Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.



Aixafo amb força la cigarreta contra el cendrer mentre les noies desapareixen per la porta de la sala. La Wendy es queda sola a la sala, i el seu pit es desinfla ràpidament quan tanca la porta. Després d'un instant d'immobilitat, que aprofito per omplir el buit que ha deixat la cigarreta a la meva mà amb un got de whisky, es dóna la volta i respira molt lentament.



De cop i volta, fa un salt endavant, impulsa tot el seu cos i cau sobre un sol peu. No hi està ni una mil·lèsima de segon, perquè ja ha saltat i recolza el pes sobre l'altra cama. Estic al·lucinada, mai havia vist una dansa semblant: braços i cames es mouen amb llibertat, sense una posició específica; s'alternen moviments fugaços, imperceptibles i diminuts, amb d'altres alentits, enormes i exagerats; gestos al seu rostre acompanyen cadascun dels seus moviments.



Em fixo en els seus ulls, aquells dos trossos de cel que em recorden tant al meu estimat George. En comptes de somriure, com sempre que els veig, la sorpresa envaeix el meu rostre. No reconec la mirada que hi ha en aquells ulls: en cap dels vint-i-dos anys que porto amb ella, en cap de les nostres interminables jornades de ballet juntes, en cap de les nits assegudes vora el tocadiscos… era completament nova, però no me la dedicava a mi.



Segueix dansant, lleugera però amb força, rígida però àgil. De cop, accelera els moviments, i sóc incapaç de perseguir els camins que dibuixen els seus peus, en totes direccions, corbant-se amb formes gairebé antinaturals, que es desfan harmoniosament. Les seves mans pinten un dibuix que no havia vist en tota la meva vida com a ballarina professional: descordant amb els peus i plena de sentiments trobats, com si colpegés alguna cosa amb carícies.



Mou cada extrem del seu cos, fins i tot em dóna la impressió que també les ungles tremolen. Estén el pit endavant i cau cap un costat, lentament, mostrant el seu tors prim i fort en plenitud; músculs i ossos esculpeixen una figura que vista pels meus ulls sempre ha estat perfecta. De cop i volta gira en una altra direcció, i puc veure clarament com arriba l'aire al seu nas rodó i els seus pulmons s'eleven amb alegria, per escapar-se el segon següent a través dels seus llavis fins.



Quina mena de ball és? No el sé reconèixer: no és del tot ballet, ni jazz tampoc. Em recorda molt a l'estil d'aquella californiana que està fent malbé el ballet a Londres… Duncan, crec que es diu; Isadora Duncan. La vaig veure actuar una vegada i no vaig suportar aquell intent frustrat de ballet que diuen que és un nou estil de dansa.



I tot i així, observo la Wendy ballant i al cor em neix una escalfor, una tendresa m'impregna els ulls, me'ls humiteja. No, el seu ball té alguna cosa que el fa completament diferent al d'aquella altra dona: no segueix els patrons clàssics, però tampoc els destrossa; no es regeix per unes postures preconcebudes, però tampoc les oblida; no porta un fil narratiu evident, però sí que explica alguna cosa…



M'està mirant. S'ha aturat de cop i té la vista clavada en la meva direcció. Per un instant, crec que les nostres mirades s'han trobat, que ens estem parlant només a través d'aquesta: ella em pregunta si voldria sentir la seva història, i jo accepto convençuda. Respiro aquell moment, deixo que m'ompli el pit de bones sensacions, i llavors somric amb certa tristesa.



Sóc estúpida. És impossible que, des de la foscor de la meva habitació, m'hagi pogut veure. A més, tot i que la seva mirada va en la meva direcció, em travessa, com si jo no existís. Llavors… què és el que està observant? Per què semblava que estava veient algú en concret, i no mirant el no-res? Per què ha aturat la seva dansa?



M'empasso un crit: ha obert els llavis. Està articulant alguna cosa, mentre retrocedeix. Mira endavant, com si li parlés al vidre de la finestra… no, com si li parlés a algú davant seu. Durant un moment en què ella no diu res, somriu i sospira alleujada mentre es desfà el que li queda de monyo amb una sola mà.



