sospitar res de mi, al principi només va ser una gràcia acostar-me a tu, vaig aprofitar que estaves begut, però al dia següent te’n recordaves de mi, al final em vaig enamorar. Jo sabia que en Marc sospitava de mi, però em seguia arriscant per poder estar amb tu.

Com sé que no em voldràs veure m'acomiado per aquí.

Fins mai Ignasi,

Maria.


Dia 90 (dimarts 24 d’abril de 1964)

Porto el compte enrere des de l’últim dia que ens vam veure, per ser exactes 40 dies. Tinc por de baixar al carrer. Cada cop que em creuo a un home, em penso que és ell, tothom em recordo a ell, i sempre vaig mirant a tot arreu per si el trobo. No m’importa el que la gent pensi, només el vull a ell. No sé si haurà rebut la carta o tan sols si l'haurà obert. Això és el que em tortura més, no saber la veritat.


Dia 120 (divendres 17 de maig de 1964)

Em començo a trobar veritablement malament. Sento veus i sorolls que suposo que no existeixen. També escolto la seva veu. No sé què em passa. He anat al metge i m’han fet unes proves, només penso en ell, no estic en aquest món, estic somiant desperta tota l’estona. En un parell de setmanes em diuen els resultats. Estic tranquil·la, sé que no em passarà res greu, segur que no. Encara que el metge diu que no és normal que em passi les setmanes tancada a casa, torturant-me pensant en ell, en la seva vida i en que pot haver conegut a una altra noia. Penso en com l'Ignasi pot haver seguit endavant sense mi, perquè jo no puc.


Dia 130 (dilluns 28 de maig de 1964)

Avui he anat al metge. No m’agrada anar al metge, l’olor a desinfectat, la gent tossint i esperant a les sales d’espera. El soroll de les sabates de les infermeres repicant contra terra de marbre… Em porta mals records. Quan he entrat a la sala del metge, m’ha fet seure, i m’ha començat a parlar dels resultats, m’han dit que per saber exactament m’havien de fer una entrevista psicològica, algo nou que havien importat de fora. Els resultat eren molt estranys. Així que després d’haver esperat una hora asseguda en aquests bancs tant incòmodes de les sales d’espera, una infermera m’ha fet passar a una altra sala on he segut davant d’un metge ens separava una taula blanca, però per a mi era com un mur, em sentia petita davant d'aquell home d'aspecte seriós.

Ens hem estat en aquella habitació tres hores llargues. Ha començat parlant-me del meu cervell, que hi ha una part deformada físicament. Psicològicament també afecta la relació amb els meus pares. La meva infància no va ser fàcil. El metge m’ha dit que potser relaciono coses del passat amb pors que tinc ara. Quan la meva mare va morir no vaig tenir amb qui estar, el meu pare em va enviar el dia després del seu funeral a un orfenat, mai des d'aquell dia el vaig tornar a veure, potser és per això que tinc por d’haver perdut a l'Ignasi com el vaig perdre a ell.


Dia 140 (dimecres 6 de juny de 1964)

Avui a la revisió mèdica m’han dit que m’hauran d’ingressar en un centre, “d’aquells en els que estàs en una habitació, tens temps de pensar, calmar-te i estar amb tu mateixa” em va dir el doctor quan tothom sap que et seden fins que no pots més, amb res punxegut perquè no et fereixis parets toves i amb un llit fet de formigó.

Encara que després de tot això, jo sé perfectament que és un manicomi. Demà m’ingressaran.


Dia 141 (dijous 7 de junys de 1964)

És de matinada. Avui no he pogut dormir per on aniré a parar, sé que el que em queda de vida, un cop hi hagi entrat, no hi tornaré a sortir. Per l’escletxa que queda sota la porta, la qual dóna al passadís, s’escola l’aire fred de la nit, el terra és fred i al caminar descalça, se’m gelen els peus, però igualment segueixo caminant per l’habitació, sense rumb, fins que m’aturo i sec al llir. M’he passat tota la nit així metres pensava en l’Ignasi clar, però em volia acomiadar de la via normal.

Ja es feia de dia i només pensava en una cosa “Manicomi “ aquesta paraula em sona a buida, silenciosa i demolidora. No paro de pensar en en l’Ignasi, només vull que torni tot a començar i no equivocar-me com ho vaig fer. Només el vull a ell, vull tornar-lo a veure, tornar a passar tardes junts, escapades sorpresa al teatre i passar-m'ho bé. Deixar-me anar i que el temps se’m passi volant.


Dia 150 (dissabte 16 de juny de 1964)

Ja estic interna des de fa 9 dies, als primers dies, cada vegada em donaven més pastilles. Jo m’hi negava. Ho he intentat i intentat, però la seva tàctica és bona, o bé m’injecten amb agulles directament o bé em posen pastilles a l’habitació i em diuen que no menjaré fins que no me les hagi empassat totes, he provat de no prendre-me-les però tenia massa gana encara que el menjar que donen allà és veritablement fastigós.

No puc viure així, no tinc consciencia durant gairebé tot el dia. Les pastilles m’aixafen, em fan sentir dèbil. Em quedo tot el dia sense moure’m, sense poder sortir de l’habitació, estirada en el “llit” que de vegades el terra sembla més còmode, sense consciencia. No tinc finestra en la meva habitació. I des de que estic aquí que no he tornat a sortir a fora. No he mantingut cap contacte amb ningú. Excepte amb la mà que em passa el menjar pel forat de la porta, per mala sort, aquest només es pot obrir des de fora.


Dia 170 (dimarts 6 de juny de 1964)

Tots aquests dies no he estat persona, i encara no ho sóc. Aquest estiu és molt calorós i en aquesta habitació no hi ha cap obertura, és una caixa amb una comporta que s’obra uns centímetres perquè passin les pastilles i després el menjar. No aguanto més aquí tancada. Només vull tornar-lo a veure.


Dia 180 (dijous 16 de juny de 1964)

Aquests són els meus únics esforços per escriure el meu diari. Ja fa uns dies que no em puc moure. M’estic morint. Només el vull a ell perquè em protegeixi, em cuidi, m'abraci...

Aquest serà segurament l’últim dia que escriuré, ja ve la meva hora d'anar-me'n a l’altre barri. És hora de descansar. No he tingut una vida de somni però sempre m’he conformat amb el mínim. Els meus únics desitjos són que el meu diari es faci arribar a: Ignasi Calvet.

Quan llegeixis això entendràs el meu cor.

Adéu.


Dia 970


Uns policies entren a casa l’home, intercanvien poques paraules, i li entreguen una petita llibreta. L’home seu a la taula on roman el seu fill i comença a llegir, mentre una gota d’aigua dolça brota del seu ull esquerre.