Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

-----------

Va seure a terra, doncs es sentia profundament cansat.

Foscor, foscor i més foscor, era l'únic que els seus ull podien percebre... a la dreta tot negre, a l'esquerra també, excepte per un petit cartell lluminós, molt petit, brillant a la obscuritat. Hi havia unes lletres escrites però no les podia veure; tenia la visió borrosa. No es podia moure, estava ajagut a terra, li feia mal el cap, les cames no li responien. On estava? Què feia en aquest lloc? Qui l'havia portat? Totes aquestes preguntes ballaven pel cap en aquell moment. El pànic va poder amb ell, el cor semblava que intentava fugir de la seva gàbia, volia marxar de dins seu de la mateixa manera que ell volia fugir d'aquella misteriosa habitació fosca. Una fort ferum a plàstic va envair el seu sistema olfactiu, va notar l'olor d'uns guants de làtex. Com podia estar passant això? Una llàgrima va recórrer la seva galta, i com acte reflex la llengua se la va endur fins la boca, tenia un gust molt salat, massa fins i tot... la por no havia marxat del seu cos, va agafar aire i el va retenir durant cinc segons, no va servir de res, la por continuava.

Va intentar recordar-ho tot, però la seva ment estava completament en blanc, no tenia cap record. Poc a poc les cames van anar agafant més mobilitat, ja podia moure el dit gros, això era bona senyal... De sobte una idea va passar pel seu cap i amb molt de temor i lentament va pujar-se la samarreta i es va tocar la zona lumbàlgia, tot estava normal, no tenia cap tall ni ferida. Va sospirar amb força.

Tenia por de cridar, de demanar ajuda, de fer qualsevol soroll; les persones que l'havien portat podrien saber que estava despert i venir a fer-li mal. Amb molt de valor va incorporar-se de nou, posant les mans a terra per donar-se impuls. Els genolls van anar perdent la rigidesa i quan estava a punt d'aixecar-se, van fallar i va caure a terra. Desprès de molts més intents per fi va aconseguir posar-se dret, el cap li va començar a donar voltes, les galtes s'omplien d'aire com si fos una mena de gripau, i les nàusees arribaren. Gràcies a aquesta mala estona uns records borrosos van entrar al seu cap: estava conduint; no hi havia gens de tràfic. De cop un cotxe es posa darrere i intenta avançar-lo. Finalment ho aconseguix al mateix temps que el truquen per telefon. Engegà el mans lliures. No funcionava. Va dirigir la mirada cap al mòbil. Numero desconegut. El airbag explota. Un cop. Foc, fum. Els ulls es tanquen lentament. Gust de sang a la boca.

Com pot ser que desprès d'un accident no hagi vingut la policia? Com és que no té cap ferida? No ho entén. S'asseu a terra frustrat i un nom li ve al cap: Aaron. Qui deu ser? Quin dia és, quina hora? Està realment viu?

Milers de preguntes sense cap resposta coherent. Tanca els ulls i no té cap més record.

Més tard torna a obrir els ulls. Aquests ja estan acostumats a la foscor i pot veure algun reflex. Es torna a aixecar amb més facilitat que la primera vegada i allargant les mans per davant toca les parets com a única finalitat de conèixer l'espai. Nota les parets fredes i semblen de metall. Mira cap a dalt i un quadrat groc descol·loca la seva ment. Salta alt, molt alt, per aconseguir el quadrat. No hi arriba, és impossible, però finalment en un salt aconsegueix agafar el quadrat amb la mala sort de caure a terra i la foscor es torna a apoderar d'ell.

Al mateix temps, a Venècia

Tots el actors estan preparats pel segon acte, el nerviosisme pot amb els més joves, ja que tenen molta menys experiència; saben que amb aquesta òpera es juguen la seva carrera com artistes. Centenars de persones estan a punt de veure com Sarastro i els seus sacerdots es reuneixen per acceptar a Papageno i Tamino. A la sala hi ha molta agitació, tots els espectadors es preparen quan Sarastro en disposa a cantar «O, Isis und Osiris». Quan està a punt d'acabar i tota la gent nota les llàgrimes als ulls, les portes del teatre s'obren. Una dotzena d'homes entren, uns porten uniforme com de policia, dos d'ells un vestit fosc. No criden, però ordenen que es detingui la funció.

Els actors es miren entre ells sense comprendre, però segueixen actuant, un grup de desconeguts no acabarà amb la seva carrera d'artistes. Però un dels actors calla i observa com els policies registren a les persones i s'apropen a ells.

“Ben, ni rastre del que busquem. Haurà marxat”, diu un dels homes vestits de fosc.

Però per alguna raó Ben no es donava per vençut i seguia buscant. La seva mirada es creua amb la de l'actor i va ser el detonant perquè el jove fugi corrent.

“Jacob, l'he vist, ha sortit per aquella porta. Trobeu-lo! Aquest marrec no s'ens tornara a escapar”.

Va cridar perquè la gent callés, però només va aconseguir que encara cridessin més.

El noi va sortir per la porta de darrera del teatre, els policies no van trigar a repartir-se entre la sala, dos homes d'uniforme van sortir a perseguir al noi. Era tard, el cel de Venècia era molt fosc i ple d'humitat, però el noi corria i no mirava enrere, sentia crits que deien que s'aturés, però ell seguia i seguia sense saber realment on anava.

Des dels 10 anys vivia anant d'una ciutat a una altra, havia aprés molts idiomes i havia visitat París, Londres, Barcelona, Roma, Praga, Berlín, Estrasburg... ell anava recordant totes les cares que havia conegut al llarg dels anys. L'havien perseguit molts policies, però aquells dos homes sempre estaven per allí. Una vegada va tenir que saltar al mar des del port d'Amsterdam; una vegada es va amagar en un contenidor de Praga, ple de fruita podrida... i una vegada es va haver d'amagar en un portal de París. Però tot va començar quan va tenir que escapar de la seva mare perquè aquells homes volien fer-li mal.

I ara ho havia tornat a fer: Va girar a la cantonada del carrer Briati i travessant un solar va despistar als seus perseguidors. Allí va sentir una veueta que el va sobtar.

-Ei! Tranquil! sóc jo, no hauries d'estar actuant?

-Cinna, què fas aquí?

-He preguntat jo primera.- va dir, mentres el noi la mirava amb cara amenaçadora.

-Val no et posis així.- va dir-li ella.- Només estava prenent l'aire, no m'agrada la nova casa on vivim, és que no és ni una casa, és un habitació sense porta, entrem per la finestra, com t'han pogut vendre aquesta porqueria?

-Petita, és hora de que t'expliqui moltes coses, crec que ja vas sent gran.