Començava a fer fred al carrer, Alan i Cinna van tornar a aquell lloc que anomenaven casa. Durant tot el camí Cinna havia estat preguntant-li moltíssimes coses a Alan, coses que ni ell sabia respondre. Un cop van arribar a l'habitació i ja estaven tranquils, Alan va dir:

- Hem d'acabar amb això, portem anys anant d'un lloc en un altre, les mentides al final es descobreixen. Jo vaig marxar de casa als deu anys, la mateixa nit en que et vaig conèixer, la meva mare va dir que m'escapés, que hem venien a buscar.- va començar a parlar amb més velocitat i més força.- Eren els mateixos homes que et buscaven a tu, ens necessiten per salvar-se. Porten anys perseguint-nos, i estic cansat d'escapar. No ens rendirem ara, el que farem és plantar cara a aquestes persones.

- Alan, qui és Aaron, i perquè tens la seva carta?

Alan no va fer cas, va posar tot el menjar que tenien en una motxilla, va donar-li a Cinna una manta perquè s'abrigués i va preparar un got de llet calenta.

- Hem contestaràs?

- No t'he sentit, a més és molt tard. Dorm, que demà tenim que fugir.- Cinna va acostar-se a ell, el va abraçar i per últim cop, amb una veu molt dolça va tornar a preguntar-li el mateix. Minuts més tard ell va respondre:

- Jo sóc Aaron.- Però Cinna ja estava dormida als seus braços.

El cant dels ocells van ressonar a les orelles de Aaron, que va despertar a Cinna amb un petó al front. En menys d'una hora ja havien abandonat el pis i es dirigien cap a les afores de la ciutat. Havien anat a casa d'en Jess un gran amic i company seu a escena i aquest els va parlar d'unes velles fàbriques abandonades a la zona de Marghera, prop de l'estació de tren. Va portar-los amb el seu atrotinat cotxe i van creuar el pont sobre la llacuna fins arribar a terra ferma. Tenien la intenció d'amagar-se a les fàbriques durant uns dies i després, quan tot estès més calmat, agafar un tren cap on sigui (París de nou? Istambul? No ho sabien). Però al tercer dia, una tarda en que tombaven per l'estació comprovant si s'havien cansat de buscar-los, una veu coneguda va sobtar a Aaron .

- T'estava esperant des de fa dies.-Va dir una veu de dona.

El hall de l'estació semblava una bassa d'aigua amb tantes llàgrimes que van caure entre ell i la seva mare. Allí estava, dreta entre la gent que, atrafegada, buscava la seva andana i tornava cap a casa després d'un dia de feina. Allí estava, com si no haguessin passat els anys, tant lluny de la seva casa i plantada com qui no vol la cosa, esperant-lo on menys s'ho podia pensar.

Aaron estava tant sorprès que es va creure tot sense preguntar-ho gaire. Què feia molt temps que ella el buscava, que sabia que estava a Venècia, que va decidir anar a l'estació perquè era el lloc més probable on trobar-lo i que portava més d'una setmana esperant-lo.

- Ja me'n recordo de tu, bonica.- Va dir la dona a Cinna:-Tu ets la germana de Marco, tens el mateix do que Aaron, i per això esteu en perill en aquest lloc.

- Però vull saber el meu passat, d'on vinc, perquè hem busquen?.- Va preguntar-li Cinna, sense donar importància al detall del seu germà, ja que no se'n recordava d'ell; tota la seva vida només havia sigut fugir i fugir al costat de Aaron.

- Us busquen perquè sou poderosos, vosaltres teniu la cura que ells volen. No sou persones corrents, en la vostra sang teniu un tipus de molècula que serveix per curar grans malalties... això és el que ells diuen, però l'únic que volen és fer experiments i acabar amb vosaltres, sou immunes a qualsevol malaltia, a qualsevol mal físic.- Es van mirar entre ells sense comprendre el que passava.- Ara m'heu d'ajudar. Tenen segrestada a un noi, que té el mateix que vosaltres, sé on està però necessito la vostra ajuda. Va patir un accident i per això el van localitzar. El tenen presoner però sé que està bé.

