Havia conegut a Cinna a Istambul, deu anys enrere, quan ell va haver de fugir de la seva mare una nit. Recordava com va enfilar-se a la taulada de casa seva i, saltant de casa en casa va trobar-se a una nena de cinc anys en una terrassa. Era una nena de cabells del color de la palla arrissats i amb un somriure encisador. Va preguntar-li que feia allí i ella només li va dir que fugia; fugia de gent dolenta que li volia fer mal.

Va agafar-la entre els seus braços i va endur-se-la amb ell; i a partir d'aleshores sempre li explicava contes i històries sobre bruixes i fades, li deia que ella era la princesa de les fades de Ortakoy, que va fugir d'uns malvats que li volien treure els poders i que un dia creixeria i podria anar soleta a lluitar contra els dolents. Aquesta història sempre la explicava quan ella tenia por, i Cinna l'escoltava atentament mentre jugava amb els rinxols que li queien al front.

Com que ni un ni l'altre tenien diners, van dedicar-se a demanar al carrer, a colar-se en trens i vaixells i escapar dels que ell anomenava homes dolents. Sempre trobaven alguna casa o pis abandonat on poder instal·lar-se i així va passar el temps fins que un dia, quan estaven a París, un home se'ls va trobar dins un portal prop de Des Invalides. Es deia Francis Brand i va decidir cuidar-los i donar-los roba neta i menjar. El noi va començar a assistir a classes de teatre, esgrima, idiomes, ball i cant, i no ho feia perquè fos la seva afició sinó perquè per alguna estranya raó en Francis volia que fos actor. La Petita Cinna va començar a estudiar, a anar l'escola i a conèixer gent. Francis era com el pare dels dos.

- Estàs adormit? Què et passa?.- Va dir-li Cinna mentre li donava copets a la panxa.-Teníem que haver-nos quedat a París, no entenc la teva obsessió de marxar sempre dels llocs on ens cuiden. Francis ens estimava de veritat, i un dia sense avisar vas decidir que teníem que marxar. No vas ni fer les maletes, vas robar-li diners al nostre pare i vam marxar amb les mans buides.

Una llàgrima va caure al terra. Portava uns dies menjant molt poc, sempre tancada en aquell pis perquè sinó els trobarien. Però, qui els trobaria?

- Què dius? Francis no és el nostre pare, no ens estimava, només estava sol, no tenia família i volia una. Vàrem ser els primers que va trobar. Què et penses que si hagués tingut fills ens hagués acollit? El millor és que estiguem sols, jo t'he cuidat sempre.

Sense pensar, com a acte reflex, va aixecar la mà, Cinna va abaixar el cap i va aguantar la respiració tancant ben fort els ulls i les mans. Però no va sentir cap cop, en comptes d'això el puny d'ell va colpejar una farola, fent que li comencés a sortir molta sang, però no va sentir el mínim dolor.

- No controles Alan, no estas controlant el que fas ni el que dius, hem fas por. Què ha passat? Perquè t'amagaves?

- Ens han trobat Cinna, ho sento moltíssim. Sé que et vaig dir que els homes dolents no ens trobarien però ho han fet, i els ha avisat Francis. Francis vol que ens trobin.- Va apropar-se a la noia per abraçar-la, ella es va apartar de manera brusca.

- Estàs com una cabra, que et penses que hem creure l'historia de les fades? Sóc gran Alan, sóc molt gran per aquestes tonteríes. Si Francis ens busca és perquè vam fugir. No! Vas fugir tu! Potser tu ets el dolent, potser tu m'has segrestat.- va sortir del carreró i va començar a cridar- Estem aquí! Ajuda!M'escolta algú?.- Ell va agafar-la tapant-li la boca.

- Cinna, si us plau estigues quieta, t'estimo molt, no vull que ens separin, et portaran lluny d'aquí. - T'equivoques, hem portaran amb Francis a París.

Francis havia viscut tota la vida a París, des de ben petit els seus pares volien que fos cirurgià, encara que el que l'apassionava era la pintura. No va poder complir mai el seu somni, va acabar de metge i gràcies a això va conèixer a Danielle, la seva dona.

