La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, impedibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...



Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?



-Ai, Senyor! – va sospirar, fent espetegar la llengua.



La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava. I ell allà.



Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.



La vida tenia coses ben estranyes.



Si li haguessin dit abans de la guerra que hauria tingut un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.



I ell allà, jo mirant des de la porta, i ell perdut dins un món nou. Un món que va aparèixer amb l’arribada d’aquella carta.







Durant el temps de guerra, les coses es van complicar, en Miquel i jo amb 25 anys vam haver de marxar del país. Vam perdre el contacte amb parents, amb família i amb amics. Aquells anys van ser molt durs, on vam aprendre a viure sent estrangers en una nova terra. No coneixíem ningú, no teníem feina, però tot i així, l’esperança que les coses anirien a millor no ens abandonava. Però, com tot, la vam perdre quan vam haver de tornar a casa.







Els records que teníem de la nostra antiga vida, no coincidien amb allò que teníem davant nostre. Les imatges que guardàvem de la nostra infantesa desapareixien als nostres ulls. Tot allò que observàvem no era igual. Vam buscar la casa de la meva tia. Era buida. Vaig sentir un calfred per tot el meu cos, una sensació de por i preocupació alhora que no m’agradava. Vaig buscar per tota la casa algun senyal que hagués deixat per poder trobar-la. Vaig obrir armaris, calaixos, bosses. En Miquel buscava pels llits mentre jo registrava la cuina. Cada cop estava més desesperada quan el meu marit em va cridar.







-Aquí hi ha una capseta de fusta! – deia mentre corria cap a la cuina.







La vam obrir, i dins seu vam trobar una carta vella, desgastada pel temps. Estava perfectament tancada amb un segell vermell de lacre. La vaig agafar cuidadosament, dubtant del que podia trobar. Vaig veure antigues fotos d’ella a la merceria, que em van fer venir a la ment records que creia perduts. Vaig continuar mirant totes les fotos que la meva tia guardava com un tresor, fins que vaig trobar una que em va omplir el cor de felicitat. Recordava aquell dia perfectament, ella i jo dins la merceria. M’agradava escoltar la màquina de cosir i la música de la ràdio acompanyant-la. I jo, allà, asseguda al tamboret de sempre, mirant la quantitat de teles de colors perfectament col·locades. Ella era una dona feliç, que no va viure més enllà de la seva botiga i la seva família. Aquell dia, recordo que, per primera vegada, vaig aprendre a fer punt. Mai m’oblidaré d’ella asseguda a la seva cadira, amb mi sobre la seva faldilla i en Tom, el gat de la meva tieta, jugant amb la bola de llana cada cop que queia a terra. La mà d’en Miquel i la seva veu dient el meu nom em va fer tornar a la realitat.



Vaig recordar que encara tenia la carta a la mà, la vaig desdoblegar amb cura.







“Estimada neboda, sempre has sabut que això d’escriure cartes mai no ha sigut el meu fort. Però sentia la necessitat de fer-ho.



La situació empitjora. La guerra avança. I cada cop tinc més por. Cada dia és més gris que l’anterior i se’m fa difícil mantenir l’esperança. Això em fa rumiar dia i nit sobre el fet de perdre-ho tot. Què passarà amb les meves possessions més importants si no arribo al final de la guerra?



És molt probable que si estàs llegint això és que, per a mi, ja ha arribat el final.



No deixo de pensar en la merceria. Necessito que t’encarreguis de mantenir-la. Hi ha una cosa que mai t’he explicat . Carta 1”