La tensió que ha sorgit a la sala és desesperant. A en Peter li costa respirar; ho veig en la seva expressió. Ara mateix no és amb nosaltres, està divagant per la seva ment, buscant una resposta. No la sap? No, no deu ser això. Deu ser que té por d'explicar-ho?
De sobte, agafa una glopada d'aire, i tant la Wendy com jo ens inclinem cap al jove. Sembla que va a dir alguna cosa, però mira al terra un segon, i llavors canvia la direcció de la vista i la clava sobre la meva filla. Se la mira un instant, un instant que se'm fa etern. I aleshores contesta:
—M'he fet gran.
Les seves paraules m'agafen per sorpresa. M'adono de l'evidència que no havia vist fins ara: ha crescut. És un parell de caps més alt, té les espatlles més àmplies i la constitució desenvolupada. Se'l veu un home, més que un nen. Tal com li passa a la Wendy… Sembla que a ella també l'ha sorprès la notícia, i es porta una mà als llavis mentre se'l mira atentament.
—Peter… co-com és possible? —mormola ella. La seva mirada està espantada, però també hi veig la il·lusió reflectida. Potser mai el va acabar d'oblidar del tot, i ara veu que poden seguir junts. No sé com reaccionar davant d'això.
—Explica't —dic, inconscientment—. Què té a veure amb tot això que hagis crescut o no? Han passat molts anys, és normal que…
—No, no, senyora Darling —m'interromp el jove, amb aquell somriure que no dorm mai—. Se suposa que el temps no passa pels que vivim a Mai Més. Se suposa que m'hauria d'haver mantingut com quan vaig conèixer la seva filla.
Abans que pugui respondre, alça un dit, i junta els dos palmells de les mans en senyal de disculpa abans de continuar:
—Wendy, abans que res, vull demanar-te perdó. Perdona'm per no haver tornat mai més des d'aquell dia, ni tan sols haver-te avisat, ni enviar-te una senyal o alguna cosa així. Sé que vas acabar destrossada, i puc entendre perfectament que la teva mare m'odiï amb totes les seves forces. Ho sento.
—No… no t'odia. Només està igual de confosa que jo, i no suporta aquesta sensació d'incertesa al pit —em dedica una mirada dolça i trista, que em recorda a la que tenia quan en Peter va abandonar-la. En part, té raó—. Per què vas marxar? Per què no vas dir-me res, no em vas venir a buscar tan sols? És això el que necessito saber…
Es queda pensatiu un segon, i llavors reconeix el gran secret que va ferir d'aquella manera tan terrible a la meva pobra filla:
—Vaig tenir por. Aquelles sensacions noves que tenia al teu costat no les havia conegut mai, ni quan jugava amb els Nens Perduts, ni quan perseguia la Campaneta, ni quan lluitava contra en Garfi. No coneixia què era allò que sentia quan estava amb tu, i vaig tenir por. Li donava cada vegada més i més voltes, però no li vaig explicar res a ningú. Eren dubtes al cap i a la fi, i si Peter Pan havia de donar un bon exemple de confiança i decisió als seus camarades Perduts, no podia expressar-los-els.
>>El dia abans del teu aniversari, de cop i volta, vaig perdre la capacitat de volar durant uns segons i per sort vaig poder remuntar el vol just abans d'esclafar-me contra les roques de la costa de Mai Més. Això va espantar la Campaneta, sobretot, perquè sabia que perquè jo no pogués volar m'havia de sentir gegantinament insegur, cosa poc probable en el meu cas. Després d'insistir-hi, vaig acabar explicant-li el que em passava.
>>Un cop assabentada, em va prohibir rotundament tornar-te a veure. Em va dir que això que sentia al teu costat era "amor", un sentiment més fort que l'amistat que sentia cap als Nens Perduts, o cap a ella, i que superava també l'odi que tenia cap en Garfi. Era un sentiment que sorgia quan els nens començaven a fer-se grans, que fins i tot als adults costava d'entendre. Em va dir que havia d'oblidar-te, de deixar de veure't, o sinó acabaria creixent, i m'acabaria convertint en un adult com en Garfi, sense cap imaginació i atrapat per les obligacions.
>>Al principi vaig negar-m'hi. Vaig intentar viatjar fins a Londres, avisar-te del que estava passant, parlar-ho amb tu, però la Campaneta va demanar ajuda als Nens Perduts per atrapar la meva ombra i així impedir-me el moviment. Vaig passar-me la nit cridant, intentant que la meva veu arribés a tu, que hi hagué alguna solució a tot aquell embolic, però era impossible. Fins i tot es van assegurar que no poguessis volar, i mentre dormies es van assegurar de treure tot rastre de pols de fada de la teva habitació, de la teva… la nostra finestra.
>>Vaig passar-me una llarguíssima temporada al mateix lloc, amb la vista clavada a les estrelles, amb l'ombra clavada al terra, sense poder fer res més que esperar i desitjar que no t'hagués passat res greu. Vaig acabar obligant-me a fer cas dels consells de la Campaneta, i vaig forçar-me a oblidar-te, a intentar evitar el teu record, ni que fos per salvar-me de la desesperació…
Se la mira un segon amb tristesa, i ella l'escolta amb tota la seva atenció. M'adono que aguanto la respiració, atònita. De manera que no havia estat culpa seva, ell no n'havia estat el responsable, sinó una víctima més. No m'atreveixo a dir res, simplement deixo que en Peter continuï el relat:
—Al cap d'un temps, ja seguia jugant a Mai Més amb els altres, però encara hi havia en l'aire un regust agredolç; tots érem conscients del que havia passat, però ningú ho volia comentar. Vaig passar així els últims anys. Vaig conèixer a nens nous de la ciutat, que se'ls veia desil·lusionats i apagats, i fins i tot van afegir-s'hi un parell o tres com a Nens Perduts. Però amb cap em vaig sentir com m'havia sentit amb tu. Havia quedat marcat per sempre.
