Escolto la porta obrir-se i entra la Patro.

Sembla cansada. Ha vingut corrents.

-Sento haver arribat tard – ens diu mentre recupera l’alè – he tingut un problema pel camí.

-Me n’alegro que hagis pogut arribar. En Miquel ja s’estava preocupant. Encara anem una mica perduts.

-Tranquils, la Teresina ja m’ha posat al dia.

Es dirigeix cap a la part de darrere de la merceria. Deixa la jaqueta i torna amb una llibreta a les mans. Va dir que necessitaven fer inventari, per veure el material. En Miquel va empal·lidir, el pobre no coneixia ni la meitat de les paraules que la Patro esmentava. A mi, aquella situació em va fer riure. La Patro fent recompte tranquil·lament i en Miquel, darrere d’ ella com un nen petit, preguntant-li per cada cosa que deia.

-Tenim prou material per obrir avui mateix,- va dir al cap d’una estona- però serà millor netejar una mica per donar una primera bona imatge.-va anunciar la Patro des del final de l’estança.

En Miquel em va mirar de cop, amb els ulls molt oberts, i fent que no amb el cap darrere la Patro. I no va fer falta que obrís la boca per entendre que aquella idea no li feia gràcia.

-Crec que el primer que hauríem de fer és aprendre a utilitzar-ho tot.- vaig respondre.

Després de passar tota la tarda provant les màquines, aprenent colors, textures i teixits, tots tres vam acabar farts de tants noms nous. La Patro tenia la típica cara d’una professora que ha explicat molts cops una lliçó i encara ningú l’entén. Per a ella, després de tants anys treballant amb la meva tieta, era molt fàcil familiaritzar-se amb tot allò, però nosaltres érem novells. Hi havia paraules que no havíem escoltat mai abans. Per sort, la Patro era una dona molt pacient i ens va ajudar amb tot el que necessitàvem. Després de tot un dia a la merceria, en Miquel i jo érem a casa, veient la televisió al sofà. La Patro va demanar si es podia quedar per acabar d’endreçar-ho tot per obrir el més aviat possible.

En Miquel i jo sempre vèiem les notícies mentre sopàvem, però avui tot eren reportatges sobre la guerra. Les imatges eren devastadores i no podia evitar recordar la meva tieta.

-No tinc gaire clar aquest tema de la merceria...-va dir de sobte en Miquel- és tot massa precipitat.

-Però no podem oblidar-nos, era de la meva tieta i ara tinc la responsabilitat de mantenir el seu somni.

-Sí, ho sé. Però tot són problemes, no coneixem els materials, no sabem com portar un negoci, no sabem si tindrem clients...

-Miquel, si portes una ment negativa, llavors no ho aconseguirem, hem de mantenir l'esperança.- vaig interrompre'l.

-No m'interrompis, ja saps que no m'agrada!- va dir molt seriós- Me'n vaig al llit.

Jo sabia que tot això de la merceria portaria problemes i que no seria fàcil, però era l’única cosa que mantindria viu el record de la meva tieta. Parlaríem demà al matí, amb un bon cafè, unes torrades i “un bon dia” amb un somriure a la cara. No seria senzill convèncer en Miquel, però s'havia d'intentar. Al cap de poc vaig sentir el telèfon sonar. El rellotge marcava les vuit i mitja. En Miquel es va queixar pel soroll, però no es va moure del llit. Al telèfon, s'escoltava la Patro, tenia la veu cansada.

-Estàs ocupada?-Va preguntar un cop es va assegurar que era jo- Sento trucar a aquestes hores, però necessito que vinguis a la merceria, ara mateix.

-Què?!-Ara? Per què em necessitava ara?- Ha passat alguna cosa?

-He trobat una carta de la teva tieta, que va dirigida a tu.

En aquell moment tot tipus de queixa es va esfumar. Vaig agafar l'abric, i mentre penjava el telèfon i agafava les claus, en Miquel, des del llit, preguntava què qui era i què passava. Vaig dir que la Patro volia parlar amb mi i que tornaria aviat, i tot i que va desconfiar, al final va dir que m'esperaria despert.

Quan estava arribant, vaig veure el llum de la merceria encès i a la Patro fent-me senyes des de la porta. Vam entrar juntes, semblava molt intrigada amb la carta però potser només era efecte del cansament. Un com me la va entregar, vaig estar un temps sense saber què fer, no sabia si obrir-la allà mateix, davant de la Patro, o si era millor a casa, amb en Miquel, amb qui podria parlar tranquil·lament. En veure la meva cara de dubtes, la Patro va dir que millor me n’anés a casa i demà ja parlaríem del tema.

