El pany gira amb la meva estrebada i entro estrepitosament a la sala. La meva vista té un sol objectiu: la parella de joves que s'estava besant fa un moment. Els trobo a una banda de l'habitació, però no és l'escena que m'esperava.

La Wendy està tremolosa, amb un braç en direcció al cos del jove, i l'expressió estupefacte d'algú que ha vist un fantasma. El noi, al mateix temps, intenta calmar-la acostant-se-li amb les mans enlaire, demostrant una innocència de la qual no me'n refio.

Sense ni tan sols adonar-me'n, ja sóc creuant la sala, amb la vista clavada en el jove que s'acaba de girar cap a la porta. Li veig el rostre, per primera vegada després de tant de temps: unes faccions arrodonides i una pell fina i daurada pel sol, acompanyades d'una mirada d'iris verdosos tendra i captivadora, i una expressió de somriure constant… que castigo amb una bufetada descarregada sobre la seva galta esquerra amb la ràbia acumulada del meu braç.

Cau a terra amb un gemec; no s'ho ha esperat. Abans que la meva filla o ell mateix puguin reaccionar, l'escridasso:

—Fora d'aquí! No m'obliguis a repetir-t'ho! —no em contesta, i dirigeixo la meva atenció cap a la meva filla. Li dic, pausadament—: Tranquil·la, Wendy, ja sóc aquí…

Li agafo les mans, i baixa lentament cap a terra fins quedar de genolls. Té la vista clavada darrere meu, on encara està el jove. Murmura:

—Ha… ha ap-paregut de cop… —Em dedica una llambregada i torna a observar el noi—. No… no sé què ha p-passat…

—Tranquil·la, filla —li dono un petó al front, i noto que la tremolor comença a esvair-se—. En res tornarà a desaparèixer, no et preocupis…

Sento passes darrere meu, i veig el jove que ens mira amb un gest apagat, poc propi en ell. Va en direcció a la sortida, obeint-me, marxant per sempre, com havia estat fins avui, però una veu el fa aturar-se:

—Un moment, Peter —exclama la meva filla, mirant en direcció al noi, que només sentir la primera lletra ja s'ha girat—. Queda't aquí, ni que sigui un instant.

L'ajudo a aixecar-se, i un cop dreta avança sense necessitat del meu braç cap en Peter. Un cop davant, ella allarga la mà per fregar-li la galta, i se'l mira un segon abans de continuar:

—Ets… tu?

—Hola, Wendy… —respon, agafant l'altre mà amb la seva—. Sóc jo, en Peter.

—No ho entenc… com pot ser? Estava ballant i…

De sobte s'interromp, i la Wendy es gira cap a mi. Una arruga es dibuixa entre les seves dues celles, i pregunta:

—Què hi fas, aquí? Com has sabut que…? —inconscientment faig una ullada a través del gran finestral en direcció al meu lloc de vigilància, i ella se n'adona—. Oh, és clar. És que ara m'espies mentre faig classe?

La imatge dels dos joves besant-se em creua els pensaments i m'encenc de ràbia de nou.

—Però què dius, ara? No és a ell al que li hauries de preguntar això? —deixo anar, llançant una mirada mortal en direcció el noi del seu darrere. El simple fet de mirar-lo em porta uns records i un dolor que havia aconseguit retenir durant molts anys—. O és que no recordes tot el que et va fer, ni com vas passar-ho?

No sap què respondre. Pobreta, les imatges del passat deuen estar revisitant-la com a mi. Mira un segon en Peter, que no aparenta sorpresa per les paraules que acaba de sentir, sinó més aviat sembla que les tingui assumides. He de reconèixer que no m'ho esperava.

—Mare, en Peter no té la…

—No t'atreveixis a defensar-lo, Wendoline —interrompo, amb un posat seriós. La meva filla ha fet silenci a l'instant, i s'ha posat més dreta, com sempre que pronuncio el seu nom sencer.

La quietud ho conquereix tot, només se senten les respiracions de tots tres. Al meu cap ressonen crits de guerra, incitant-me a empènyer el jove, a fer-lo fora d'allà, a que torni al seu País de Mai Més, i que deixi les nostres vides per sempre.

Em fixo en ell, i veig que no sembla el mateix nen despreocupat i temerari que havia aparegut a la finestra de l'habitació dels meus fills una nit de lluna plena com aquesta. Aquella nit, freda i nevada, en la que un noi d'uns dotze anys va presentar-se a casa nostra perseguint la seva pròpia ombra.