>>I sense adonar-me'n havia començat a créixer, a fer-me gran. Suposo que el sentiment havia quedat tan enfonsat dins el meu cor que havia afectat la meva eterna joventut. També va fer disminuir la meva habilitat per aprofitar el poder de la imaginació, que bàsicament era el que em permetia volar, i vaig veure'm obligat a recórrer al pols de fada per donar-me l'impuls necessari cada vegada que volia enlairar-me.
>>Però tots aquells problemes han desaparegut aquesta nit. Quan la llum de la Wendy s'ha encès una altra vegada —veu els nostres rostres intrigats; mai havíem sentit a parlar d'aquella "llum"—. La llum és una espècie de brillantor que desprenen tots els nens quan encara no s'han fet adults, quan encara tenen aquella creativitat, aquella imaginació i diversió tan a flor de pell. Només la poden veure les fades i uns altres pocs privilegiats, inclòs jo mateix, que ens ocupem que aquesta no s'apagui abans del que és habitual.
>>El cas és que la de la Wendy, la teva —repeteix, mirant-la fixament—, em va captivar des del primer moment que la vaig veure, i per això vaig apropar-me a la teva finestra. Era una llum tan viva, tan assossegada i alhora tan àvida d'aventura… era indescriptible —acaba, deixant anar tot l'aire i somrient amb nostàlgia—. Aquesta llum va desaparèixer just la nit en que vaig quedar atrapat a Mai Més, i des de llavors mai l'havia tornat a veure brillar. Fins aquesta nit.
>>Aquesta nit s'ha encès de cop, tan potent com abans, i l'he sentida tot i no estar buscant-la expressament. M'he aixecat instintivament. He anat fins on dormia la Campaneta i he aprofitat una mica del seu pols de fada per poder fer una escapada nocturna. He seguit la llum amb totes les meves forces, concentrat en que durés l'efecte del pols i pogués trobar-te a temps. I llavors ha estat quan t'he vist, ballant en aquesta sala, com mai t'havia vist fer abans. I no he pogut evitar apropar-m'hi, com em va passar amb la teva habitació, ara fa tant de temps…
Silenci. Ha acabat la seva història, i ha respòs moltes més preguntes de les que li havia demanat. No sé què dir, no sé com reaccionar davant d'això. Tota una vida culpant a una persona per una cosa de la qual també n'havia estat víctima, que no havia pogut evitar de cap de les maneres, i que li havia pres habilitats tan preuades com les de què parlava.
Bé, de manera molt semblant al que li va passar a la Wendy. Va perdre aquella part aventurera, calmada i riallera que descrivia el jove quan explicava com era la seva llum. Llavors em passa un pensament pel cap, però dubto de si és veritat i ho vull comprovar:
—I per què la seva llum ha renascut? Què ha estat el que l'ha fet tornar a sentir-se nena, encara que com pots veure ja no ho és?
Se la mira un segon abans de respondre.
—Això ho haurà de respondre ella, oi? Wendy?
—El ball —contesta, amb un fil de veu—. No qualsevol ball, no qualsevol coreografia de ballet, no qualsevol posició. Només és quan estic jo sola, enmig de la nit, quan deixo anar completament el meu cos i relaxo la meva ment. Llavors els moviments em surten sols, com si estigués flotant per l'aire, i la meva imaginació comença a treballar. Juga amb mi, em porta a llocs que mai havia conegut, o llocs que havia abandonat i que m'hagués agradat tornar a visitar. Com Mai Més.
Ara és ell qui està atònit, i ella la que somriu.
—Sí, crec que és això. Crec que és la llibertat de la dansa la que em permet descarregar tot el pes de la rutina i de la tensió de la vida. És el que em porta a volar de nou com quan ho fèiem els dos junts, a imaginar que em puc menjar el món. Avui t'he recordat, per primer cop després de molts anys, i he rescatat aquells moments de l'amagatall on els tenia guardats.
>>Suposo que en algun moment de la dansa ha estat quan s'ha encès el meu llum de nou. Potser quan t'he imaginat apareixent davant meu, afegint-te subtilment a la meva dansa, seguint els meus passos i millorant-los, donant-los un toc encara més tranquil·litzador. Sí, ha estat tot just després que has aparegut davant meu. Encara pensava que estaves només a la meva imaginació, però aquí et veig, en carn i ossos.
Es besen, i me n'adono. M'adono que he estat equivocada tota la meva vida. Que el fet de separar-se l'un de l'altre no ha fet que els seus llaços es trenquessin, sinó que es fessin més forts i més estrets.
No sé quin serà el seu futur, però intueixo que la parella no voldrà separar-se l'una de l'altra mai més. Miro atentament la Wendy: com d'equivocada estava amb ella. Creia que si li marcava unes pautes i li mostrava un camí, les coses li anirien millor. Però no, el que ella necessita és la seva llibertat, el seu propi ball.
La seva llum.
|