La mare de Aaron va explicar-lis moltes més coses i van acompanyar-los fins un edifici vell, fosc, quadrat, en un polígon on hi havia industries, dipòsits de combustible i brutícia i runes per tot arreu.

L'edifici semblava abandonat, però no estava. Tot era una mena de decorat per passar desapercebut entre les altres naus i fàbriques.

- Tenim que entrar.- Va dir la mare.

Dins l'edifici un vell conegut d'Aaron i Cinna es col·locava uns guants de làtex i obria una porta on hi havia un noi que llegia un paper. Quan va veure la llum del passadís va deixar-lo caure.

- Tu? Sempre tu?.- Va dir al veure l'home que entrava.- No pots deixar als meus tranquils? Penses que la teva dona es salvarà si ens mates a tots? Doncs no! Les coses són així. El destí ja diu quan una persona ha de morir, i la realitat que li ha tocat viure a Danielle és aquesta, t'agradi o no. El millor que podries fer és desendollar-la de la teva estranya màquina perquè deixi de patir.

Francis es va apropar a ell, el va agafar del braç i li va donar una bufetada. Ell ni es va immutar, però l'ira va créixer dins seu. Va escopir-lo a la cara. Els homes que acompanyaven a Francis van lligar-lo en una llitera al temps que l'alarma de la planta inferior de l'edifici va començar a sonar.

- Han entrat, aneu a buscar-los, avui és el gran dia.

Cinc minuts abans que sonés l'alarma, Cinna i Aaron havien entrat a l'edifici. No sabien si el que veien era real. Estaven al soterrani d'unes oficines, amb moltes sales, unes amb medicaments, altres tancades, sales que semblaven quiròfans. Cinna va obrir una porta i en aquell moment un soroll va retronar per tota la sala.

- Cinna! L'alarma! Corre!.- Va cridar Aaron, però Cinna s'havia quedat mirant a una dona, una dona que semblava que estigues dormida, connectada en una maquina, hi havien molts tubs vermells, es va esgarrifar i va córrer darrere d'ell.

Van girar un passadís i van trobar-se amb un grapat d'homes que portaven un noi en una llitera. Al girar cap a l'altra cantó hi havia més homes. Estaven rodejats, no sabien com sortir d'allí.

L'alarma va ser substituïda per una veu “Pensàveu que podríeu fugir? No us han ensenyat a no confiar de la gent?”. Després d'aquestes paraules una dona va aparèixer; era la mare de Aaron, i tenia els ulls vermells d'haver plorat molt. “Què creus que la teva mare no et pot vendre? Com pots confiar en ella després de tants anys? Què sàpigues que gràcies a ella esteu aquí dins.”

Ella va començar a plorar i a cridar demanant perdó al seu fill. Aaron i Cinna es van mirar, havien perdut, no tenien res a fer.

Francis va aparèixer darrere d'ells, i Cinna va posar-se a cridar i a insultar-lo amb els tots els insults que coneixia en sis o set idiomes, però tot es va enfosquir i quan van obrir els ulls es trobaven en una altra sala. No estaven sols, a un racó,assegut a terra, estava el noi que havien vist sobre la llitera.

- Hola.- va dir.- M'alegra tornar-te a veure Cinna, i a tu Aaron, espero que trobis la manera de sortir d'aquí. Hi ha molts com nosaltres al món i necessiten la teva ajuda, tu aconseguiràs salvar-nos a tots en un futur; n'estic segur.

- Qui ets?.- van preguntar tots dos.

- Sóc Marco, és una historia molt llarga i difícil però estic segur que em donarà temps d'explicar-te-la.

- Fes-ho, i no et preocupis, aconseguirem sortir d'aquí.- Va dir-li Aaron, i agafant-l la mà a Cinna va afegir.- Tots tres.