Danielle era escriptora; bé, ella es considerava escriptora, encara que els seus llibres es trobaven a casa omplint-se de pols. “Les temps sont difficiles pour les rêveurs”, sempre deia, abans que la frase es fes famosa per la pel·lícula: Le fabuleux destin d'Amélie Poulain. Com va conèixer a Francis? Va ser una casualitat: el seu germà gran es va posar malalt, un càncer de fetge. Tenien que fer-li una operació molt complicada i no se'n va sortir. El metge que el va operar no va tenir forces per comunicar-ho als familiars, així que ho va fer en Francis. L'únic familiar que estava esperant era Danielle. Des de el primer moment en que es van mirar els dos van enamorar-se.

Temps després es van casar. Van tenir un fill, al que li van posar Fabien, l'estimaven amb tot el cor. Formaven una família preciosa, però tot el que és bo s'acaba, Danielle va posar-se malalta i poc a poc s'anà consumint. No es podia fer res, no tenien cap mètode per curar-la. A Francis se li va caure tot el món a sobre; l'única dona que l'havia estimat de debò s'estava morint i no podia ajudar-la.

Tota la seva ira va recaure sobre Fabien i el va obligar a fer-se metge, cosa que ell no volia, ja que el que en realitat volia ser actor. Pare i fill, un dia d'estiu, van tenir una gran baralla.

- Només tens quinze anys has de fer el que el teu pare et digui, i si et dic que estudiaràs medicina, és que estudiaràs medicina, només els idiotes són actors.

Fabien en aquell moment va sortir de casa corrent, amb la mala sort que no va veure que el semàfor estava en vermell... Des de aquell accident Francis va quedar completament sol, però un any desprès com per art de màgia, va trobar a dos nens en un portal, i va fer-se la promesa de que els cuidaria com no ho va fer amb el seu verdader fill.

- Francis ha mort, Cinna.

- Com? Tu mateix acabes de dir que ens està buscant.

- Hem van enviar una carta.

Va treure's una carta de la butxaca del pantaló i començà a llegir: “Per a Alan. Segurament quan llegeixis això ja hauré mort: No sé on esteu, només espero que sàpigues cuidar bé de la petita. He contractat uns detectius perquè hem diguin on sou, però el problema és que hi ha uns altres homes que us busquen. M'han donat una setmana perquè us trobi, si no és així moriré. Espero que esteu bé. Au revoir...”

Va acabar de llegir, però continuà parlant.

- A París no ens van trobar, perquè no sabien que havíem vingut a Venècia. A aquests homes ja fa una setmana que els veig rondant, per tant han descobert d'alguna manera que estem aquí. Suposo que Francis els hi va dir que era actor i els nostres noms, però segueixo sense entendre com saben que estem a Venècia.

Cinna en aquell moment va mirar al seu canell, i molt dissimuladament va tapar-se el rellotge. Ell va notar alguna cosa estranya però no li va donar la més mínima importància, devia estar atordida amb tota aquesta informació. Però el que no sabia és que pocs dies abans de que s'escapessin de París, Francis va comprar-li un nou rellotge a Cinna, un rellotge que portava incorporat un detector. Sabien on estaven en qualsevol moment només clicant una tecla. Cinna va contindre les llàgrimes per dir:

- Alan qui sóc? Perquè hem busquen a mi? Expliquem tot el que saps, si us plau. Tinc un detector al rellotge que Francis hem va regalar, estic segura. Va dir-me que era un regal perquè no hem perdés, i justament per això saben on estem...- Es va treure el rellotge, el va tirar a terra i amb un cop de peu va trencar-lo.

Ell va agafar el que quedava del rellotge i quan es va agenollar la carta va sortir de la seva butxaca. Sense pensar-s'ho, Cinna va agafar-la i va llegir per ella mateixa, la seva cara va quedar petrificada al llegir el començament.

- Alan! Qui és Aaron?