Dia 40 (dissabte 29 de gener de 1964)

Avui crec que m’han descobert. Durant aquests dies les converses que he escoltat de l’Ignasi i en Marc eren sobre els dos jos, la Carolina i en Henry Morgan. També el comportament de l’Ignasi ha canviat. Durant tots aquests dies en Marc li ha dit:

“Qui és aquesta Carolina?” o “És molt misteriosa aquesta carolina per el que m’has explicat, no t’ha explicat res sobre ella encara, no?”

Encara que l’Ignasi no sembla creure’l gaire.

Dia 43 (dilluns 31 de gener de 1964)

Avui el dia ha estat molt confós: Pel matí semblava un dia normal fins que ha arribat una carta, però aquest cop no era meva, els hi ha arribat una carta amb un sobre molt semblant al meu però aquest cop tot estava diferent, la lletra era diferent i era una mica més gran el sobre. De seguida que en Marc la va rebre i veure, es va esperar a l’Ignasi per obrir-la. El va cridar per tota l’habitació de l’hotel que havien llogat (ja que van veure que l’operació s’allargaria) fins que el va trobar.

-Què són tots aquests crits? Què passa?

-Mira Ignasi, mira el que he rebut!

L’Ignasi es va quedar sense paraules. Els dos estaven molt sorpresos, però no pel fet de que haguessin rebut una carta, sinó perquè sabien que hi havia a dins i alguna cosa no anava bé. Els dos sense dir res ni la necessitat de fer-ho, van anar a la taula del menjador i es van seure un al costat de l’altre. Aquest cop l’Ignasi la va obrir i la va llegir en veu alta:

“Estimats companys,

Us comuniquem que dilluns 24 de gener a les 7:55 del matí, el vostre cap, que es feia conèixer com a Henry Morgan va morir per causes secretes i informació que no us podem donar a conèixer. Encara no ho sabem però us avisarem sobre qui us donarà les instruccions a partir d’ara. Dintre d’un parell de mesos us tornarem a enviar més objectius.

Cordialment,

Cap provisional”

L’Ignasi i en Marc es van quedar en silenci fins que van trucar a la porta. Cap dels dos es va aixecar. Van tornar a picar a la porta. No es van moure. Van tornar a picar, aquest cop en Marc es va aixecar, va anar cap a la porta i la va obrir i va entrar el carter, van tenir una conversa molt breu i se’n va anar després de donar-li un sobre a en Marc.

Aquest cop ja estaven en estat de shock, mai abans en tots els cops que ho havien fet abans els hi havien enviat dues cartes en el mateix sobre.

Així que lentament en Marc es va acostar a la taula on restava el seu company, els dos estaven molt desconcertats, no parlaven. Fins que finalment van obrir el sobre:

“Bon dia!

S’acosta la data del dia decidit així que d’aquí uns dies us enviaré tots els materials que necessiteu, aquell serà l’últim missatge que us enviaré abans del dia de l’assassinat. Després parlarem de quant cobrareu.

Henry Morgan,

31 de gener”

Ara sí que els dos s’havien quedat muts, la ment de cadaú d’ells estava donant voltes per trobar sentit a allò però cap de les dues el trobava.

Al final després d’uns minuts van ser capaços d’articular alguna paraula:

- Escolta, Marc, no té sentit tot això…

- El nostre cap ha mort i un dia després ens envia una carta… què està passant?

- Aquí hi ha gat amagat!

- ...I l’hem de trobar!

Ara sí que l’havia feta grossa! Els hi havia enviat una carta just quan el seu cap de veritat havia mort, ara tot el pla s’havia anat en orris. No s’havia aquesta informació!

Ara estan molt confosos els dos així que no seguiran amb el pla, estic molt estressada, no sé què faran ni jo què fer. He de pensar ràpid, si els envio una altra carta ja no creuran, el millor que puc fer és estar un temps sense dir res i ja oblidar-me del pla que tenia pensat fer…

Dia 50 (dilluns 7 de febrer de 1964)

Avui m’he llevat amb una sensació agredolça, ja que se suposava que havien de matar a l’home però per altra banda he quedat amb l’Ignasi per la tarda, i aquest cop ve a casa meva, així que per aquesta banda estic contenta però preocupada també perquè en Marc no està molt convençut de qui jo dic ser, ja que l’altre dia van mantenir aquesta conversa:

- Ignasi has tornat a veure a la noia aquella… com es deia?

- Carolina, fa molt que no la veig, hem de tornar quedar.

- Ja però no saps res d’ella, no saps on viu ni res de la seva vida personal

- Ni ella de la meva, i què?

- No sé, a mi no m’agrada gaire aquesta Carolina…

A part d’aquest diàleg n’han tingut de semblants, i em sento malament per haver de mentir a l’Ignasi però sinó no podria acabar el pla… ara ja és igual, encara que si li explico la veritat s’enfadaria així que no li explicaré però em dol no fer-ho.

Quan ha arribat a casa meva, li he ofert unes begudes i hem estat xerrant una estona, després li he ensenyat la casa, la petita sala d’estar amb el sofà i la taula on menjo amb el meu material de treballar per sobre però recollit, també hi ha tres habitacions més, un lavabo ben simple, la meva habitació ben endreçada i la cuina que està comunicada amb el menjador .

Ens hem assegut en el sofà de la sala d’estar i hem estat una bona estona parlant, després ell s’ha quedat a la sala d’estar quan jo he anat a la cuina per fer un te i un cafè. I el que ha passat després no m’ho esperava absolutament ja que aquest cop és un dels que més hem parlat i ens ho hem passat d’allò més bé.

Quan he tornat de la cuina amb la safata a les mans he trobat a l’Ignasi molt neguitós com si alguna cosa molt greu li hagués passat, estava dempeus al costat de la meva taula on treballo, parlava sol xiuxiuejava, semblava boig i es s'ha girat, m'ha vist i venia cap a mi. Jo tenia por i he reculat un parell de passes però ell continuava caminant cap a mi, em passa de llarg mentre diu coses i mira cap al terra, tenia un comportament ben estrany però les úniques paraules que he sapigut distingir van ser: “me n'he d’anar”. Ha passat tan ràpid i tant bruscament pel meu costat que m'ha empès i m'han caigut les tasses de té i de cafè per sobre i m'he cremat, la catifa que tenia sota els peus va quedar tota bruta, però no vaig poder netejar-la, havia d’anar al metge, la panxa, el pit i les cuixes, estava tot vermell, era on m’havien caigut les tasses i em dolia moltíssim quan em tocava.

He hagut d’anar al metge perquè se’m començaven a fer butllofes. Durant tota l’estona que vaig passar allà encara estava xocada pel seu comportament i no sabia què li va fer canviar d’aquella manera tan dràstica el seu comportament però ho vaig saber quan vaig tornar del metge a casa i vaig veure que hi havia sobre la taula del menjador.