Vaig arribar a casa sobre les deu, vaig trobar-me en Miquel al sofà, mig adormit, en bata, com si fos un pare que espera que la seva filla arribi d'una festa. Però jo el vaig despertar voluntàriament.

-No deies que m’esperaries despert? – vaig dir mentre encenc el llum.

En Miquel va obrir una mica els ulls i em va mirar amb cara d’adormit. Feia una expressió que em donava a entendre que no sabia que estava passant.

-Ja no aguantes com abans, jovenet.- li vaig dir fent broma.

Vam anar tots dos a l’habitació. Mentre em posava el pijama, vaig escoltar els roncs del meu marit. Només tocar al llit s’havia quedat adormit. Encara recordo quan teníem 20 anys i sortíem de festa plegats amb tot el grup, i era ell qui aguantava més temps despert de tots els nostres amics. Vaig ficar-me al llit i vaig recordar que en tota l’estona no havia obert la carta. Vaig sortir, la vaig agafar i vaig començar a llegir-la.



Estimada neboda.

Suposo que et vaig deixar una mica intrigada amb la primera carta. M’agradaria poder explicar t’ho tot, però és massa complicat, o sigui, que he pensat que és millor anar a poc a poc.

Gràcies per no deixar la merceria. Ara que estàs aquí, és molt important que no la tornis a tancar. No ho facis fins que entenguis el que ha passat. Però no tinguis pressa, saps que la vida a la merceria mai ha sigut fàcil. Tu i jo, des que eres petita, hem passat molt de temps darrere de totes aquelles teles. No sé si t’enrecordes, perquè fa molt de temps que vas marxar, però van començar a haver-hi problemes.

Aquesta carta la vaig deixar expressament aquí perquè la trobessis. La merceria té més secrets del que et vaig poder ensenyar abans de la guerra, però t’ho has de prendre amb calma, com jo sempre et deia, tot arriba en el seu moment. Per això, et deixo aquesta clau, només obre el calaix que et vaig ensenyar quan tenies 9 anys, quan estiguis sola a la merceria, busca al fons de tot, on només tu i jo sabem. Necessito que agafis tot el que trobis i ho guardis amb tu.

P.D. M’has de prometre que no explicaràs res d’això a ningú que no sigui de plena confiança. Per cert, el tiet ha tornat al poble. CARTA 2.



No sabia com reaccionar davant aquella carta. Secrets? Quins secrets podia tenir la meva tieta dins d’una petita merceria? El tiet? No recordava la seva cara. En aquell moment em va recorre un calfred. No recordava el meu oncle. Només recordo que va marxar abans de la guerra, però res més. Tampoc recordava de quin calaix em parlava, havíem estat mirant, i n’hi havia moltíssims. Vaig buscar dins del sobre la clau a la que es referia la meva tieta, però no vaig trobar res. Vaig mirar per terra, no fos que s’hagués caigut però no hi era. Demà tornaria a la merceria i trucaria a la Patro per preguntar-li si sap alguna cosa al respecte. Necessitava saber-ho. Vaig decidir anar-me’n a dormir, havia estat un dia molt llarg.



De cop i volta vaig notar alguna cosa que queia a la meva cara. Vaig obrir els ulls i va resultar ser la mà d’en Miquel, que s’havia donat la volta. Vaig treure’m el braç del meu marit de sobre i vaig llevar-me. Miro en Miquel com dorm tranquil·lament, agafant tot el llit per ell. Vaig decidir anar a fer un bon esmorzar, per prendre’l junts. Desprès trucaria la Patro per obrir la merceria. Mentre ens preníem el cafè i esperàvem que les torrades sortissin de la torradora, vaig començar a pensar en tot el que podria canviar la nostra vida amb la merceria al nostre càrrec. Semblava un bon moment per tornar a parlar del tema que vam deixar pendent la nit anterior. Però no sabia com començar. Vaig decidir que primer havia de saber que hi havia al calaix tancat amb clau. Per tant, em vaig vestir i vaig sortir de casa. Els carrers estaven bastant buits, i vaig pensar que seria un bon dia per trobar aquell petit tresor que amagava la meva tieta.



Vaig arribar a la merceria i vaig començar a buscar mentre esperava que la Patro arribés. Abans ja m’ha dit que arribaria tard. No se quant vaig estar mirant, però la clau no apareixia i la Patro no arribava. Vaig escoltar la campaneta de la porta, senyal de que l’havien obert.

-Patro on vas trobar la carta?- vaig dir sense mirar.

Però em vaig quedar gelada quan vaig veure que a la porta no hi era la Patro.