Em vaig quedar parada uns segons abans de reaccionar. La seva cara em resultava familiar, però no sabia qui era. Segurament l’havia vist passejant pel poble. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que estava tot desendreçat, ho havia remogut tot intentant trobar la clau.



-Ho sento, encara no estem oberts.



-Només venia a veure que era tot aquest enrenou- Va dir aquell home.



-No sabia que havia fet tant escàndol, perdoni’m si l’he molestat.



-No és res, tranquil·la –va dir entrant a la botiga- està tot una mica de potes en l’aire. Vols que t’ajudi?



-No, no cal, ho tinc tot controlat.



-Sí, dona, que se’t veu enfeinada- va insistir.



-Bueno, com vulguis, però amb compte si us plau.



Vam estar una estona endreçant la merceria, alhora que jo li anava enviant missatges a la Patro de que no trigués gaire.



-No pensava que tornaríeu a obrir la merceria, després de tot.



-Suposo que necessitava una manera de passar el temps, i guanyar diners...-Vaig dir sense mirar-lo – Després de tot? De tot el què?



La campaneta de la porta va tornar a sonar i la veu de la Patro es va sentir per tota la mereria. L’home i jo ens vam girar i jo vaig sentir una sensació de tranquil·litat en veure-la. L’home se la va quedar mirant amb una cara de sorpresa, i després de mig minut en un silenci horriblement incòmode per fi va parlar.



-Bueno, jo ja m’he n’anava, ja ens veurem pel poble senyoretes! – va dir mentre marxava.



La Patro el va seguir amb la mirada. Quan es va girar cap a mi vaig veure la seva cara de desconcert, va ser tot un poema. Jo no entenia el perquè de la seva expressió. Però vaig intuir que no volia parlar del tema, quan de sobte em va preguntar que hi fèiem totes dues tan d’hora a la merceria. Ella era una dona a qui se li enganxaven el llençols, i això de llevar-se d’hora mai l’havia fet gràcia; ho recordo des de petita. Però avui la necessitava allà amb mi.



Vaig decidir no esperar més i vaig demanar-li on havia trobat la carta. Em va guiar cap al fons de la merceria, on hi estaven tots els llibres que guardava la meva tieta. Li agradava llegir quan tenia temps lliure, i molts cops m’explicava histories que s’inventava amb els personatges que més li agradaven. Jo ja no recordo moltes d’elles, però sí que recordo la il·lusió amb que m’explicava els contes.



La Patro em va dir que la va trobar entre uns llibres de la segona prestatgeria. Però quan vaig buscar la clau no hi era. Vaig re buscar pel dos estants de la paret, pensant que potser, la clau hagués caigut. Seguint aquesta idea, també vaig mirar per terra. Però vaig recordar que el dia anterior, quan la Patro va escombrar abans de marxar, no va trobar res. Després de passar una estona mirant per tot arreu, esgotada, vaig preparar uns cafès, i la Patro, un cop va acabar d’endreçar les teles, va seure amb mi..



-I què necessites de la prestatgeria? No has parat de buscar en tot el matí.



-No res, records de la infància. – vaig dir ràpidament, buscant una manera de canviar de tema.



-Doncs ara que parles de quan eres petita, pot ser et farà il·lusió saber que vaig trobar el llibre que et llegia la teva tieta des de que tenies 7 anys. El que més t’agradava.



Sí, em va fer molta il·lusió. Vaig demanar-li que em dugués a on estava el conte. Es trobava a un dels estants on jo havia estat mirant. Vaig estar tan concentrada en aconseguir la clau, que no em vaig fixar en tots els llibres que estaven allà i que feia molt de temps jo acostumava a llegir. Tots aquells volums que la meva tieta em solia explicar. A la Patro li va sorprendre que no ho hagués vist abans, ja que li vaig dir que buscava records de la infància, però no va fer cap pregunta.



Em vaig quedar una estona mirant tots aquells llibres que havien estat esperant tants anys a que algú els tornés a obrir. I de sobte, el vaig veure. Era un dels llibres entre els quals la Patro va trobar la carta. Com tots els altres, estava ple de pols, però es podia distingir el seu color lila blavós de la tapa. Vaig bufar ben fort per tal de treure la brutícia, i al passar la mà, van aparèixer les lletres, perfectament escrites en color daurat, fent corbes extremadament delicades. El vaig obrir i vaig fer passar les pàgines suaument. En arribar al final, a dins de la contraportada hi havia un sobre enganxat. Semblava que hi havia alguna cosa a dintre, i sense pensar-m'ho dues vegades el vaig obrir. Era la clau.



Vaig mirar el rellotge. Marcava dos quarts de tres. El Miquel devia estar esperant a que arribés a casa per menjar. Vaig agafar el llibre i el vaig ficar a la meva bossa. La Patro també es preparava per anar-se a casa. Vam sortir juntes i ,afanyant-me, em vaig dirigir cap a casa.



Quan vaig arribar a casa vaig trobar en Miquel a la cuina. Ja estava posant el dinar als plats i vaig ajudar-lo a parar taula. Vam seure tots dos a taula mentre parlàvem del dia. Li vaig explicar tot. La carta, com vaig trobar la clau i allò del calaix. També li vaig ensenyar el llibre. Al principi no va reaccionar i va trigar un temps en assimilar tota la informació. De sobte em va preguntar si era el mateix llibre que va guardar amb totes les altres coses abans de marxar, fugint de la guerra. Vaig contestar que no, que aquell només era la copia, i doncs, vaig caure, ja sabia quin calaix era.



Mentre en Miquel feia la migdiada, vaig dirigir-me cap a la merceria. Per un cop, era sola, davant de la calaixera. Vaig ficar la clau dins del pany, vaig girar-la, el vaig obrir, i no vaig trobar res. El cor se'm va accelerar, pensant que podia haver passat amb totes les coses que vaig guardar allà fa anys. Fins que, en un costat, vaig veure una pestanyeta de tela que sobresortia. Vaig tirar, i es va aixecar com si fos una tapa d'una capseta. Vaig veure fotos, un collaret d'or i el llibre autèntic. Vaig mirar les fotografies, sortíem la meva tieta i jo, però en algunes també sortia un home. No el reconeixia. Concentrada com estava en les fotografies, no vaig sentir la campaneta de la porta, i la veu de la Patro seguida d'un gran escàndol em va espantar. Sense adonar-me'n vaig anar a mirar que havia passat, amb les imatges a la mà. En veure la Patro al terra, vaig córrer a ajudar-la, mentre em deia que havia ensopegat amb la màquina de cosir. Es queixava molt del seu turmell, deia que no podia caminar bé i li vaig dir que s'assegués. Mentre li apropava una cadira, va veure les fotos que havia deixat a la taula. Va empal·lidir. Jo mentre trucava una ambulància per que li veiessin el peu. Al cap d'uns minuts va mencionar si sabia qui era aquell home. Jo vaig dir que no en tenia ni idea, que no el recordava, però que per la foto devia ser de confiança. Però la Patro em va mirar seria, i sense alçar la veu va contestar.



-Ell és l'home que ha vingut aquest matí.- Com va veure que jo no reaccionava em va aclarir- És el teu oncle.



I en aquell precís instant, va arribar l'ambulància.