El record d'una Wendy de cinc anys, petitona i enfadada, amb els braços creuats exageradament, amenaçant amb no respirar si no li desfeia el monyo, em creua els pensaments, i em porto una mà als llavis, intentant contenir les llàgrimes. Ara que la veig és molt més bonica amb els cabells lliures, dibuixant mitjallunes castanyes sobre les seves espatlles. Un dubte assalta els meus pensaments, però nego amb el cap i em repeteixo un parell de cops que he estat una bona mare, responsable i cuidadora dels seus tres fills.



Torno l'atenció a la noia. Reprèn la dansa en aquell mateix moment, i quedo absorbida de nou pels seus gestos i el seu vaivé. Observo de dalt a baix tot el seu cos mentre es mou, i em sobta la seva expressió: si abans era de serenitat, concentració, d'introspecció, ara s'ha convertit en un gest vivaç, d'emoció, burlesc a vegades…



El següent moviment és peculiar: sembla que s'hagi agafat d'alguna cosa per girar-se. I ara rodeja una columna d'aire amb els braços, com si realment hi hagués un cos sòlid, per després allunyar-se d'allà amb dos passos estridents. Llavors torna a aixecar el tors, i posa els braços en posició de tango, els passos del qual no segueixen després, sinó que canvien completament, tot i que per un moment crec que realment té una parella de ball. No puc evitar somriure davant l'impensable que sona el que he pensat.



De cop s'impulsa i dóna un salt increïble. El palmell de la meva mà xoca contra el vidre de la finestra quan aquesta se'm llança endavant, intentant aturar la meva filla des de la distància; puc predir per la postura dels seus peus que caurà contra el terra d'una forma terrible. Però m'equivoco. Uns pocs centímetres abans de la desgràcia, una força alenteix la seva caiguda, com si uns braços gentils l'haguessin collit, i les puntes dels seus dits freguen el terra amb tota tranquil·litat.



Em noto el cor rebotant contra el pit amb una força contundent, però romanc immòbil, encara perplexa pel que ha passat. Al rostre de Wendy neix un somriure radiant i continua el seu ball, com si no hagués estat apunt d'haver pogut fer-se molt de mal. És que no pensa? És que no veu que sense unes pautes, fent qualsevol pas com li vingui, pot fer-se una lesió? No tenia una actuació d'aquí a un parell de dies? Però de què pensa viure ara, de l'aire?



Just abans que em doni la volta per marxar cap allà i aturar aquest perill, la Wendy dóna un petit gir i queda recolzada contra la paret, amb els braços endavant i cap amunt, i aquell somriure preciós als llavis. Decideixo esperar, no destorbar l'enorme felicitat que veig als seus ulls amb la meva molestada presència.



Resta en aquesta postura durant una estona, respirant agitadament, amb la suor que li cau pel front, les galtes enceses i els cabells esbullats. Els nervis m'omplen per dins, no tinc ni idea de què espera per moure's. Per què no segueix la dansa? Potser no és el millor, però segur que és millor que aquesta intriga… Per què té els braços en aquesta posició encara? Sembla que estigui reposant-los sobre alguna cosa… Per què té la mirada fixa endavant? No l'ha mogut des que ha deixat de ballar…



El got de whisky s'esmicola amb un soroll estrident i dolorós contra el terra, després d'abandonar la meva mà, tremolosa. La beguda em mulla els peus, però no en sóc gaire conscient. Tot ha passat massa ràpid: la Wendy ha alçat el cap i una figura ha aparegut, al mateix temps i del no-res, davant seu.



L'he reconegut a l'instant: els seus braços lleugerament morens rodegen la cintura de la meva filla, i les seves espatlles, amb una tènue brillantor de suor, es mouen al mateix son agitat que el pit de la noia. La imatge dels seus cabells escabellats i d'un color terrós, a més de la seva roba espedaçada i d'un verd que ratlla el marró, m'encenen de ràbia.



Però és el fet que s'estiguin besant tan ferma i apassionadament el que m'empeny a arrancar el meu abric de sobre el sofà i a sortir presa de la fúria per la porta de l'apartament.