Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb que s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

- Sí, sí però vinga ara surt que estic descansant i entra fred.

L'Ignasi va tancar la porta rere seu i altre cop la calor va dominar l'estància, va restar immòbil durant cinc o sis minuts més a l'aigua bullent que ara havia disminuït la seva temperatura. Quan va haver decidit de sortir del lavabo va trobar-se amb l'Ignasi que estava assegut a la taula del menjador amb la mirada fixa a un sobre gran i marró tancat que tenia a les mans. En Marc es va seure al seu costat i sense preguntar ni dir res va prendre-li de les mans i el va obrir. Els dos ja sabien el que els hi esperava a l'interior però igualment estaven tan nerviosos com el primer cop.

- Aquí tenim les fotos, Ignasi. Té, agafa-les.

- D'acord, llegeix-te tu la fitxa.

Després d'uns minuts llegint i intercanviant materials ja tenien clar qui havia de ser el seu objectiu: un home calb amb celles poblades i negres com la seva barba frondosa; els cinquanta anys ja se li notaven per les arrugues de la cara. Es notava fàcilment que no tenia una vida molt ocupada per les marques de prendre el sol que se li marcaven en el rostre moreno.

Quan es pensaven que ja havien acabat de veure tota la informació, l'Ignasi va trobar una carta al fons del sobre, era una cosa que cap dels dos s'esperava, es va fer un silenci a la sala, i l'Ignasi va llegir-la:

“Bon dia,

Aquesta carta és confidencial, així que després de llegir-la cremeu-la si no us voleu posar de cap en un problema.

L’objectiu que se us ha encarregat, és buscat per tot el país ja fa uns anys per alguns agents però no ho han aconseguit. Heu de ser molt prudents, actuar correctament.

Us cau una responsabilitat enorme a sobre, però jo sé que vosaltres sou capaços d'aconseguir-ho.

Henry Morgan”

L'Ignasi i el Marc van encendre la llar de foc, i entre les flames va desaparèixer la carta que jo havia escrit.

Dia 3 (dimecres 18 de desembre de 1963)

Havien començat a espiar-lo per saber la seva rutina i quin era el millor moment del seu dia a dia per intervenir. I per entretenir-se van mantenir una conversa que em va tenir angoixat per uns instants:

-Escolta Marc, he estat pensant sobre la carta de l'altre dia.

- Digues...- Els va tallar la conversa el soroll fort dels cascs dels cavalls picant contra el camí de pedra que s'acostava a la casa, no vaig poder sentir res més. Des d'allà va sortir els seu objectiu.

Van suposar que venia de la ciutat perquè portava un moble d’un marca cara i única que només s’aconsegueix a la ciutat.

Ràpid va entrar a la casa i no hi va sortir fins al vespre quan va (anava?) al casino.

Dia 18 (dijous 7 de gener de 1964)

Després de diverses setmanes observant-lo, van decidir prendre’s dos dies lliures ja que ja sabien tota la seva rutina. Jo els portava observant tots aquells dies des de lluny, però vaig decidir entrar en acció.

Aquella tarda, vaig seguir l’Ignasi a una taverna i vaig seure a una taula prop de la barra on ell hi era, després de dues hores vaig observar que havia pres massa copes, per ser exactes set. Anava sol i vaig acostar-me a la barra amb l’excusa de demanar alguna cosa per beure. Mentre estava esperant ell em va picar l’esquena. Jo espantada em vaig girar i ell em va dir:

-Hola - L’alè li feia una pudor terrible a barreges d’alcohol.

-Hola, ens coneixem? - Vaig fer dissimulant.

-No però t’he observat tota l’estona i ets molt guapa.

Jo em vaig posar vermella i ell al veure-ho es va disculpar:

-Ho sento, l’alcohol em fa ser una altra persona.

-Tranquil, a mi de vegades també em passa- I al cap d’uns minuts jo també vaig demanar una copa perquè realment em venia de gust passar una estona amb algú.

Durant una bona temps vam estar parlant i ho vam passar bé. Vam parlar tota la nit coneixent-nos cada cop més però vaig evitar les preguntes més personals, no em podria arriscar. Vam acordar que l’endemà ens tornaríem a trobar al mateix bar al vespre.

Dia 19 (divendres 8 de gener de 1964)

Quan vaig arribar no el vaig reconèixer perquè anava vestit molt elegant.

- Ignasi! On vas tan elegant?- En aquell moment vaig recordar que no li havia preguntat el seu nom ni ell el meu, per tant no me l’havia de saber però ho vaig dissimular pensant que estava massa borratxo per recordar-se’n.

- Anem al teatre!

- Com? Ara?

- Sí, afanyem-nos que comença en una hora- i sense temps de respondre, em va agafar de la mà i em va arrossegar fins la porta.

En el camí amb cotxe cap a la ciutat no vam intercanviar gaires paraules, en arribar allà em vaig sentir una mica fora de lloc perquè tots els homes anaven molt ben vestits i totes les dones amb vestits molt macos i de colors, jo en canvi portava una faldilla corrent amb una mica de volts i una samarreta grisa.