Acompanyat pel dringar d'uns cascavells que encara no sé d'on provenia, el jove va emprendre un viatge molt llarg amb els meus tres fills a un lloc del qual només en recordo el nom, perquè no sóc capaç d'imaginar-me'l tot i els detalls amb què el meu petit Michael em relatava les seves aventures a Mai Més.

Tant per a ell com per a en John, el mitjà, aquella aparició va quedar com un apassionant somni que havien ideat les seves ments d'infant, però el jove intrèpid va quedar gravat en el cor de la Wendy.

Cada nit sentia des de la meva habitació com s'obria la finestra de la dels meus nens, i com un parell de peus s'escapaven de la calor de la nostra llar. I malgrat que algunes nits em vaig quedar vigilant a la sala fins altes hores de la nit, aquell dringar que seguia en Peter m'envaïa el cap i m'atordia l'estona suficient perquè la noia hagués pogut marxar. Finalment, vaig acabar resignant-me al rutinari nyec-nyec de les frontisses.

Van passar un parell d'anys, i la nit abans del quinzè aniversari de la Wendy, després del soroll de la finestra no va seguir un silenci, sinó un cop sec contra la fusta. Espantada pel què podria haver passat, vaig anar corrents a l'altra habitació, on la Wendy es pujava amb un gest de dolor al llit i saltava amb totes les seves forces, per caure de cara contra el terra fred.

Abans que ho tornés a intentar, m'hi vaig apropar i la vaig aturar. Com si jo no hi fos, la Wendy va quedar de genolls en direcció als finestrals oberts, amb les cortines creuant d'una banda a l'altra mogudes pel vent. Tenia una barreja de confusió i desesperació al rostre, que mai havia vist fins aleshores.

A partir d'aquell dia, aquell noi que tant havia revolucionat els Darling, i en especial la meva filla, no va tornar a retallar amb la seva figura la llum de la lluna. La Wendy va caure en una terrible depressió, i es passava dies i nits tancada a la seva habitació, coberta de mantes, amb la finestra oberta i la vista directe cap a l'horitzó.

Jo em mantenia al seu costat, sempre, esperant en part que algun dia arribés el jove, i lliurés la meva filla d'aquell malson. No menjava, ni dormia, i fins i tot va passar una grip. Les primeres nits plorava sempre, però va arribar un moment que crec que ja no li quedaven més llàgrimes per vessar.

Va ser aquell dia quan vaig decidir que marxaríem a Nova York. Vaig tancar d'una revolada la finestra, maleint aquell tal Peter, que tant de mal havia fet a la meva filla, i vaig aixecar la Wendy del llit.

—Wendy, escolta'm bé —vaig dir-li—. En Peter no tornarà, no ho va fer quan ja no podies volar i no ho farà ara. Gairebé estàs feta una dona, i cal acceptar que la gent canvia i que un dia poden ser les persones que més es preocupen de tu, i que al següent poden tractar-te com a un desconegut qualsevol. Ara el que has de fer és aixecar-te, rentar-te bé la cara, vestir-te amb això que t'he deixat aquí, i comportar-te com la senyoreta que comences a ser.

A mode de resposta, va assentir.

—Wendy, marxem a Nova York! —va cridar en Michael, des de l'altra banda de la casa.

Ella va reaccionar amb un gest d'espant, llançant una mirada a la finestra. Encara no s'havia refet, estava clar.

—Tranquil·la, allà començarem una nova vida, fora de Londres i de tot record que et pugui portar d'aquell babau —vaig aclarir—. He cedit l'escola de dansa que portava aquí a la Josephine, la millor de les ballarines de la companyia, i amb els diners que ens ha donat a canvi podrem comprar un parell de plantes d'un edifici de la ciutat a una amiga meva que hi va anar a viure fa poc. Crearem una nova escola, i hi podràs ballar sempre que vulguis! Te'n recordes, com t'agradava el ballet?

Al cap d'uns mesos ja érem a mitja construcció de la que ara és una de les escoles de ballet capdavanteres de la ciutat, la Nana's Home, en honor de la gossa que tant apreciaven els meus fills. I el canvi d'aires va anar a la perfecció: la Wendy es va centrar en el seu futur, i en practicar la dansa una vegada i una altra, fins a convertir-se en una de les més bones professores de que disposem.

I ara veig el jove que va causar-ho tot, i penso en les mil coses que li diria, tot el que li explicaria per fer-li veure que el que va fer és imperdonable… No obstant, deixant anar tot l'aire dels pulmons, concentro tota aquesta intenció en una sola pregunta:

—Per què has tornat?