Ens vam apropar a la taquilla, i allà ens van dir:

- Bona nit ! Em podrien dir els seus noms per apuntar-los en aquesta llista?

- Sí, i tant! - va dir l'Ignasi just després que aquell home acabés de dir la frase- Jo em dic Ignasi i ella...- se'm va acostar i em va dir a cau d'orella- Com et deies?

- Carolina- vaig estar unes mil·lèsimes de segon pensant un nom però em va semblar una eternitat.

- Bonics noms, gràcies i que gaudeixin l'actuació.

I després ens va fer un senyal indicant-nos l'entrada al teatre. Vam esperar poca estona dins abans que les llums s'apaguessin, i l'actuació va començar.

L'actuació no em va agradar gaire, però no podia dir res perquè no havia pagat jo, així que quan vam sortir i ell em va preguntar si m'havia agradat i vaig haver de fingir un somriure.

Dia 28 (Dilluns 17 de gener de 1964)

Aquests dies vam tornar a la nostra rutina, ells vigilant-lo i jo a ells. Cada dia a la tarda quedàvem. Avui m’ha xocat una mica la conversa que han mantingut:

-Escolta tu què has fet aquestes tardes?- ha dit l’Ignasi a en Marc

- Doncs he anat a la ciutat a comprar menjar i materials que necessitarem ara que ja s’acosta el dia

- Has comprat els que fem servir sempre no?

En Marc ha assentit amb el cap mentre senyalava una bossa ronyosa que hi havia al terra

-I tu ja he vist que has anat amb una noia que has conegut- ha dit.

-Si, però ara no vull parlar d’això que hem de vigilar a l’objectiu… I per cert, com ho saps?

-Ja sé que no és cosa meva però divendres vaig passar per davant del teatre i et vaig veure entrar amb una noia, però no et sona d’alguna cosa…? és com si l’hagués vist abans aquesta noia...
Just en aquell moment de l’ensurt quasi em caic del terrat en el que estava pujada, pot ser que m'haguessin vist algun cop? Sempre intento anar amb la màxima discreció, sempre vaig amb roba no gaire acolorida quan estic prop seu i amb el cabell recollit per a que no em reconeguin. També intento mantenir una distància prudent amb ells, excepte per les tardes amb l’Ignasi, però em veu com a la Carolina, una altra cara de mi… Però a partir d’ara seré molt més prudent.

Dia 32 (Divendres 21 de gener de 1964)

- Ignasi que t’has constipat?

- Crec que si- Aquestes han sigut les primeres paraules que han intercanviat al llevar-se

- Però justament ara quan estem apunt d’arribar al dia més important d’aquesta operació?

No m’estranya que s’hagi refredat, en les condicions en les quals dormim… ells dormint a un caseta de jardí abandonada i jo a la teulada d’una casa, i amb el fred del gener…

- Però què farem ara?

- Haurem de aplaçar el dia de l’operació

- I com li ho comuniquem a en Henry?

- No ho sé però en aquestes condicions no puc actuar, em sentiran cada cop que esternudi

En aquell moment vaig pensar en enviar una altra carta, aquest cop fixant un dia exacte, passés el que passés aquell dia es duria a terme l’operació.

Dia 33 (Dissabte 22 de gener de 1964)

Vaig veure a l’Ignasi més durant el cap de setmana i em vaig donar compte que feia molt mala cara i al preguntar-li que passava es limitava a respondre “estic bé, una mica atrafegat amb la feina” però ho vaig deixar córrer, no em volia posar en la seva vida personal.

Ja cada cop que el passava sense ell el trobava més a faltar, i poc a poc em vaig donar compte de que m’agradava. Al principi jo mateixa m’ho negava pensava que necessitava descansar que tot eren imaginacions però desprès tornava a recordar els moments que havia passat amb ell i somiava desperta, em passava hores i hores somiant amb ell i els moments que hem passat. Fins que a la nit no podia dormir, m’imaginava situacions nostres que sempre acabaven donant-nos un petó i vaig decidir escriure’ls una carta, també aprofitant per comunicar-los l’aplaçament de l’operació.

Dia 35 (dilluns 24 de gener de 1964)

- Bon dia company! Mira que he rebut avui- Va dir mostrant el sobre que tenia a les seves mans

- Bon dia, què és?- Va respondre l’Ignasi amb veu de dormilega

- No ho sé anem a veure- I en Marc va seure al costat de l’Ignasi per llegir-la en veu alta.

“Bon dia,

Us he de comunicar que l’operació s’haurà d’aplaçar per motius secrets i no podreu actuar a partir de dilluns 7 de febrer d’aquest any. Estem pendents dels vostres resultats.

Uns dies passen

més lentament que els altres.

Són fugacíssims

aquells que em véns a veure;

els altres mai no acaben.

Cordialment,

Henry Morgan”

Quan en Marc va acabar de llegir la carta, no vaig saber identificar si la reacció de l’Ignasi va ser bona o no però vaig escriure aquell poema que recordava del poeta Miquel Martí i Pol i que descrivia a la perfecció com em sentia quan estava amb l’Ignasi. Però per dir la veritat, vaig notar com si l’Ignasi s’identifiqués amb el poema.